Vés al contingut

Jean de Laborde

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJean de Laborde
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Jean Joseph Jules Noël de Laborde Modifica el valor a Wikidata
29 novembre 1878 Modifica el valor a Wikidata
Chantilly (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort30 juliol 1977 Modifica el valor a Wikidata (98 anys)
Castilhon de Dordonha (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaVièla Modifica el valor a Wikidata
FormacióÉcole Navale Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómilitar, soldat Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Branca militarMarina de França Modifica el valor a Wikidata
Grau militaralmirall Modifica el valor a Wikidata
ConflicteRebel·lió dels bòxers
Primera Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Família
PareJoseph de Laborde Modifica el valor a Wikidata
Premis
El vicealmirall de Laborde el 1937.

Jean Joseph Jules Noël de Laborde (29 de novembre de 1878 - 30 de juliol de 1977) va ser un almirall francès, comandant de l'esquadró naval (Forces de Haute Mer) de Toló durant la invasió de la França de Vichy (Operació Anton) el novembre de 1942. Tot i haver rebut ordres de navegar amb tots els vaixells que poguessin fer-ho cap al nord d'Àfrica, va preferir enfonsar els vaixells per evitar que caiguessin en mans de les forces de l'Eix. Després del final de la Segona Guerra Mundial, va ser jutjat per alta traïció i condemnat a mort. La sentència mai es va complir.

Biografia

[modifica]

El comte Jean Joseph Jules Noël de Laborde va néixer el 29 de novembre de 1878[1] a Chantilly, descendent d'una família originària de Bearn, que havia fet fortuna al segle xvi.ref name=T1p441/> La seva família, d'origen plebeu, va ser ennoblida pel rei Lluís XV amb el títol de marquès. Els seus avantpassats van servir gloriosament primer la monarquia i després l'Imperi, adquirint una gran fortuna. El 1895 va ingressar a l'École Navale amb el títol de comte, i des d'aquí conservaria el sobrenom amb què era conegut dins de la Marina francesa: "le comte Jean". ".[2] Atret pel servei a l'estranger, en deixar l'École Navale, l'1 d'agost de 1897, va sol·licitar ser enviat a l'Extrem Orient.[1]

Ascendit a tinent l'octubre de 1900, va participar en la campanya contra els bòxers a la Xina. El 1904, va rebre ràpidament un premi en metàl·lic i una comissió per al Batalló de Fusellers de Marines.[2] De tornada al territori metropolità, va esdevenir tinent de navili el 1908, i entre 1909 i 1911 va participar en algunes operacions a la costa del Marroc, al final de les quals va ser enviat de nou a l'Extrem Orient a bord del creuer blindat Dupleix.[3] Un cop va arribar a Indoxina, es va interessar pel món de l'aviació, i havent rebut un avió Blériot XI, va aprendre a pilotar-lo sol.[2] Al final del període d'entrenament, a bord del mateix avió, va sobrevolar la ciutat de Saigon.[1] Per aquest fet, a l'abril de 1912 se li va atorgar un certificat oficial de mèrit i va obtenir la llicència oficial de pilot el maig de 1914, però en aquell moment va resultar greument ferit, el 9 de juny de 1914, mentre realitzava un enlairament de prova amb un avió del portaavions La Foudre.[4]

En esclatar la Primera Guerra Mundial, va ser nomenat per servir a l'aviació naval.[2] Va comandar els esquadrons de bombardeig VB2 i VB102 amb honors, cosa que li va valer dues citacions a l'ordre del dia del comandament suprem.[2] El març de 1915 va ser guardonat amb la Creu de Cavaller de la Legió d'Honor.[2] Va crear i comandar el centre d'entrenament d'aviació naval a Dunkerque.[1] El gener de 1917 va ser ascendit al rang de capità de fragata, sent citat de nou dues vegades a l'ordre del dia del comandament suprem.[2] Després va assumir el comandament del servei de patrulla aèria sobre la zona operativa dels Exèrcits del Nord.[2]

Període d'entreguerres

[modifica]

