Homenatge a Fuster al Teatre Micalet. Comença bé la temporada!

La Companyia de Teatre Micalet obre ESPAICTM,

una nova sala al carrer Torn de l'Hospital, núm. 41. 

Una Sala acollidora i familiar on reestrenarà, 

el proper dimecres 23 de setembre, 

‘Bomba va, Bomba ve; Joan Fuster’ 

amb Laura Sanchis, Guille Zavala i Pere Mallol

 

El 2022 us deia sobre l'obra i la representació:

Una ocasió important per a visitar el teatre i visionar una espectacle teatral que ens permet, a més a més, descobrir un episodi en la vida de Joan Fuster. L'alumnat i el professorat podrà aproximar-se a l'obra de Joan Fuster d'una manera molt digna i entendre la personalitat d'un dels millors assagistes que ha tingut el s. XX al País Valencià.

El text es representà al Teatre Micalet de València el darrer divendres dia 16 de setembre i, posteriorment, en sessions per a instituts. De vegades un poc més d'una hora de teatre permet avançar més i millor en el currículum escolar i donar a conèixer detalls sobre l'escriptor de Sueca que a l'aula poden passar desapercebuts. 

Per què recomane "Bomba va, Bomba ve; Joan Fuster" al públic en general?

 

Perquè coneixerà detalls de l'atemptat que tingué lloc a Sueca un 11 de setembre de 1981 contra Joan Fuster i es farà una breu idea del pensament de l'intel·lectual suecà i d'un bri de la seua extensa obra. Tambe descobrirà com d'impune va ser l'actuació policial en un dels esdeveniments negres de la nostra democràcia, que declarà el "cas tancat" sense una investigació en profunditat i pertinent. Mireu l'article de Francesc Viadel al respecte de l'atemptat i la censura que exercí la televisió (RTVE) del moment sobre unes imatges i un fet que haguera pogut acabar en greu tragèdia.

L'obra està dirigida encertadament per Joan Peris sobre una selecció de textos (feta a partir de diversos documents, entre d'altres el llibre Matar Joan Fuster de Francesc Bayarri) dramatitzats per Laura Sanchis. Quaranta-un anys després de l'atemptat se'ns recorden aquells fets esdevinguts a Sueca la nit de l'11 de setembre, en plenes festes locals, i s'aporta llum sobre la veritat que s'havia silenciat. 

La interpretació dramatitzada dels textos i la narració dels fets es completa amb veus en off. La presència de Pilar Almeria Serrano completa la narració i ens recita alguns aforismes, poemes o pensaments escrits per Fuster. La seua veu i presència en escena es reforça amb la dramatització del moment en què, el 2022, dos joves (Pedro Mallol i Guille Zavala) troben el primer informe de la Brigada d'Informació de la Policia de València i es plantegen nombrosos dubtes sobre el que va ocórrer aquella nit realment. 41 anys després d'aquell atemptat terrorista, encara no han detingut cap responsable de l'acte.

Aquest breu "univers Fuster" es completa a través d'una pantalla de fons on es reprodueixen textos de l'intel·lectual suecà i algunes imatges. Potser, de cara a un públic escolar, es podrien afegir algunes fotografies més per identificar i enriquir el retrat de la fisonomia de l'escriptor en diferents moments de la seua vida. La segmentació del discurs en parts i la utilització de cançons per tancar cadascun dels apartats ens remet encertadament al context d'una època i uns cantautors com Ovidi o Raimon que foren amics de Fuster i aporten a l'espectador referències d'una lluita pacífica, però feta amb fermesa, per defensar la nostra llengua i un País Valencià més modern, lliure i avançat del qual Joan Fuster ens dibuixà un bon model a través dels seus discursos en actes públics i en els escrits publicats en diferents mitjans de comunicació.

Per tot això i perquè és una bona manera de recuperar part de la nostra història, mereix la pena acostar-se al Teatre Micalet entre el 30 de març i el 2 d'abril de 2023 (o en funcions posteriors per a escolars) i contemplar una hora d'espectacle que es fa curta.  

PUBLICAT ANTERIORMENT L'11 DE SETEMBRE DE 2022

"Hoy no estrenamos", teatre en acció!

