Pinzellades

Ninots de neu

Es fon un ninot de neu i esdevé un bassal d’aigua bruta amb pedres que un cop van ser botons i una pastanaga que ja no farà més de nas. De petit no me’n sabia avenir i em costava pair que l’escultura que havia fet amb tant d’esforç hagués esdevingut un nyap mig glaçat. Potser per això ara no parem de fer fotografies amb els aparells de telefonia mòbil i les pugem a Instagram, al Facebook i pitgem una vegada i una altra el botó de “M’agrada”. Potser pensem que de no fer-ho se’ns fondrà de nou el nostre fràgil ninot fet d’aigua clara i cristalls. Corren temps líquids i a tots ens fan por els bassals.

Walter Mitty

Sessió de cine. Dards amb embolcall de cinema familiar. En Sean Penn dient-nos que a vegades la imatge és tan intensa que és millor no molestar-se en prémer el botó de la màquina de fotografiar. Clic. Hi ha carrets que es revelen molt millor amb els colors de la memòria.

A París

La darrera vegada que vaig anar a París llegia “L’amour dure trois ans” de Fréderic Beigbeder. No sé si l’autor en va fer una norma: tres anys peti qui peti. Per sort tota norma té un bon grapat d’excepcions. Marxem a París uns dies. Au revoir!

Music for the masses

Cadascú per allà on l’enfila. És només una qüestió de tarannà: mentre uns són absolutament feliços ballant a cor la cançó de l’estiu, d’altres es qüestionen la cançó, el to de la partitura o, fins i tot, el piano mateix. Encara no tinc clar a quin dels dos grups és millor pertànyer perquè els que neden contracorrent a vegades només van a parar uns metres més amunt que els eixerits que es deixen arrossegar riu avall. Al final, resulta que l’herba és igual de verda per a tots. Fa anys creia que l’atzar carregava els seus daus amb una mena de justícia ètica que premiava l’esforç, la sensibilitat... però el cert és que hi ha loteries que no fan distincions i sovint toca la grossa als més panxacontents. En aquest país Newton hagués descobert que les coses cauen al terra amb una acceleració de 9,8 m/s al quadrat, però la poma, la famosa poma, segur que se l’hagués cruspit algú altre.

3 x 3

Aire

No es pot enyorar allò que no s’ha tingut mai. Així, estic convençut que els habitants de la Gran Ciutat, tan orgullosos de ser el centre de tot, no troben a faltar l’aire. Però no aquesta barreja d’emanacions de tub d’escapament, de ferums de claveguera i orgue de xemeneies vàries que intoxica els pulmons cada cop que respirem, no. Vull dir l’aire net i sa que, per molt que anem amb la cartera plena, no podrem comprar tot baixant pel Passeig de Gràcia. No, no podeu enyorar l’aire humit del poble al vespre amb regust de rosada, herba fresca, estepa blanca, espígol, bassal, argila, joncs i romaní perquè no l’heu tingut mai. A la ciutat les úniques granotes que hi ha són les dels treballadors que van cada matí als polígons industrials.

Adéu al somni americà

No sé com ens diran al final els sociòlegs: Generació X, Generació Y... també hi va haver en el seu moment la Generació del 98, i la del 27. Però és fàcil trobar alguns trets comuns que ens defineixen. D’entre ells, el record amarg que ens va deixar el cafè un dia en què, tot llegint el diari a la taula d’un bar, vam tenir clar que mai aconseguiríem el nivell de vida que van assolir els nostres pares. A ells potser els van robar la infància, però a nosaltres ens han pres el futur.

Nadal

El consumisme arriba fins al pobre tronc que espera per ser estomacat aviat. “Tió, tió, caga torró...”. Als nostres avis els portava confits i el dels nostres fills un Ipad que de grans els servirà per demanar hora al psicòleg quan siguin incapaços de resistir la frustració quotidiana. Al fil musical dels grans magatzems aquests dies hi hauria de sonar els Rolling Stones: “You can’t always get what you want...”.*

*No sempre pots aconseguir allò que vols.

Fotografies

Diria que, pel que fa a animals domèstics, sóc més de gossos que no pas de gats. Cans i felins tenen els seus partidaris i detractors, és clar. De la mateixa manera que a l’hora de fer fotografies hi ha qui es decanta per les càmeres Nikon i altres per les Canon. Tot i que en aquest darrer punt segurament l’eina emprada és ben igual: la fotografia és a fora i, segurament, el més important és saber mirar*. 