El gener de 1923 va ser ascendit a capità de navili, [1] i el novembre de 1924 va assumir el comandament del nou portaavions Béarn,[5] que va entrar en funcionament el 1926.[1] La seva tasca consistia a estudiar la doctrina de l'ús del vaixell dins de la flota. El 8 d'agost de 1928 va ser ascendit al rang de contraalmirall, als 50 anys. Entre el 20 de setembre de 1928 i el 15 d'octubre de 1930 va comandar el sector marítim de Toló.[6] Entre el 13 de setembre de 1930[N 1] i el 4 d'octubre de 1932 va estar al comandament del 2n Esquadró de Batalla,[1] hissant la seva bandera a bord del cuirassat Provence.[7] Ascendit al rang de vicealmirall el 4 d'octubre de 1932, va assumir el càrrec de comandant en cap i prefecte marítim[8] de la 4a Regió Marítima de Bizerta,[1][N 2] i comandant de la Marina de Sa Excel•lència el Bei de Tunis.[9] Va deixar aquest càrrec el 18 de juny de 1936.[2]

Durant la seva estada a Tunísia, va volar sol a través del desert del Sàhara fins a Tamanrasset. El 18 de juny de 1936 va reprendre el comandament del 2n Esquadró de Batalla,[10] substituint l'almirall François Darlan[9] El 15 d'agost de 1936 també va assumir el comandament de l' Esquadró Atlàntic,[11] amb base a Brest, Provença.[2] Va deixar ambdós càrrecs el 31 d'agost de 1938, i del 31 de gener de 1937 al 29 de novembre de 1940 va ser membre del Consell Superior de la Marina.[2] El 27 de setembre de 1938 va ser ascendit al rang d'almirall. Del 18 de setembre de 1938 a l'11 d'abril de 1939 va ocupar el càrrec d'Inspector General de les Forces Marítimes.[12] Entre l'11 d'abril de 1939 i el 2 de setembre del mateix any va ocupar els càrrecs d'inspector general permanent d'hidrografia, president de la Comissió Permanent per al Control i Revisió del Reglament d'Armament, de la Comissió Superior de Naufragis, del Comitè Hidrogràfic i vicepresident de la Comissió de Fars.[2]

Segona Guerra Mundial

[modifica]

En esclatar la Segona Guerra Mundial el 2 de setembre de 1939, va esdevenir comandant en cap de les forces navals franceses a l'Oest (Amiral Ouest), amb seu a Brest.[2] En aquesta qualitat, va organitzar l'operació d'intervenció a Noruega, amb el desembarcament de les forces aliades a Narvik.[2] Quan el 10 de maig de 1940 els alemanys van atacar a l'oest i van trencar ràpidament les línies franceses avançant pels ports costaners, va ordenar l'evacuació de tots els vaixells capaços de navegar cap als ports d'Anglaterra i Àfrica, inclòs el modern cuirassat Jean Bart[13] que encara s'estava preparant a la drassana de Saint-Nazaire.[2] Els vaixells que no van poder navegar van ser enfonsats o destruïts. El miracle aconseguit amb la sortida del cuirassat Jean Bart es va considerar una gesta, i la seva audàcia li va assegurar una gran influència sobre les tripulacions de la flota francesa.[13]

El 15 de juny de 1940,[14] el destructor francès Mistral va salpar cap a la Gran Bretanya amb dotze dels més grans físics i químics francesos, destinats a acompanyar a Anglaterra l'única quantitat d'aigua pesant existent al territori de la República.[14] Aquest trasllat va ser autoritzat pel ministre de Recerca Científica dimissionari, Raoul Dautry, com a regal al programa atòmic britànic, iniciat en total secret a la tardor de 1938, per iniciativa de la Royal Air Force.[15] Després d'haver demanat insistentment el passatge amb el Mistral per a una visita ràpida a la Gran Bretanya, el general Charles de Gaulle, un cop a bord, es va deixar anar amb judicis molt durs cap al mariscal Petain i el general Weygand, expressant-los repetidament en veu alta.[14] Això va impulsar el rígid almirall de Laborde, comandant del Departament Marítim i present al lloc dels fets, a considerar seriosament la possibilitat d'arrestar el general de Gaulle,[14] que havia estat ascendit recentment a sotssecretari de Guerra al govern Pétain, però que encara estava subjecte, com a soldat, a normes disciplinàries. Tanmateix, anant en contra del seu propi impuls, va decidir deixar passar les coses pel que fa al jove general recentment nomenat.[14]