        Ahir diumenge, 22 de febrer, tornaren a la Sala Russafa de València L'Om Imprebís amb Hoy no estrenamos. Es tracta d'una comèdia on alguns personatges populars parlen valencià i la resta en castellà; un exemple de virtuosisme i enginy en la interpretació i la trama i una declaració d'amor al teatre.

    L'argument, aparentment senzill, s'enceta amb l'entrada d'n home a l'escenari que estava buit. Crida a Antonio, que no hi està i se’n va. Entra un altre home; i una dona.. Però en escena són només quatre actors que representen una deliciosa comèdia que gira al voltant del tema dels cursos de teatre, de la finalitat amb què l'alumnat matriculat assisteix al curs, del procés de formació, del treball de fi de curs on els canvis es fan evidents. Però el que subjau és la vida i el canvi que experimenten les persones a partir de l'experiència teatral. En escena es juga entre la realitat i la ficció mentre circulen els dotze personatges que representen Carles Castillo i Carles Montoliu. Canvi rere canvi ambdós defensen el rol de cada personatge i ens presenten un seguit de temes i interessos personals. I tots eixos vertiginosos canvis ocorren sota la mirada de Santiago Sánchez, que n'és el professor del curs, i amb l'ajuda d'un becari, Víctor Lucas, que fa les funcions de tècnic de la sala en pràctiques. 

    L’Om Imprebís ens sorpren de nou amb el seu saber fer per acostar la comèdia al públic. Es tracta d'una obra que estrenaren després de la pandèmia i que, a la Sala Russafa, estos dies se'ns informa de la seua fi. Amb ella acomiaden també un magnífic Carles Castillo, que es jubila en plena forma. 

    Hoy no estrenamos és un clar exemple de com es pot fer teatre amb pocs mitjans quan els personatges estan ben defensats per uns actors que ens fan sentir uns diàlegs perfectament enfilats i uns personatges que distingim per la veu, l'actitud personal i algun mínim element que els catracteritza. Un veritable espill social que l'espectador observa amb bon humor i saber fer. 

Si en voleu gaudir, no us deuríeu perdre l'obra abans del 15 de març. L'Om Imprebis no us decebrà.

 

_______________________

FITXA ARTÍSTICA I TÈCNICA

Obra estrenada al 2022

 

Direcció: Michel López i Santiago Sánchez 

Intèrprets: Carles Castillo, Santiago Sánchez, Carles Montoliu i Víctor Lucas 

Disseny d'escenografía: Dino Ibáñez 

Disseny de vestuari: Gabriela Salaverri 

Disseny d'il·luminació: Rafael Mojas 

Coach de canto: Ángel Ruiz 

Coordinació tècnica: Light Expo 

Fotografía: Julio Moya y Nacho Arias 

Registre audiovisual: Xavier Capafons 

Imatge i disseny gràfic: MINIM 

Comunicació xarxes socials: Pablo Ricart 

Premsa i comunicació: María Díaz 

Direcció de producció: Camino Lapresta 

Distribució: Elena Millán i Raquel Berini 

ALGUNES NOTES DE LA CRÍTICA

«Solamente una compañía como Imprebís podría llevarlo al escenario de forma tan sorprendente y con el propio arte teatral omnipresente. Sí, hay esperanza. Todavía existe teatro que sorprende de verdad y para bien» El Independiente

«No solo son actores magníficos, sino que además su calidad humana resulta fundamental para afrontar un espectáculo como el que nos ocupa, derrochando empatía y generosidad, palpable al mirarles a los ojos. No se lo pierdan» 20 minutos

«Un reencuentro conmovedor después de verles crecer recorriendo mundo y representando en más de veinte países. Nuestro emocionado aplauso mechado de ¡bravos! para una idea brillante con un resultado encomiable» Culturamas

«Tanto si eres un consumado amante del escenario como si esta es tu primera vez, encuentra en esta crítica una recomendación sin reservas. Es más, si es tu primera vez no encontrarás mejor introducción» Enplatea

“Hacía mucho tiempo que un espectáculo no me provocaba tanta felicidad!!! Hay que ir al teatro Alfil y disfrutar con estos artistazos» Atrápalo

El goig d'una troballa: 'Guitón Onofre, el pícaro perdido'

 

    Anit, quan Sara Águeda entrà en escena, s'il·luminà tènuament l'escenari i començà la comèdia 'Guitón Onofre, el pícaro perdido' al Teatre Principal dins del cicle de teatre clàssic que s'ha inclòs en la programació de la temporada.

