PETJADES

Segueixo les teves petjades,
aquelles que vares deixar,
a l’antiga platja,
dels nostres records.

Ressegueixo el rastre,
dels teus dolços sons,
i enfilo les notes,
de la nostre cançó.

I ben embolcallada
dins del teu jersei,
respiro el teu aire
impregnant-me’n la pell.

I tot i així... Com t’enyoro!

POTSER SÓN AQUETS DIES...

Semblava que havia passat full,
semblava que les coses s’anaven calmant
però de sobte em trobo totalment perduda.

Torno a mirar i mirar les teves fotos,
rellegeixo els teus escrits, les teves cartes
perdo els nervis, les paraules surten de la meva boca
sense poder controlar-les i fereixo als que més estimo.

Tinc la sensació de girar sense control,
l’abisme de la teva absència em supera de tal manera,
que tot és massa feixuc, hi ha massa solitud,
massa tristesa, massa enyorança.

Miro de pensar que son les dates
son elles les que m’estan jugant
una mala passada i que d’ací uns dies
tot serà diferent, més suportable,
tot tornarà a aquella normalitat entre cometes,
que fa que la vida es pugui suportar.