Servei sota el govern de Vichy

[modifica]

El 20 d'agost de 1940 va deixar el seu càrrec de comandant en cap de les Forces Marítimes Occidentals, anant de permís.[2] Es va tornar fortament "anglòfob" després de l'atac britànic a la flota de batalla francesa ancorada al port de Mers-el-Kébir. Després d'això, va ser cridat a Toló, on va assumir el comandament del que quedava de la flota, després de la suspensió, ben rebuda per Hitler, de l'article 8 de la Convenció d'Armistici (desarmament de la marina). El 25 de setembre de 1940 va esdevenir comandant en cap del que quedava de les Forces d'Alta Mar (Forces de Haute Mer - F.H.M.),[16] substituint el seu company Marcel Gensoul.[2] Va hissar la seva bandera al creuer de batalla Strasbourg,[17] l'únic gran cuirassat que quedava operatiu després de la tragèdia de Mers-el-Kébir.[16]

La seva lleialtat al govern de Vichy era inqüestionable: durant el transcurs de 1942, d'acord amb el mariscal Pétain, Pierre Laval i l'almirall Platon, es va presentar a l' ambaixada del Reich a París amb el pla de formar una força expedicionària de vint mil homes que seria enviada al Txad per lluitar contra les Forces Franceses Lliures reunides allà pel general Philippe Leclerc de Hauteclocque.[N 3] Aquesta legió de voluntaris hauria estat posada sota el comandament del general alemany Erwin Rommel. Es va consultar la Comissió d'Armistici de Wiesbaden, però no va donar cap seguiment a aquesta idea. Després dels desembarcaments aliats al nord d'Àfrica [18] l'11 de novembre de 1942, va suggerir que la flota francesa ataqués els aliats com a represàlia, però aquesta proposta va ser, tanmateix, fermament oposada pel ministre de la Marina, l'almirall Gabriel Auphan.[2]

L'enfonsament de la flota a Toló

[modifica]
Enfonsament de la flota a Toló, 1942..

La vigília de la intervenció alemanya a la zona lliure de Vichy, l'almirall va fer jurar als comandants dels vaixells "defensar Toló contra els americans, els anglesos i els francesos com a enemics del govern".[N 4] Els dos capitans que es van negar a fer el jurament, Pothuau i Du Garreau, van haver d'abandonar immediatament els seus llocs de comandament. El 16 de novembre, els alemanys van forçar la retirada de la divisió d'infanteria reforçada que defensava el port de Toló. Tanmateix, el 25 de novembre, l'almirall va afirmar que romandria al seu lloc sota el comandament de la marina francesa, per l'admiració que sentia per les altes autoritats militars de l'Eix. Era clar que, a la seva ment, l'enemic no era Alemanya sinó els aliats, i que arribar als ports d' Algèria i el Marroc amb la flota era impossible.

Les seves relacions amb l'almirall Darlan havien estat dolentes durant molt de temps, tots dos amb prou feines es parlaven.[19] L'almirall de Laborde era l'única personalitat de la Marina Francesa que podia competir amb Darlan pel que fa a prestigi i competència tècnica.[19] El 27 de novembre de 1942, a les 3:30 del matí, els alemanys, aplicant el pla Lila, van irrompre a la zona portuària. Una columna de vehicles blindats va aparèixer davant dels llocs de guàrdia a les dues entrades del port de Toló. A les 4:25, el prefecte marítim[20] de Toló, l'almirall André Marquis[20] va ser capturat pels alemanys al seu llit. A bord del creuer de batalla Strasbourg va donar l'ordre d'enfonsar els vaixells[21] a les 5:45 i ho va confirmar, per escrit, a les 6:00. Les unitats es van enfonsar amb les seves banderes de batalla hissades a la costa. Comentant aquest esdeveniment el 1943, va escriure: "Els sis mil oficials i mariners de les forces d'alta mar poden jurar que mai he deixat de comunicar-me amb ells, sinó només amb els anglosaxons, fins i tot abans de Mers el-Kébir, que mai he pogut preparar la flota per a ells ". Malgrat les seves conegudes posicions anglòfobes, però, de Laborde no va lliurar la flota als alemanys, sinó que va romandre fidel a la seva paraula al mariscal Pétain i, d'acord amb les ordres rebudes en aquell moment de Darlan, la va enfonsar.