    Amb els cortinatges negres de fons i uns senzills elements, escampats en la part central de l'escena, ambdós personatges donen forma a un paisatge que, si ens sembla desolat al principi, va transformant-se al llarg de l'hora i quaranta minuts que dura la funció. Escena a escena, l'escenografia es transforma de forma senzilla i resolutiva amb uns estris que podrien cabre fàcilment en un carro del segle XVII amb què aquest ñaque* circularia de poble en poble per fer la representació més popular.

    Ajuda a configular eixe paratge, que passa de pàram a plaça de poble, una il·luminació zenital que s'hi centra en dos focus. El primer es manté més brillant al llarg de tota la representació, sobre l'arpa, la viola de roda o samfoina i un seguit d'elements comuns amb què Sara Águeda elabora la partitura sonora i musical de l'obra, inspirada en partitures populars durant el Barroc i recreada magníficament. Amb els diferents instruments musicals Sara reforça el to d'algunes escenes més bucòliques amb l'arpa i gestiona el contrast amb altres de més crues o escatològiques amb la samfoina.

 

    El segon, el de l'espai de la representació teatral on treballa el còmic, empra la màgia de la paraula com a motor fonamental. Una semipenombra prou freqüent, remet a l'espectador la idea que les accions relatades responen generalment a aventures gestades en els interiors d'edificis on la possible il·luminació serien veles o ciris. No obstant això, el còmic, un magnífic Pepe Viyuela, amb la paraula, en dona la lluentor necessària des del moment en què desperta i comença a transitar com a personatge que dona vida uns altres personatges que pugen a l'escenari de la seua mà. El còmic es desdobla i es converteix en la multitud de persones amb qui es relacionarà Onofre al llarg d'una moguda i complicada vida, que va des de la necessitat i la fam a la venjança, passant la gola, l'avarícia, l'amor o l'odi -passions que perduren encara hui en dia en la Humanitat. També, hui en dia, imperen l'obsessió pel poder i els diners, la maldat de les guerres i, especialment, el ressentiment que estorna necessitat de venjança en el cor d'algunes persones, com és el cas d'alguns dels personatges representats. Per marcar la desgràcia en que cau continuament Onofre, el propi Pepe Viyuela, en la conversa preliminar que tingué lloc pel matí al Teatre Principal, recordava el mite de Sísif i la pedra que ha d'arrossegar una i mil vegades com a càstig. Aquesta multiplicació, gràcies al virtuosisme de l'actor Pepe Viyuela, completa la paròdia d'una possible hagiografia de sant Onofre, que s'arreplega en la novel·la picaresca** de Gregorio González en la qual es basa.

 

    L'obra ens relata els fets catastròfics que tingueren lloc abans del penediment d'Onofre i al seu canvi d'actitud i moralitat (meravellós retaule). La història del guitón*** Onofre és una declaració d'amor i un homenatge cuidat al teatre barroc que se sustenta en la importància de la paraula i la música. Una obra, ara teatral, que selecciona el millor de la novel·la amb la selecció d'algunes escenes d'acció que recorden a l'espectador el cinisme actual -res no canvia malgrat els canvis de segle- quan es tracta d'aparentar, mentir o venjar-se. 

    Una obra de visió imprescindible, text cuidat i interpretacions excel·lents que hauria d'arribar al públic  amb major presència. Un parell de dies són molt poques funcions perquè el boca a boca arribe al públic valencià, en ocasions mal avesat a respondre al teatre clàssic.

_______________________________

Programa de mà:

______________________________

Algunes notes, de les preses durant la sessió de "Confluències" amb el públic; sessió coordinada per Maribel Bayona Sánchez al vestíbul del Teatre Principal.

Pepe Viyuela i Sara Águeda entrevistats per Maribel Bayona

- Pepe Viyuela recorda la casualitat de trobar la referència al text en el metro, en un moment en què arreplegava informació sobre sor Ana de la Trinidad i els seus sonets per a un futur recital de poesia. 

