GESTOS

Se'm fonia la paraula entre els dits

mentre em creixia l'amor o l'odi;

orfe de mans m'elevava,

però la terra ofegà el pensament

en una aigua sense accents ni sintaxi.

El fang clevillà la posa,

el gest relliscà mut per la pàgina

i es dibuixà en naixença.

JA ENS HAVIEN SEBOLLIT

Ja ens havien sebollit. Cadascuna de nosaltres havíem fet créixer milers de somnis. Les tendres mans de les xiquetes ens havien fet partícips d'impulsos somniadors. Passàrem de les mans de mares a filles en les llars més pobres, i a totes complaguérem. Després ens soterraren daltdemesamunt entre un munt d'andròmines velles.

Algú ens va posar darrere del vidre a tall d'exposició. I algun altre encara jugarà a jugar veient-nos-hi.

Homenatge a Jaume Pérez Montaner a l'Alcúdia

Anit es va fer un poc de justícia en un país on els escriptors són invisibles per als poders polítics. Se’n féu de justícia i l’hagué de fer una associació cívica, el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, qui homenatjà un dels més grans poetes que hi ha al País Valencià.

A la sala Segle XXI de l’Alcúdia i acompanyat de familiars, amics, la gent del Bloc de progrés i un grapat d’escriptors retérem merescudíssim homenatge al poeta Jaume Pérez Montaner.

En l’acte Taula de les Lletres i dels Menjars prenguérem la paraula per a llegir poemes de Jaume Pérez Montaner: Eusebi Morales, Ramon Guillem, Isabel Robles i jo mateix. Després, el també poeta i narrador Josep Ballester s’encarregà de dedicar-li una emotiva laudatio. Una vegada més el poble ha començat a marxar sense esperar que els partits polítics el dirigesquen.

Jaume llig Que sempre torna, un dels poemes del llibre Solatge molt adequat a la situació actual del País Valencià.

I canal 9? Segurament estaria filmant gavines i passejos amb ferrari.

Escriptors al terrat: Josep Lluís Roig i Iban L. Llop

Anit, 26 de novembre, tingué lloc a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània una nova edició d’Escriptors al terrat. En aquesta ocasió el poeta i president de l’AELC al País Valencià, Ramon Guillem ens féu una semblança biobibliogràfica dels dos poetes: Josep Lluís Roig i Iban L. Llop.
El professor i poeta, i darrerament l’Indiana Jones de Gandia –va ser un dels dos professors que trobaren l’original de Vicent Andrés Estellés als arxius municipals de la ciutat ducal–, ens va fer un tast del bell poemari Peixos d’un mar sec, premi Octubre de poesia Vicent Andrés Estellés, 2008.
Intercalant-se, va ser el també poeta i professor de la Universitat de Sàsser (Sardenya) qui ens va fer un interessantíssim tast del darrer premi Alfons el Magnànim, 2009 Crònica de Calabria on poetitzà esdeveniments reals d’una trama de narcotraficants mundial; història que està esperant que el mateix autor o algun altre procliu al gènere negre faça el pròxim best seller de novel·la policíaca on la realitat, una vegada més, supera la ficció més forasenyada.
La sala del terrat estigué plena a gom d’un públic de qualitat que quedà llargament satisfet amb les lectures.Després, com sol ser costum feta norma, uns quants ens n’anàrem de sopar amb els dos poetes al restaurant Pomodoro. D’entre les interessantíssimes converses que acompanyaren les menges es gestà el tercer projecte per a l’Anguila Literària, que pot ser faça viatge mediterrània endins. Dic tercer projecte perquè el segon comença a prendre cos i és molt probable que l’anguila esdevinga bolet a la Vall d’Albaida. De totes formes, a mesura que Chronos avance ja anirem comentant-ho.

