A casa sempre hem tingut jocs d'aquests mĂ©s aviat trapèzics. Recordo que de petita a casa del Gabriel tenien unes anelles -d'aquelles de gimnasta- penjades d'una biga de casa i hi passĂ vem hores fent-hi tomabrelles, posant-nos del revĂ©s, gronxant-nos-hi i, quan ens en cansĂ vem, jugĂ vem a "l'Indiana Jones", que dèiem nosaltres, que consistia en posar un sofĂ a una banda de la casa, enfilar-nos-hi i, ben agafats a les anelles, travessar de punta a punta tota la casa. Estaven penjades tant amunt que abastaven tota la casa. Però tot això nomĂ©s ho feiem quan no ens veien els pares, evidentment. Però un dia, no sĂ© ben bĂ© per què, el pare del Gabriel les va despenjar, i amb elles, totes les nostres ganes de jugar a ser trapzistes i exploradors de pel·lĂcula.
TambĂ© vam jugar molt al "Mowgli", que en dèiem, que consistia en pujar a tots els arbres que puguĂ©ssim i com mĂ©s difĂcils millor. El resultat: l'aficiĂł per l'escalada i un munt de rascades, genolls pelats i cames obertes en canal per culpa de branques afilades. Ara, això sĂ, som Ă gils com mones i res de vertĂgen (que traduĂŻt al castellĂ seria vertĂgeno, segons el David).
Els nens de Les Toeses hem tingut sempre una necessitat innata de gronxar-nos on sigui. de fet a mi ja em cridaven l'atenció al pati de l'escola primà ria perquè deien que "Feia mal als arbre", a mi em costava d'assimilar-ho perquè "si els feia mal, per què no es queixaven? I per què els pares no m'ho havien advertit mai?", a mi no m'agradava fer-los mal, però no suportava passar-me les hores de pati asseguda a un banc parlant amb les altres nenes de la meva classe o jugant a futbol (cada dia del món! i no se'n cansaven mai, no, els nois...).
Al Gabriel ja li ha passat una mica la fal·lera i ja no tĂ© la necessitat aquesta de gronxar-se (potser nomĂ©s una estona a l'hamaca, a l'estiu...), però jo, que sovint he de tornar caminant -cansada i carregada amb la motxilla- des de Sant Pere fins a casa per camins que nomĂ©s pugen i pugen, necessito una estona per veure-ho tot sota els meus peus, d'aixecar el cap i veure el cel i la copa dels pins (quants cops al dia o a la setmana o al mes veiem mirem -no "veiem"- el cel?), de deixar-me anar, deixar-me portar, sentir com si volĂ©s, sentir el sol una mica mĂ©s aprop, i fins i tot, quan agafo molta embranzida, notar com travesso les fulles i branques d'un arbre, com un ocell. La corda Ă©s tan i tan llarga que quan mires amunt sembla que no s'acabi mai, que s'agafi al cel i que puguis gronxar-te tan amunt com la teva imaginaciĂł t'ho permeti.
Per tots els nens petits que venen a casa, el gronxador és una de les atraccions imprescindible de visitar abans de marxar. S'emocionen i riuen fins a plorar d'alegria quan els empenyo tant fort que tenen la sensació que surtiran disparats, i criden "Més amunt, més amunt!!!" i després no hi ha manera que vulguin baixar-ne. Segur que després, quan van al parc del seu poble, al surtir de l'escola, se'n riuen i els expliquen als seus amics que "Jo m'he gronxat en un gronxador que et portava quasi fins al cel!" i els altres nens s'ho creuen i ho expliquen a les seves mares "Mama, jo també vull gronxar-me en un gronxador que em porti fins al cel, com l'Adrià !", "No fill, això és impossible, l'Adrià s'ho deu haver inventat".
Som uns privilegiats, a Les Toeses, tenim un munt de llocs on evadir-nos de la realitat, llocs que la gent nomĂ©s pot gaudir els caps de setmana, quan se'n van amb la famĂlia "al mĂłn rural" o a "descansar de tanta contaminaciĂł". És una sort, sĂ, però no tot sĂłn flors i violes. Però això Ă©s una cosa de la que parlarĂ© en el post segĂĽent, que aquest ja se m'estĂ fent massa llarg...