- El text és l'essència de la novel·la centrada en les accions del personatge. L'obra teatral respecta l'univers barroc i, en escena, estan un còmic i una música que toca l'arpa. Onofre apareix en escena a través del desdoblament que en fa el còmic.  

- Pepe Viyuela destaca la importància de la música en aquest muntatge. I és Sara Águeda l'encarregada d'assenyalar la importància de l'arpa, de la seua dolçor. Aquesta musicalitat dona pas a la samfoina quan hi ha un canalla en escena i també reforça la transició entre escenes violentes o escatològiques. De vegades, amb la música sublim de l'arpa o la cançó, es permet descarregar la tensió de l'escena anterior amb tonalitats que transiten de la part humana o la part divina (amb música sacra, original de l'època). La recerca musical de Sara multiplica un imaginari que compartix bellesa i pertinença a l'escena, com s'ha fet amb la selecció del material literari en la trasposició de la novel·la a la representació teatral per part de la Companyia.

- El desdoblament entre l'heroi i l'antiheroi queden desdibuixats entre el personatge d'Onofre i el del bonhomiós còmic. La vida del canalla que, amb la venjança, creu que fa proeses, contada pel còmic adquireix un altre sentit. Aquesta és una idea que afegix a l'obra el director Luis Dolç per evitar que el públic no s'identifique amb el protagonista sinó amb el còmic que ens conta la història d'un canalla; l'antiherois esdevé el propi còmic de la llegua que sobreviu pels camins contant el relat. Així, Onofre, el canalla que pot caure malament al públic, manté una vinculalació diferent a la del protagonista de la representació que posa cara i veu a cadascun dels personatges. 

- L'obra parla de coses, que hui en dia perduren, de la paraula que provoca imatges a l'espectador, de la imaginació al poder. El teatre segueix viu gràcies a la paraula que recrea usos ancentrals com la necessitat de connectar amb altres persones, d'escoltar històries. Necessitem que ens conten històries i el teatre ens les proporciona. Entre les característiques del text, es manté un castellà que s'aproxima a l'actualitat però respecta algunes característiques pròpies del Barroc, elements que no distorsionen la comprensió sinó que l'enriquixen; és el cas de l'abundància de refranys; per exemple: "Ai miedo que aprovechable resultas".

 

- Pel que fa a la temàtica o caracterització dels personatges i la connexió del text amb l'actualitat, podem comprovar que els humans de hui en dia podem ser tan sublims com miserables. 

 _____________________ 

 

 * Segons la RAE: "Compañía ambulante de teatro que estaba compuesta por dos cómicos."

** Escrita -però mai no impresa- cap al 1604. És posterior a El lazarillo de Tormes i a Guzmán de Alfarache; i, potser, coetània de Historia de la vida del Buscón, llamado don Pablos.

*** Segons la RAE:  "Vagabundo, (errante y sin domicilio fijo); despectivamente,  juntapuchos."

**** Gregorio González 

 

Iguana Teatre celebra els 40 anys al Teatre Micalet

Iguana Teatre recupera Twist&Txékhov per a celebrar el seu 40é aniversari. La companyia mallorquina defensa com a mètode un teatre físic i compromés on el cos, el moviment i la paraula són instruments que generen emocions. 

Amb un decorat d'objectes que no sempre tenen el sentit literal (armari-amagatall-porta-balconada; butaca-seient; maleta-taula-amagatall, banyera-vehicle-llit, escala-talaia-balcó...) perquè es carreguen de sentit amb l'ús i simbolisme que se'n fa i una il·luminació encertada, s'hi recrea o tranforma el decorat que requereix cada conte. La caracterització dels diferents personatges es fa mitjançant un vestuari i atrezzo variats que transmeten a l'espectador el conjunt que completa la màscara del personatge en cadascun dels 9 contes, relats que serveixen de base per a l'adaptació de Pere Fullana i Carme Planells.