*Gat del Carrer de les bassetes, Castellar del Vallès. Fotografia: Carles

La Mari, la Juani i la Paqui

Sonava el despertador molt d’hora i, encara amb les butxaques plenes de son i la panxa buida, enfilàvem el carrer que ens duia a l’entrada de la fàbrica. Allí, encara fosc, ens agombolàvem tots els treballadors del primer torn de dia.  Fèiem cua pacientment, esperant que una de les portes ens engolís per passar les properes set hores tancats dins d’una nau industrial. A la Samsung de Palau de Plegamans hi havia la Mari, la Juani, la Paqui i el cap de la cadena de muntatge que mirava tothora fotos de dones nues a l’ordinador i fumava porros a mitja tarda. El Javi, que prenia pastilles de colors els caps de setmana i que un dia, després d’un “siroco”, ja no va tornar més. I el xicot àrab que recollia els cartrons que queien al final de la cinta transportadora, i el de l’Hospitalet (“Eh, Pumuky!”), que un dia va tombar tota una pila de TV sense voler. El dia D -així l’anomenaven- els seus supervisors feien anar tota la cadena més ràpid per tal que l’engranatge escopís més aparells de televisió cada hora. Tots plegats s’ho agafaven com un repte però es veia de lluny que algú a l’altra banda del món ja havia decidit que els beneficis no eren prou grassos i que traslladarien tota la producció a un país amb mà d’obra més barata, que ben aviat la Mari, la Juani i la Paqui parlarien amb un accent més oriental. Adiós Made in Spain, 你好 Made in China.

Hàbits i diaris

No està escrit enlloc que els diaris s'hagin de començar a llegir per la portada. De fet, hi ha molts lectors i lectores que comencen per l'última pàgina. Sempre he pensat que en les darreres hi ha una part més emocional que no es troba al principi i a aquestes alçades m'interessa més una entrevista amb un veí anònim del Raval de Barcelona que la darrera declaració esperpèntica d'un polític italià. "Hoy, amor, como siempre, el diario no hablaba de ti", que cantava el Joquín Sabina. No sé quina mena de diari ens escau als que comencem a llegir-lo pel final, a aquells que sempre hem tingut certa simpatia pel de l’esquerra dels Pet Shop Boys, en George Harrison, el baixista de qualsevol grup i, quan n’hi havia, per les cares B dels singles de vinil. De moment em conformaria amb poca cosa: una mica menys de futbol a les pàgines centrals, no haver de llegir a la secció de cultura que el llibre més venut en castellà aquesta setmana és la biografia de Belén Esteban...

La bona gent

Entra en un dels molts establiments Nostrum que hi ha repartits a la ciutat. Una mica brut i atrotinat, amb la roba masegada per l’ús. Escardalenc i cara-xuclat com el cavaller de la vella adarga però sense la bogeria del gentilhome manxec. Digne, malgrat tot, i la mirada sàvia de qui ha vist molt i entès massa. Té un aire crepuscular, de vespre que s’apaga. Neguiteja pensar que podríem ser nosaltres només que el destí ens sorprengués amb un parell de jugades mal tirades. És el cuquet que ens rosega a tots els que no podem jugar a viure a costa del patrimoni familiar ni ens ha endollat el papa. El captaire fa cua darrere d’un client de barba ben retallada amb cara d’oficinista, pulcre i eficient, de pocs romanços i anar fent que en pagar mormola alguna cosa a la caixera i se'n va discretament. Al seu torn el captaire acosta un parell de monedes a la caixera, que li diu que no cal, que ja li ho ha pagat tot el senyor d’abans. I penso que potser sí que només és notícia que un home mossegui un gos. Però que també ho hauria de ser que hi ha homes que, senzillament, no mosseguen, persones que ajuden sense gests aparatosos ni discursos eloqüents. I com que aquesta no sortirà a cap diari l’escric aquí, la notícia del que fa, quan pot, la bona gent.

Lady writer

Lady writer és la cosina o, fins i tot, la germana d’una de les seves cançons més emblemàtiques: Sultans of swing. Les dues escrites durant l’època en què ell i la seva banda deambulaven pels carrers de Londres, pels pubs de Portobello, i escoltaven els músics que hi tocaven. Però van començar a tenir molt èxit i les cançons els van sonar massa ampul·loses, primer i avorrides i previsibles, després: els milionaris que fan rock acaben composant bandes sonores per a fil musical d’ascensor. Tocaven molt millor quan compartien pis. Sense ni cinc al calaix però plens d’històries per explicar encara que a vegades la situació fos desesperada, que així és precisament com es diu en anglès: Dire Straits.

Andreu Pujol

"...La persona més culta de Catalunya pot fer el camí de pujada i de baixada. Pot gaudir amb la millor poesia, pintura o novel·la i una tarda de diumenge, per passar l’estona, posar un programa de televisió escombraria. La persona menys culta de Catalunya no pot fer aquest camí de pujada, es quedarà a baix de tot, perquè no sap qui és Rubert de Ventós, ni li interessa. Aquest producte cultural que està a baix de tot mai és catalanocèntric ni fet en català i, per tant, els seus referents sempre seran espanyols. Posarà els 40 Principales per escoltar David Bisbal, llegirà el Pronto, mirarà ‘Gran Hermano’ i anirà al cine a veure Torrente. No es comprarà un disc de Sisa, ni llegirà Quim Monzó per més que surtin a ‘El Convidat’, perquè ‘El Convidat’ no el mira principalment perquè no sap ni qui són Sisa ni Quim Monzó. De fet, no mira ni TV3."