El judici per alta traïció

[modifica]

L'1 de gener de 1943 va deixar el comandament de les Forces d'Alta Mar (FHM), anant de permís entre la nit de Cap d'Any i l'1 d'abril de 1943, quan va ser col•locat en posició de reserva.[2] Després de l'alliberament de França, durant el període de l'"Épuration légale", va ser jutjat per alta traïció. El 22 de maig de 1945 la seva pensió va ser revocada amb efectes a partir del 9 de setembre de 1944 amb caràcter retroactiu. El 28 de març de 1947[18] va ser condemnat a mort[18] per l'Alt Tribunal de Justícia, i també se li va imposar la pena addicional d'Indignitat nacional de per vida i la confiscació de tots els seus béns. Va ser acusat de no haver salvat la flota, portant-la a Algèria per ser lliurada a les forces aliades. El 9 de juny de 1947, la pena de mort va ser commutada per 15 anys[18] de detenció, que havien de complir a la presó de Riom, a partir de la data del seu empresonament. El 17 d'abril de 1947, va ser retirat de l'Orde de la Legió d'Honor i de l'Orde de la Medalla Militar, amb efectes a partir del 28 de març del mateix any.[2] El setembre de 1951 va ser alliberat i l'1 de juliol de 1959 va ser amnistiat pel que fa a la seva detenció el març de 1947.[18]

El 14 de desembre de 1949, el Consell d'Estat va dictaminar en contra de la revocació de la seva pensió, i el 25 d'abril de 1950 la "2a secció" del Tribunal de Cassació va ser encarregada de la jurisdicció sobre el judici del 28 de març de 1947, que va anul·lar el procediment contra ell.[2] Després del seu alliberament, es va traslladar a Castillon-la-Bataille,[18] en una esplèndida casa a la vora de la Dordonya, i allà va morir el 30 de juliol de 1977, als 98 anys.[18] La seva dona va morir a la mateixa casa, el 21 de gener de 1990, als 101 anys.[2]

Dates de promoció

[modifica]
Aspirant - 1895
Enseigne de vaisseau de 2me classe – octubre de 1900
Tinent de Vaisseau – 1908
Capitaine de fregate - gener de 1917
Capitaine de Vaisseau - gener de 1923
Contraamiral - 8 d'agost de 1928
Vice-almirall - 4 d'octubre de 1932
Amiral – 27 de setembre de 1938

Condecoracions

[modifica]
Gran Creu de Cavaller de la Legió d'Honor — 1 de gener de 1940
Gran Oficial de la Legió d'Honor — 28 de juny de 1935
Comandant de la Legió d'Honor — 27 de desembre de 1924
Oficial de la Legió d'Honor — 18 de març de 1915
Cavaller de la Legió d'Honor — 31 de desembre de 1912
Medalla militar
Creu de Guerra 1914-1918 amb 3 palmes i 1 estrella de plata
Creu de guerra 1939-1945 amb 1 palma de plata
Comandant de l'Orde del Mèrit Marítim — 27 de març de 1939
Oficial de l'Orde del Mèrit Marítim — 11 de juliol de 1936
Orde de la Francisque (1942)[22]
Medalla commemorativa de la Xina (1901)
Medalla commemorativa del Marroc amb barra "Casablanda"
Medalla colonial amb barra "Tonkin"
Gran Cordó de l'orde d'Ouissam Alauita (Marroc)
Gran Cordó de l'orde de Nichan Iftikar (Tunísia)
Creu del Servei Distingit (Regne Unit)
Medalla del Servei Distingit a la Marina (Estats Units)