L'obra, que fou clau en la trajectòria del grup, es basa en els contes d'Anton Txèkhov adaptats amb llibertat i interpretats amb molta energia i bon ritme per a fer reflexionar a l'espectador sobre sentiments universals com són, entre d'altres, la solidaritat, la col·laboració, l'arrelament dels costums i les tradicions o l'estima mitjançant les actituds d'uns personatges que han passat a formar part del teatre i s'atreveixen, fins i tot, a parlar sobre el teatre des de dins del teatre recordant els canvis experimentats en les motivacions dels espectadors.

Una obra col·lectiva on els papers dels dos actors i l'actriu, a diferència de la presència en els contes, estan equilibrats. Per a la defensa de cada personatge, els tres es deixen la pell perquè lluesca i siga verosímil dins del gran ball -fantàstic- de desdoblaments constants on el control de la gestualitat és fa necessari. Sobta agradablement l'efecte còmic de la reproducció de les onomatopeies per a completar la descripció d'alguns escenaris, com per exemple, en el castell de focs artificials. L'actuació de conjunt ha estat brillant. Catalina Florit, lluny del que cabria esperar si atenem als contes on la dona jugava un paper ornamental, té un rol significatiu en cada escena; Xavier Frau, el seu cotrapunt en moltes ocasions, i l'actriu representen la nova fornada d'Iguana amb molta energia; i Carles Molinet, el més veterà, demostra les taules i saber fer al mateix temps que és el nexe amb els orígens del grup. 

L'espectacle, que representa situacions quotidianes amb una mirada crítica i propera, transforma la narrativa de Txèkhov en un joc teatral viu i enèrgic, amb una posada en escena dinàmica, plena de ritme i expressivitat. Un homenatge a l'escriptor rus revestit de modernitat; un teatre físic i visual fet amb bon humor i molta ironia per transmetre sentiments i actituds universals en la literatura: l'estima, el paper davant la mort, la col·laboració...

Una bona ocasió per assistir al Teatre Micalet de València i gaudir amb el grup mallorquí.

Fotografies: Iguana Teatre

SINOPSI

Twist & Txékhov es va estrenar l’any 1995, poc després que la companyia completàs la seva formació a l’Escola Lecoq. La proposta parteix de nou contes d’Anton Txékhov adaptats amb llibertat, i presenta una galeria diversa de personatges, situacions i atmosferes que permeten explorar emocions universals des d’un llenguatge escènic proper i contemporani.

L’espectacle transforma la narrativa txekhoviana en un joc teatral viu i enèrgic, aprofitant al màxim la seva naturalesa dramàtica per construir una posada en escena dinàmica, plena de ritme i expressivitat. D’aquesta manera, la companyia ret homenatge a la sensibilitat literària de Txèkhov alhora que aposta per un teatre modern, físic i visual.

L’estrena de Twist & Txékhov va coincidir amb una etapa de profunds canvis socials, culturals i polítics a Espanya, especialment a Catalunya. Aquesta adaptació, que combina el clàssic amb el contemporani i connecta l’universal amb allò local, va saber llegir el moment i captar l’interès d’un públic ampli. Amb el seu estil propi i original, l’espectacle es consolidà com una de les peces més representatives del teatre català dels anys noranta.

FITXA ARTÍSTICA

Intèrprets: Catalina Florit, Xavier Frau i Carles Molinet
Dramatúrgia i direcció: Pere Fullana
Adaptació: Pere Fullana i Carme Planells
il·luminació: Toni Gómez
Escenografia: Jordi Banal
Construcció decortats: Didac Roig
Vestuari: Maria Torres i Iguana Teatre
Tècnic de llums y so: Juanro Campos
Fotografia: Naiara Yerobi
Promoció i comunicació: Alícia Simón
Producció executiva: Jordi Banal
Disseny de producció: Carles Molinet

AMPLIEU LA INFORMACIÓ:

UEP Mallorca

'Z/B', una actuació brillant per a un text excepcional

    

 Ahir dijous,16 d'octubre, s'estrenà al Teatre Micalet de València l'obra Z|B (Zweig-Bernanos) del manacorí Jaume Capó Frau; un text molt interessant que reflexiona sobre la cultura, la religió, el paper de l'intel·lectual i les dificicultats de l'exili. Una història fascinant que, tot i l'aparença de pensaments i fets que ens són llunyans, ens fan retrobar-nos amb l'actualitat més rabiosa sobre les coseqüències de les guerres i els genocidis: sobre el comportament de la humanitat.