Andreu Pujol a El Núvol.

No sabem qui és l'Andreu Pujol però el felicitem pel retrat que ha fet d'aquest melting pot tirant a maionesa tallada que és la societat catalana actual.

Tota l'entrevista, aquí.

Retallades

 

- Però com voleu que hi planti la bandera del McDonald’s?!!
- Oh, són els que patrocinen l’expedició...
- Però no l'hi podem pas plantar una bandera així, a Mart!
- Tu sabràs: són els que paguen el viatge de tornada... podries plantar la bandera de sempre, però sortir tot menjant una hamburguesa...
- No ho sé, tu...
- Sí, home, sí...a més: l’hamburguesa és americana, oi? Doncs ja està! La qüestió és fer país...
- Ja...però no és el mateix...
- Que síiiiii...
- Val, val...surto, eh? Un graó...saltironet...dos graons...saltironet...
- Va...digue-ho...
- “És un petit pas... nyam, grumpf... per a un home... grumpf, nyam... però és un gran pas... nyam, nyam, grumpf... per a la Humanitat...”. Rrroooo (ui, perdó...).
- Molt bé, molt bé...plas! plas! plas!...
- Què voleu que us digui, Houston... a mi m’agradava més com abans: sense patrocinadors.
- Bé, potser sí que es perd solemnitat però estem una mica de capa caiguda. Amb aquestes retallades ja se sap... i a més: qui paga, mana!

Josep Pla i les cigarretes electròniques

Primer van ser les ETT, després les botigues de “Compro oro” i ara sembla que ha tocat el torn dels establiments que venen cigarretes electròniques: gairebé n’hi ha una a cada cantonada. Com que fumar està prohibit arreu algú s’ha empescat aquests aparells que, en no cremar res, només fan vapor. “Gràcies per no fumar”, s’avisa a tots els establiments però no es diu res de “vaporejar”,  el neologisme que s’està imposant.  Aquesta nova cigarreta sembla la panacea per als fumadors, que poden triar càrregues amb nicotina o sense o bé de diversos gustos: que se’t casa la filla? Càrrega de Montecristo. El puret després d’un bon àpat? Un Rossli. A trinxeres, o després de la batalla, un Ducados. A la llarga també es podrien fer produccions limitades, tal i com fan actualment amb les càpsules de cafè. Fer una edició de “Bisontes sense filtre” perquè els nostàlgics puguessin recuperar el sabor de les primeres vegades, per exemple. Als que no hem preguntat mai allò de "Tens foc?" tot plegat ens sona a succedani, encara que més d’un fumador empedreït m’ha assegurat que qualsevol cosa és bona per fer passar l’ànsia. Potser sí, però jo no m’imagino en Josep Pla, que deia que feia cigarretes de picadura per trobar l’adjectiu adequat, amb aquests aparell. Quina mena de llibres hagués escrit de fumar amb una cigarreta electrònica? Segurament li hagués sortit una literatura deixatada i asèptica, tot vapor d’aigua sense la densitat de tot allò que requereix el seu temps i, com la picadura de tabac, crema de debò. S’hagués convertit en autor de llibres d’autoajuda, el Paulo Coelho de l’Empordà. O potser s’hi hagués tirat de cap, ebri d’aromes per triar. Kindle en mà - ja que hi som- navegaria per Amazon a la recerca d’un nou clàssic per llegir a la vora del foc. Faria unes pipades elèctriques, una mica indignat, en veure que l’edició digital dels seus llibres, a aquestes alçades, encara no es pot comprar enlloc.

En òrbita

A vegades hi ha cantants de karaoke que, per acabar de reblar el clau, fan playback. Però és igual, perquè el que importa és l’actitud, fer cara de “Ei, que hi sóc...”. El cert és que fins i tot Yuri Gagarin orbitant a més de 80.000 metres d’alçada i a 28.000 km/h estava més centrat que algun/a terrícola. No hay gatos para tanta loca.

Supermans

Aquelles nits eternes en què semblava que ho haguéssim de cremar tot, si les féssim ara l’únic que ens semblaria etern és la ressaca posterior. Tan Supermans que érem i en algun moment algú ens va posar Kriptonita al cafè amb llet. Paradoxalment, però, alguns poders se’ns han aguditzat. Capacitats com la ultravista, per veure venir segons qui d’una hora ull, són un gran què. També volem cada cop més recte: cada cop menys marrades i indecisions pengen de la nostra capa lleugera. Desconfieu dels que, fets els quaranta, es creuen encara invulnerables, que només són Supermans amb els peus de fang. Superherois que volen perquè saben que es trencarien si mai els tornessin a posar al terra.