L'informatiu

Tot ho teníem, això ens faltava. Sí, m’acabe de ficar en un nou safareig; això sí, voluntàriament. Resulta que a final de mes veurà la llum de les ones un nou diari digital, L’informatiu i han tingut la pensada d’oferir-me una columna setmanal perquè hi faça figures amb la llengua, la cultura, la societat i qualsevol ingredient que se m’acudesca perquè la peça faça goig. No sóc periodista ni ho pretenc, tan sols elaboraré el text i el llançaré al ciberespai amb l’esperança que hi haja algun lector que li faça el pes. La columna que tinc assignada es dirà: La iseta.

FA TANT DE TEMPS...

Hi hagué una ventada molt forta. La meva germana i jo jugàvem amb les nines. S'obrí el finestral de casa i una llum encegadora negà la sala. Recorde que la nina se'm soltava de la mà i jo no podia retenir-la, tenia els braços paralitzats. Vaig intentar mirar la meva germana, però ja no vaig poder girar els ulls. Encara vaig veure com les nines marxaven rient i cantant pel finestral. Vaig cridar la mare, però la veu no m'eixia de la gola.
Passà molt de temps i uns homes ens tancaren darrere d'aquest cristall.
Algú ha vist ma mare? Fa tant de temps que no sé res de ningú.

NOMÉS NIU EN LES BUSQUES DE PEDRA

Com un niu d'orandelles a la panxa del lleó famolenc
resisteixes l'embranzida de l'urpa
i l'inclement oratge;
l'home claudicant s'ofereix submís
i el ca espera la dentellada ferotge.
Tot ha restat hieràtic en l'instant tràgic
en què han volat les orandelles.
Només niu en les busques de pedra.

JUGANT A PALES

Com que els pares eren pobres i mai no ens podien dur a la platja, ens pintaren dibuixos a les pales perquè no trobàrem a faltar la sorra.

CONCERT A LLÍRIA: PÒQUER DE MÚSIQUES

Anit (21-XI-09), al pavelló Pla de l’Arc de Llíria, per segona vegada aquest any, l’Institut d’Estudis Comarcal del Camp de Túria feia una travessa arriscada per celebrar la data de 1609 quan expulsaren els moriscos del d’aleshores –sí, Rus, aleshores– Regne de València. I dic travessa arriscada perquè per a la data commemorativa per a la reflexió tornà a posar en escena les quatre mateixes orientacions musicals: la Banda Musical de Llíria –sembla ser pel que es digué en la presentació de l’acte que algun dels seus membres patí alguna agressió per l’esdeveniment–, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra”. Un pòquer d’artistes per a jugar una timba reivindicativa al marge de les urpes dels poders establerts. El poble respongué bastant bé i més de dues mil persones aplaudírem cofois l’actuació en un pavelló que presentà una entra molt digna.Pel que fa a cadascun dels pals del pòquer, què dir? Doncs que la Banda de Música de Llíria, perfecta; l’Orquestra Àrab de Barcelona amb Mohammed Soulimane i Mohammed Bout Ayoub al cap, engrescadors i plens de ressonàncies nostrades; Miquel Gil, pletòric i únic; i el Botifarra, la força de la terra. Una nit màgica de les que desgraciadament en tenim poques en aquest isolat i maltractat País Valencià.

On broden les donzelles? II

I la donzella eixí de la cova de dos espills i calaixera amb un gintònic a la mà i els estris de brodar sense estrenar. A la donzella li roncava la veu, li deien Manolo i li encisava afaitar el foc. El cavaller resultà ser camperol i no tenia un cavall, que en tenia moltíssims metal·litzats. I el drac? Doncs, encara no se sap ben bé si era gavina o capoll.

On broden les donzelles?

Mai podràs, oh bon cavaller, traure la donzella de la cova.

ELS ESCRIPTORS VALENCIANS I LA LLENGUA LITERÀRIA

Editat per CEIC Alfons el Vell acabe de rebre el llibre que arreplega la I Jornades sobre la llengua literària i els escriptors valencians actuals celebrades a Gandia la tardor de 2008. Aquest volum prologat per Gabriel Garcia Frasquet i per Emili Casanova conté les ponències i comunicacions de 21 escriptors i poetes valencians on analitzen el llenguatge literari que empren en la seva obra tot acarant directament el tractament que hi fan del llenguatge col·loquial.
Entre les anàlisis de primeríssims autors valencians també hi ha la meva modesta aportació.