    Dos personatges exiliats al Brasil, l'austríac Stefan Zweig i el francés Georges Bernanos, s'hi troben per a conversar, tot i que no es coneixien personalment. Durant la conversa, l'espectador assisteix a l'acostament de dos personalitats antagòniques que comparteixen l’humanisme i l'honradesa d'expressar-se en llibertat durant una trobada que dura una hora.

    Óscar Intente i Joan Gomila defensen de forma magistral el cansament dels dos personatges, dos escriptors, dos intel·lectuals amb actituds vitals ben diferents, però amb platejaments humanístics semblants. Dos personatges d'estractes socials distints i de religions confrontades, un jueu i l'altre ultracatòlic, amb diferent consciència sobre el que suposen els seus escrits, dos perdedors esperançats, s'apropen en el pitjor moment que travessa Europa durant la dècada dels anys '40 del segle passat. Ambdós es troben ocasionalment una sola vegada durant el seu exili al Brasil i, ara, durant l'hora que dura l'espectacle, els veiem dialogar sobre la desesperança i la dignitat, la pròpia i del qualsevol ser humà davant les desfetes que ocasionà el nazisme i el contuberni de l'església catòlicala amb la dictadura franquista. Un element a tenir en compte en el procés de recuperació de la memòria històrica a Mallorca perquè ambdós personatges, un austríac i l'altre francés, passaren per l'illa de Mallorca i, especialment Bernanos, visqueren de primera mà eixe període i l'auge del nazisme a Europa.

La il·luminació i el decorat ens remeten a un ambient vespertí, un espai íntim i de tranquil·litat que conté representa l'exhuberancia vegetal d'un pati i l'escriptori de la casa de Bernanos. 

En un moment en que l'espectador vol entreteniment, no està de més que ens desperten i ens traguen 'els vels'. Per això, agraïm a la La Fornal d'espectacles (un segell de garantia com podeu trobar en altres entrades del blog) l'atreviment de muntar un espectacle de risc on les paraules i el diàleg tenen una gran importància; on la intenció de cada frase no ens deixa indiferents; on el geni i la llibertat de pensament estan presents i no defugen l'autocrítica dels personatges sobre els propis escrits publicats i els comportaments manifestats anteriorment (per exemple, el silenci de Zweig davant el nazisme o el suport a Falange per part de Bernanos en l'alçament de Mallorca). I haver-ho fet des del coneixement dels personatges amb sensibilitat i respecte per cada biografia. 

L'obra estarà en cartell fins al diumenge 19 i és una bona ocasió per tornar a veure el bon teatre que es fa a Mallorca.

FOTOGRAFIES DE L'ESPECTACLE DURANT L'ESTRENA

Fotografies cedides per Anna Gascón 

PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ:

Podcast d'À Punt on s'entrevista a Joan Gomila.

Sobre Stefan Zweig: I si només fos una paràbola de Tomàs Llopis

'Només les flors', un musical sobre l'estima per la terra i per les persones

 

Aquesta nit s'ha estrenat al Teatre Micalet de València l'espectacle musical Només les flors de la companyia De paper (Núria Lozano i Joan Alfred Mengual sota la direcció de Víctor Borràs), que estarà en cartell fins al diumenge, dia 5. Es tracta d'un treball fet amb gust on es nota l'estima per la música, per la cançó, per la poesia i per l'art; uns elements que estan molt presents al llarg de l’espectacle mostrats amb sensibilitat a l'hora de la posada en escena i motor de la narració que es va construint al temps que contemplem les transformacions que ens portaran al cor d’una casa amb un taronger 1.

