vivint a deshores

Aquests dies s’ha okupat una casa a la ciutat, una habitatge que feia anys que estava deshabitada i que ni els més vells recorden quan va ser l’últim cop que van veure algú fer-ne us. La casa però esta a la Rambla, de tant al mig que esta no hi ha res al seu costat; és un racó enmig del que fins fa quatre dies era l’arteria de la ciutat.

Els fonaments de la nostra societat parlen de propietat privada, però també és cert que parlen del dret a l’habitatge. Vivim en ciutats i tots els espais que estan en sol urbà han de tenir un ús per part dels ciutadans, ja sigui públic o privat. Holanda, el clàssic exemple de país avançat, augmenta exponencialment l’IBI (Impost sobre els Bens Immobles) de les propietats urbanes desocupades a mida que passen els anys, crec que Anglaterra fa servir un sistema similar. Aquí no és pot portar  terme per problemes burocràtics.

Dubto que a mi mai m’ocupin una casa, ja que no m’imagino tenir tancada una propietat urbana, on s’acumula la pols, de fet em sembla poc ètic. Una casa tancada és un dispendi per a tota  la societat, és com deixar podrir aliments,  com deixar que corri l’aigua  sabent que un cop creuï el desamigue ja s’ha de tornar a potabilitzar, és com cremar les deixalles en lloc de portar-la al contenidor, o com alimentar un niu de rates ens els baixos d’un edifici poblat. Es clar que es a casa teva i que ho pots fer, però no oblidem, vivim en societat.

Entre les files okupes hi ha de tot, com a la vinya del senyor, i tot que utilitzar algunes pràctiques execrables tenen ideals molt nobles. Són la part àcrata i quixotesca que necessita tota societat, aquells que encara lluiten pels seus ideals, porten a terme estratègies tan velles com l’acció directa o la propaganda del fet que en segons quines èpoques semblaven nobles i defensen que no  és licit especular amb terreny urbà, que l’argument “lo hize porquè era mia”  tampoc serveix amb els habitatges.

Suposo que no els tardaran en fer-los fora, però espero que quan ho facin la casa torni ser usada privadament per alguns ciutadans i així retorni a ser patrimoni de la ciutat. Ja que les experiències que tenim del carrer del racó, del carrer Sant Isidre o de la plaça Mossèn Cinto ens ensenyen que desprès del desallotjament no és fa res, simplement continua el dispendi.