Notes

[modifica]
  1. ↑ Comandament efectiu del de 19 novembre de 1930.
  2. ↑ Efectiu de del 28 de novembre de 1932.
  3. ↑ Quan se li va preguntar sobre això durant el seu judici de postguerra, de Laborde va afirmar que havia estat una pura maniobra de propaganda, amb l'esperança d'obtenir l'alliberament de 60.000 a 80.000 presoners de guerra.
  4. ↑ Va donar ordres de defensar Toló contra els americans, els anglesos i els francesos, enemics del govern.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 Tucker, Roberts 2011, p. 441
  2. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 École navale traditions||as
  3. ↑ Couhat 1974, p. 53
  4. ↑ Couhat 1974, p. 78
  5. ↑ Couhat 1971, p. 31
  6. ↑ Ouest-France, 26 aout 1928.
  7. ↑ Couhat 1971, p. 21
  8. ↑ Ouest-France, 19 octobre 1932.
  9. 1 2 Ouest-France, 25 avril 1936.
  10. ↑ Ouest-France, 25 avril 1932.
  11. ↑ Ouest-France, 18 février 1937.
  12. ↑ Ouest-France, 22 octobre 1938.
  13. 1 2 Couhat 1971, p. 30
  14. 1 2 3 4 5 Cernuschi 2000, p. 10-11
  15. ↑ Churchill 1959, p. 215
  16. 1 2 Du Moulin de Labarthète 1990, p. 37
  17. ↑ Le Masson 1969, p. 72
  18. 1 2 3 4 5 6 7 Tucker, Roberts 2011, p. 442
  19. 1 2 Raphaël Leygues, Jacques Jean Georges, e François Flohic. Darlan, Laborde: L'inimitié de deux amiraux. Brest, France: Éditions de la Cité, 1990
  20. 1 2 Koburger 1994, p. 140| Koburger1994
  21. ↑ Koburger 1994, p. 195| Koburger1994
  22. ↑ Déterna. L'Ordre de la Francisque et la révolution nationale (en francès), 2002, p. 172. ISBN 2-913044-47-6..

Bibliografia

[modifica]
  • Akpo-Vaché, Catherine. L'AOF et la Seconde Guerre mondiale: la vie politique, septembre 1939-octobre 1945 (en francès). Paris: Karthala Éditions, 1996. ISBN 2-86537-640-0. 
  • Auphan, Paul; Mordal, Jacques. The French Navy in World War II (en anglès). Annapolis: Naval Institute Press, 1959. 
  • Labayle Couhat, Jean. French Warship of World War I (en anglès). Shepperton: Ian Allan Ltd., 1974. 
  • Labayle Couhat, Jean. French Warship of World War II (en anglès). Shepperton: Ian Allan Ltd., 1971. 
  • Churchill, Winston. La seconda guerra mondiale, Volume 2 (en inglese). Verona: A. Mondadori Editore, 1959. 
  • de Gaulle, Charles. War Memoirs: Unity, 1942–1944 (en anglès). New York: Simon and Schuster, 1959. 
  • Ferry, Vital. Croix de Lorraine et Croix du sud, 1940-1942: aviateurs belges et de la france libre an Afrique 1940-1942 (en anglès). Aix-en-Provence: éditions du Gerfaut, 2005. ISBN 2-914622-92-9. 
  • Koburger, Charles W. La France et sa marine: 1940-1942 (en anglès). Paris: Nouvelles Editions Latines, 1994. ISBN 2-7233-0491-4. 
  • Le Masson, Henri. The French Navy. Vol.1 (en anglès). London: Macdonald & Co., 1969. 
  • Leygues, Raphaël; Georges, Jacques Jean; Flohic, François. Darlan, Laborde: L'inimitié de deux amiraux (en francès). Brest: Éditions de la Cité, 1990. 
  • Paxton, Robert O. Parades and Politics at Vichy: The French Officer Corps under Marshal Pétain (en anglès). Princeton, NJ: Princeton University Press, 1966. 
  • Smith, Colin. England's Last War Against France: Fighting Vichy 1940-42 (en anglès). London: Weidenfeld & Nicolson, 2010. ISBN 0-297-85781-9. 
  • Tucker, Spencer C. World War II at Sea: An Encyclopedia (en anglès). Santa Barbara: ABC-CLIO, LLC, 2011. ISBN 1-59884-458-X. 
  • Cernuschi, Enrico «Mers-el-Kébir, 3 luglio 1940». Storia Militare. Ermanno Albertelli Editore [Parma], maig.
  • e Moal, Frédéric L «Il regime di Vichy e l'Operazione "Torch"». Storia Militare. Ermanno Albertelli Editore [Parma], novembre.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jean_de_Laborde&oldid=39071689»