Amb senzillesa es presenten actor i actriu, vestits de negre i rodejats de peces, en les quals no repararíem si no fora perquè les paraules i els objectes s'expliquen (una fanecada, una faneca...), les fan servir i les transformen per construir un decorat que, en ocasions, ens recorda al de les il·lustracions dels contes: un hort, un taronger, un magatzem, un poble, l’horta i les séquies... Però no deixa de ser un espai oníric, el dels records que remeten a les persones que ens precediren, a l’ofici de llaurador, a l’evolució que ha experimentat la societat deixant enrere algunes coses significatives. Detalls, aparentment mínims (com per exemple les tan característiques espardenyes de careta que llueixen els dos actors), aporten claror als sacrificis, al treball dels avantpassats, a la professionalitat pel conreu de la terra, a l’estima per la família i per les persones, generalment dones, que tenen cura dels seus. Un decorat senzill, però que requereix una gran dosi d'organització i mim, un gran puzle de peces de fusta que permeten entendre visualment molts detalls de l'espai i del temps passat d’on naix la narració: el camp, el poble, el magatzem, la casa i el seu cor..., que en el fons acaben sent l'estima per les paraules, per la terra, pel conreu acurat dels camps de tarongers i la cura de les persones. 

  

La il·luminació de l'espectacle, juga un paper important en algunes escenes que remeten als records i al pas del temps; en especial, alguns jocs d'ombres interessants fetes amb una simple llanterna de mà que, per exemple, observem durant la transformació de l’arbre o de la casa. Un element plàstic, que ens remet a emocions, i ens desperta la llum que dibuixa ombres.

    A partir de l’expressió “S’ha quedat com un vegetal”, l’espectador percep que hi ha alguna cosa més que parlar de l’organització de la terra i de la taronja. S'hi observa ja el paral·lelisme que s'estableix entre cultivar el taronger (privar-lo de plagues, aportar-li l’adob i l’aigua apropiats) i l’afecte i dedicació que cal per portar endavant la cura dels majors i dels malalts. Si en el primer cas veiem que és l’home el qui treballa, generalment, la taronja, procés on també intervé la dona per a la comercialització del fruit des dels magatzems; en el segon cas s'evidencia que, tradicionalment a casa, són les dones les qui se n’ocupen només d'atendre l'esmentada cura. 

 

    Les cançons populars i les creades per a l'espectacle, que conformen part del relat poètic, marquen un ritme tranquil però vital alhora, com requereix el conreu de la terra o la cura, ja siga per edat o per malaltia, de les persones estimades. Qualsevol cura és lenta i requerix paciència.

    No és fàcil controlar la sequera ni les malalties dels horts que et donen de menjar; tampoc no ho és controlar els records que tenen les pèrdues. En ambdós casos es passa un cert dol, un temps assossegat que remet a la paciència i la cura que cal tenir perquè les emocions no t’ofeguen. Un tempo, en l’obra, que es mesura molt bé; un temps necessari per poder gaudir de la construcció de l'estima per la terra i per les persones que, com Ovidi ‘fan vacances’. I De paper ho aconsegueix amb la mesura de les emocions i del relat i l'alegria de les cançons, la música, els testimonis orals i una dosi gran de sensibilitat.

Les sis fotografies anteriors m'han estat cedides per la bona amiga Anna Gascon

No us perdeu l'obra; és un espectacle que cal contemplar com s'atenen els contes o les històries reals; un espectacle al que cal acudir com ho fem amb un bon concert; un espectacle que ens convida a reflexionar sobre l'estima, sobre el temps present i passat, sobre les paraules que encara estem a temps de recuperar perquè no es perden, sobre les formes de vida...; una performance sobre el muntage d'un puzle d'emocions i atmosferes particulars i úniques... mentre gaudim de bona música i de cançons en directe (el disc de l'espectacle va ser nominat i premiat com aMillor disc de Música Familiar als Premis Ovidi).  

I tampoc no em perdria el col·loqui posterior (en tot cas, perdria la vergonya de parlar en públic entre amics i amigues que compartixen l'afició pel teatre!). 

Mireu qui s'anuncia que hi estarà cada dia al propi teatre.

Us proposem d’acompanyar l’experiència de l’obra amb un col·loqui de 20-30 minuts després de la funció per tractar aquests temes amb els assistents que ho vulguen:

Dijous: Ritxi Fonseca, llaurador i activista

 
Divendres: Josep Pérez, Activista de Per l'Horta;
i Santos Ruiz, enginyer agrònom

Dissabte: Vicent Martí, llaurador

Diumenge: Empar Puchades, llauradora, activista i afectada per la DANA

Las amistades peligrosas, una estrena brillant!

