Romà el Melode

Sembla que nasqué en el si d’una família d’origen jueu. Diaca de la catedral de la Resurrecció a Berit (Beirut), vers la fi del regnat de l’emperador Anastasi I ( 518) es traslladà a Constantinoble, on visqué durant els regnats de Justí I (518-27) i Justinià (527-65), al servei de l’església de la Mare de Déu, del barri de Cir, i on morí. A Constantinoble compongué els seus himnes, que pertanyen al gènere del kontàkion, del qual Romà és el màxim representant. Segons els biògrafs antics, n’hauria compost més d’un miler, però només se’n coneixen vuitanta-nou que li són atribuïts. L’edició més extensa -bé que incompleta- d’aquests himnes, feta per P. Maas i C. Trypanis (2 vols., 1963 i 1970), aplega cinquanta-nou himnes considerats autèntics i vint-i-nou de dubtosos. Tots els editors agrupen els himnes de Romà segons un ordre cronològic o temàtic: persones i fets de l’Antic Testament, persona de Crist i fets del Nou Testament, temes diversos, etc. En canvi, els llibres litúrgics que contenen aquests himnes, els kontakaria, els presenten segons l’ordre de l’any litúrgic. De fet, Romà, com Efrem de Nisibis en la tradició siríaca i altres himnògrafs, componia els himnes per a ser cantats a l’església en les festes litúrgiques. D’aquesta manera el poble era adoctrinat, i responia amb un refrany o tornada a les diverses estrofes de l’himne. Aquestes estrofes formen un poema acròstic, és a dir, un poema en què les inicials de cada estrofa componen una frase, que acostuma a dir: "Cant (o poema, salm, etc.) de Romà l’humil". El kontàkion era cantat des de l’ambó, al centre de la nau. És així com es representa Romà el Melode en la iconografia bizantina, en la qual també apareix, al damunt, en actitud protectora, la Mare de Déu. Aquesta representació respon a la tradició segons la qual Maria se li hauria aparegut i li hauria inspirat el seu primer kontàkion, el més famós de tots: Avui la Verge dona a llum aquell qui és per damunt de tota essència, que és el propi de Nadal.