HOMENOTS: OVIDI MONTLLOR

No sóc jo qui ha de descobrir la sopa d’all. Que Ovidi Montllor era un excel·lent cantant i un bon actor és de domini públic. Que el gran Ovidi, com el clàssic, ens deixà el buit de la seva absència quan se n’anà a fer vacances és innegable; però també ho és que ens omplí amb el seu saber fer i ens deixà la sala de l’ànima plena d’ell, plena de totes aquelles històries i personatges que ens regalà: Teresa, la fera ferotge, la Samarreta, el barranc del Cint, l’Òpera i un fum de meravellosos uendos que campen en la cultura catalana d’unes quantes generacions.
Però com és habitual en aquesta sèrie d’Homenots, vull referenciar-lo des del punt de vista humà. Vull recordar-lo des de la poca relació que vaig tindre amb ell. Més enllà de les vegades que el vaig veure a l’escenari, vaig coincidir amb ell tres o quatre vegades. Una d’elles va ser quan el Col·lectiu l’Olla el va portar a l’Olleria per a la setmana d’actes en homenatge a Joan Fuster.
Jo em vaig encarregar d’anar a rebre’l i, com que vingué a hores trencades, potser foren passades les tres del migdia, li vaig preguntar si havia dinat. Com que la resposta va ser negativa me’l vaig emportar a un bar del poble –el bar del Xurro, ja desaparegut–. Per què conte açò? Doncs, perquè la gent que no el va conèixer personalment acabe de completar el quadre afegint-hi la qualitat de Bonhomia. I ho pose amb majúscula perquè és de les persones que he conegut, famoses o no, amb aquest qualificatiu inherent. Ell vingué a participar en els actes i a cantar sense cobrar –he de dir que d’altres també ho feren; Lluís Llach, també un grup de polítics: Carod-Rovira, Vicent Soler, Josep Guia, Enric Tàrrega...–. Ja que no ens cobrava, el convidaríem a un bon dinar, vaig pensar, que demanara el que volguera. El menú que demanà va ser un entrepà de blanc i negre, un platet d’olives trencades i una cervesa. Sé que no és més que una anècdota i que descontextualitzada no és més que això, una anècdota. Però en aquelles circumstàncies significava el grau d’humanitat, el personatge esdevenia persona. Després vaig tenir el regal de gaudir de la seva companyonia i d’amical conversa.
De nit, acabats els actes, férem un sopar col·lectiu on fórem receptors d’un gran honor: ens recità “El amants” d’Estellés i ens esborronà a tots; encara m’hi passa quan ho recorde.

Per haver conservat la teva bonhomia tot i ser una primeríssima figura, a tu, que fas vacances, alcoià benparit, aquest HOMENOT.

SOPAR DE BOLETS A CA LES SENYORETES (OTOS)

De bell nou anit, a l’Hotel Rural Ca les Senyoretes d’Otos –ja en parlaré del lloc amb més profunditat en un Homenot pròxim– se celebrà el famós sopar de bolets de tots els anys. En aquesta ocasió ha estat tan alta la demanda de places que n’han hagut de fer 3, de sopars. En el d’anit poguérem gaudir del saber i de la companyia del micòleg del programa Caçador de bolets de TV3, Enric Gràcia, que tot i patir un fort mal de queixal ens féu una didactíssima exposició sobre el tema. Xarrada que completàrem després de sopar amb el també especialista en micologia, l’ontinyentí Antoni Conca.
A continuació reproduesc l’exquisit menú que tinguérem el plaer d’assaborir guisat per Assumpció i per Casimir.