Ahir s'estrenà Las amistades peligrosas al Teatre Rialto de València, una versió lliure de la novel·la epistolar Les liesons dangereuses (1782) del francés Pierre Choderinos Laclos que no us deixarà indiferents. 

 *

Versionada intel·ligentment i sense trair la idea de la novel·la i estructura originals per Maribel Bayona i Jeronimo Cornelles, la trama de l'obra manté la intriga a través de la relació epistolar, que descriu l'ociositat d'una classe social a través de les accions i relacions entre els quatre personatges que apareixen en escena. 

L'obra, una sàtira sobre el comportamnet social d'alguns personatges excessivament dissoluts en costums i la recerca dels propis plaers, té una gran complexitat tècnica en tant que respecta la situació epistolar de l'original, fet superat gratament en el present muntatge gràcies al disseny minimalista de l'espai escènic fet per Luis Crespo, el vestuari de Pasqual Peris que barreja la modernitat actual amb l'aparença clàssica dels materials i formes i, especialment, l'excel·lent treball de direcció de Jeronimo Cornelles i del seu ajudant Santiago Ribelles. 

El muntatge, a més a més, progresa pel bon camí deixant-nos perles que ens ajuden a comprendre la complexitat dels personatges i el joc perillós que porten endavant alguns d'ells. Es tracta de detalls i elements subtils, propis de la novel·la psicòlògica, que van dibuixant extraordinàriament les tres actrius i l'actor a través dels seus personatges per mostrar al públic el seu caràcter i personalitats oposades. Són detalls que també desvetllen en escena el funcionament hipòcrita de les relacions de poder, a través del control dels sentiments dels més dèbils, víctimes del seu joc; un joc que en la novel·la es dona entre aristòcrates francesos durant el segle XVIII; uns comportaments que tampoc no estan tan llunyans de les situacions de domini i poder que s'estableixen en el nostre temps entre determinades persones i parelles. 

Els personatges creixen en escena en la mesura que augmenten les intrigues i descobrim les armes de seducció, manipulació i domini que, pel que fa als temes amatoris, empren la marquesa i el vescomte per al seu entreteniment i profit. Enfront tenim les estratègies de defensa de madame Toruvel, fidel, virtuosa i amb una alta capacitat d'autorepressió pesonal, o de Cécile de Volanges, jove, ignorant en temes amorosos i innocent per l'edat i pel temps passat en el convent. 

Amb una interpretació brillant de Rebeca Valls, que controla els extraordinaris i difícils matissos i arestes que té el personatge de la marquesa de Marteuil, una dona entre àngel i dimoni que se sap poderosa quan mou els fils, entre d'altres, del vescomte de Valmont, un Rafa Alarcón que resol molt bé la dualitat de les dues cares del seu personatge, un captivador "Don Juan" que es presenta com a mestre amatori amb dues cares evidents: en unes ocasions tendre i aparentment enamorat i, en altres, astut i resolt mestre de l'engany per atrapar les seues víctimes. Ell mateix es veurà potser també atrapat pel seu propi joc en la mateixa tela d'aranya que envolta les ànimes de madame de Tourvel  i de Cécile de Volanges, ingènues, càndides i fidels a les tradicions, interpretades excel·lentament per Maribel Bayona i Cristina Esteve. 

No us despertaré més detalls sobre l'argument, les intrigues i les vinculacions entre els personatges però us assegure que queda molta trama per desvetllar i que la màgia de l'escena us atraparà i sorprendrà amb un final propi del gran nivell de treball de la Companyia, que us he descrit suscintament. Si voleu saber més detalls i passar-ho bé, haureu d'anar al teatre. 

Només desitjar-los molts bolos amb l'obra i que, passat un temps prudencial, tinguem una versió en valencià. Enhorabona per la cura en tots els detalls: il·luminació, efectors sonors i producció!

I a qui em llegiu, recoerdar-vos que només es representarà quatre dies, entre el 22 i el 25 de maig, i ja n'ha passat un. Així que, si no us la voleu perdre, entreu al web i compreu les entrades per a un  dels tres dies que estarà encara es escena al Teatre Rialto.

* Fotografia de Federico Caraduje per al disseny del Cartell de Miguel Hache