SOPAR DE BOLETS
ENTRANTS
Canelons de foie-gras amb camagrocs

Coca de recapte d'esclata-sangs i llonganissa
Polp amb salsa de ceps
PRIMER

Sopa de bolets variats
SEGON

Llobarro amb rossinyols i verdures
GRANISAT DE MARIA LLUÏSA
TERCER
Tournedó de cua de bou amb tòfona sobre niu de carabassa i trompetes de la mort

POSTRES

Bunyols de Tots Sants amb bolets confitats, melmelada de caqui i pluja de magrana

EL CASTELLÀ ALS XXI PREMIS CIUTAT D'ALZIRA

Anit se celebraren els XXI Premis Ciutat d’Alzira. Tot seguit us pose els guardonats en cada especialitat:

• XIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, per a Pep Castellano amb l’obra Bernat, un científic enamorat.
• XIV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, per a la novel·la Fantasfrizy, de Maria Carme Roca. L'obra de Joan Pla, La violinista de París, quedà finalista.
• XV Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, per a Amador Menéndez, amb l’obra Una revolución en miniatura. Nanotecnología y disciplinas convergentes.
• XI Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera, per a Abelard Saragossà amb l’assaig El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur.
• IV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca, per a Piti Español, amb Mans quietes!.
• IV Premi de Poesia Ibn Jafadja, per a Antoni Prats, amb el poemari La joia.
• XXI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, per a Joan Pons, amb la novel·la La casa de gel.

Tot i que en podeu extraure més informació fent clic ací.

L’aforament d’enguany ha estat reduït considerablement respecte de l’any passat, amb la qual cosa hem guanyat tots perquè l’hem pogut gaudir amb major comoditat. Bé, diverses coses se’n podrien parlar, i algunes d’elles molt bones, com les expectatives de qualitat que han despertat algunes de les obres guardonades. Però com que no tinc massa temps, voldria comentar un fet que considere que demana una reflexió.
Pel que fa al premi de divulgació científica s’esdevingué una cosa diríem que delicada. El guardonat era un home asturià que a l’hora d’arreplegar el premi desplegà un parell de full laudatoris de l’esdeveniment. Més enllà que als altres autors només els havien donat un minut per a parlar, res a dir. Ara bé, el discurs fou totalment en castellà. És cert que el guanyador podia presentar el seu treball en aquesta llengua –cosa que em va estranyar en els premis Alzira, segurament per la meva ignorància. Bé, Bromera és una empresa i sabrà el que fa–, però: no haguera estat una mostra de respecte demanar a algú que li l’haguera traduït –encara que fóra un parell de paràgraf– i haver-lo llegit en català? –fins i tot alguns polítics de la veïna Castella ho fan quan vénen ací. Tampoc haguera estat de sobra unes paraules a tall d’excusa per no parlar la nostra llengua. Algú s’imagina guanyar un premi a Salamanca, Badajoz o Madrid i fer-hi un discurs en català? No vull ni imaginar les coses que s’haurien d’oir; això si li l’hagueren deixat fer.

"Dos amics de 20 anys": Espriu i Rosselló-Pòrcel

En l’Espai Illes Balears que està desenvolupant-se a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània tingué lloc anit, 11 de novembre, la presentació del llibre Dos amics de 20 anys. Carles Cabrera, com a representant del govern balear obrí l’acte, i a continuació donà peu a l’il·lustre poeta valencià Jaume Pérez Montaner que dissertà al voltant de la màxima que extragué de l’escriptor Josep Palacios: Oh, amics meus: l’única veritat és que no n’hi ha cap, d’amic; tot enllaçant-ho amb el títol del llibre per a contraposar-la. Ens assegurà que l’amistat entre Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel anà més enllà de la relació personal, i durà tota la vida d’Espriu, qui la mantingué més enllà de la mort jovenívola de Rosselló-Pòrcel al llarg de la seva obra.Després, el mallorquí Xavier Abraham, contrabandista de poemes i perruquer poètic, autor del llibre, un llibre escrit amb imatges, ens contà la gènesi, creixement i presentació en societat de l’exemplar encarregat i apadrinat pel Govern Balear i Sa Nostra Caixa Balears. Poguérem escoltar un parell de poemes de Rosselló-Pòrcel. En transcric un:

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turnos
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

En acabat l’acte, ens oferiren una picaeta a tots els assistents.Una vesprada molt profitosa, una més, que ens oferí l’OCCC de cultura nostrada. La joia de llibre el poguérem adquirir per una quantitat mínima (10€).