Gronxar-te fins al cel

El gronxador del caminet el vam penjar deu fer cosa de dos anys. Està penjat a la branca més baixa d'un dels molts pins que tenim al caminet de darrere de casa, però tot i així, la branca és tan alta que vam haver de penjar-lo amb una fletxa i un arc.

A casa sempre hem tingut jocs d'aquests més aviat trapèzics. Recordo que de petita a casa del Gabriel tenien unes anelles -d'aquelles de gimnasta- penjades d'una biga de casa i hi passàvem hores fent-hi tomabrelles, posant-nos del revés, gronxant-nos-hi i, quan ens en cansàvem, jugàvem a "l'Indiana Jones", que dèiem nosaltres, que consistia en posar un sofà a una banda de la casa, enfilar-nos-hi i, ben agafats a les anelles, travessar de punta a punta tota la casa. Estaven penjades tant amunt que abastaven tota la casa. Però tot això només ho feiem quan no ens veien els pares, evidentment. Però un dia, no sé ben bé per què, el pare del Gabriel les va despenjar, i amb elles, totes les nostres ganes de jugar a ser trapzistes i exploradors de pel·lícula.

També vam jugar molt al "Mowgli", que en dèiem, que consistia en pujar a tots els arbres que puguéssim i com més difícils millor. El resultat: l'afició per l'escalada i un munt de rascades, genolls pelats i cames obertes en canal per culpa de branques afilades. Ara, això sí, som àgils com mones i res de vertígen (que traduït al castellà seria vertígeno, segons el David).

Els nens de Les Toeses hem tingut sempre una necessitat innata de gronxar-nos on sigui. de fet a mi ja em cridaven l'atenció al pati de l'escola primària perquè deien que "Feia mal als arbre", a mi em costava d'assimilar-ho perquè "si els feia mal, per què no es queixaven? I per què els pares no m'ho havien advertit mai?", a mi no m'agradava fer-los mal, però no suportava passar-me les hores de pati asseguda a un banc parlant amb les altres nenes de la meva classe o jugant a futbol (cada dia del món! i no se'n cansaven mai, no, els nois...).

Al Gabriel ja li ha passat una mica la fal·lera i ja no té la necessitat aquesta de gronxar-se (potser només una estona a l'hamaca, a l'estiu...), però jo, que sovint he de tornar caminant -cansada i carregada amb la motxilla- des de Sant Pere fins a casa per camins que només pugen i pugen, necessito una estona per veure-ho tot sota els meus peus, d'aixecar el cap i veure el cel i la copa dels pins (quants cops al dia o a la setmana o al mes veiem mirem -no "veiem"- el cel?), de deixar-me anar, deixar-me portar, sentir com si volés, sentir el sol una mica més aprop, i fins i tot, quan agafo molta embranzida, notar com travesso les fulles i branques d'un arbre, com un ocell. La corda és tan i tan llarga que quan mires amunt sembla que no s'acabi mai, que s'agafi al cel i que puguis gronxar-te tan amunt com la teva imaginació t'ho permeti.

Per tots els nens petits que venen a casa, el gronxador és una de les atraccions imprescindible de visitar abans de marxar. S'emocionen i riuen fins a plorar d'alegria quan els empenyo tant fort que tenen la sensació que surtiran disparats, i criden "Més amunt, més amunt!!!" i després no hi ha manera que vulguin baixar-ne. Segur que després, quan van al parc del seu poble, al surtir de l'escola, se'n riuen i els expliquen als seus amics que "Jo m'he gronxat en un gronxador que et portava quasi fins al cel!" i els altres nens s'ho creuen i ho expliquen a les seves mares "Mama, jo també vull gronxar-me en un gronxador que em porti fins al cel, com l'Adrià!", "No fill, això és impossible, l'Adrià s'ho deu haver inventat".

Som uns privilegiats, a Les Toeses, tenim un munt de llocs on evadir-nos de la realitat, llocs que la gent només pot gaudir els caps de setmana, quan se'n van amb la família "al món rural" o a "descansar de tanta contaminació". És una sort, sí, però no tot són flors i violes. Però això és una cosa de la que parlaré en el post següent, que aquest ja se m'està fent massa llarg...

Temptacions

Aquesta és la cara que fa una suposada vegetariana quan la descobreixen in fraganti, rendida a les temptacions de la carn, penjades darrere la porta del rebost...

El valor de les paraules

L'altre dia parlava amb un amic (sí, crec que ara ja deu ser una mica amic) sobre el valor de les paraules. Ja no recordo com hi vam arribar, però vaig pensar que era un tema per parlar-ne al blog.

La gent, avui en dia, fa servir la paraula "muntanya" per descriure un gra de sorra, per dir-ho d'alguna manera. És un tema que em fa molt ràbia perquè me l'estimo molt, jo la llengua, i m'agrada que cada paraula tingui l'efecte (i també l'afecte) que es mereix, que cada acció tingui el verb idoni, el que millor el defineix, un de general. Reconec que de vegades potser sóc una mica perfeccionista i repel·lent (al Facebook han obert un grup nou que es diu "Jo també he estat corregit per la Gisela"... No dic res més...) i que m'agrada corregir excessivament els errors linguístics que sento, però és que crec que si ja no hi ha ningú que, de tant en tant recordi als pastissers que els rovells no es diuen yemes, ja no ho farà ningú i es perdran moltes coses.

Però tornem al valor de les paraules. Quantes vegades heu sentit a dir "Uf, avui estic depre...". La depressió és una cosa MOLT seriosa, una malaltia mental (i en alguns casos fins i tot mortal!), pitjor que la grip A! Que no es cura fent repòs al llit i prenent un Frenadol i caramelets de mel i llimona. No pots dir "estic depre", perquè si relament tinguéssis una depressió no podries ni aixecar-te del llit i amb prou feines voldries parlar amb ningú, hauries perdut totalment les ganes de viure i de fer qualsevol cosa, no voldries més que morir-te de fàstic dins la teva habitació i que no hi hagués ningú que et compadís. Ara la gent parla fàcilment de "depressió", però s'ha de separar el que és realment una depressió del que és la tristesa. És normal que estiguem tristos quan se'ns mor algú estimat, quan ens deixa la nòvia o quan el periquito s'escapa de la gàbia, però això no implica una depressió, només implica una més o menys llarga tristesa. La tristesa, per sort, es cura amb el temps. La depressió no. No és un sentiment, és una disfunció dels neurotransmissors.

Quantes vegades heu sentit "No et posis paranoic!", o "estàs boig". Algú sap realment què és una paranoia? Què és estar boig? Segons la versió del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paranoia és una "Psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees delirants i obsessives, normalment de grandesa, de persecució, d'anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament." i la bogeria és la pèrdua de la raó, una malaltia mental, però resulta que ara s'ha posat de moda prostituir la paraula i utilitzar-la com a insult. Quan et trobes realment amb una persona que té una paranoia t'espantes, no saps com reaccionar, no saps com dir-li que allò que està veient, sentint, pensant o creient no és real, que no és veritat, que tan sols és producte d'una anomalia del seu cervell. O el pitjor és no adonar-te que té una paranoia i t'arrossega a la seva fantasia.

Quanta gent ha dit, quan té un fort mal de cap al que no està acostumat, "Uf, tinc migranya!". Siguem realistes si cada cop que tinguéssim mal de cap haguéssim de patir un atac de migranya, acabaríem "bojos". La migranya és deseperant perquè és un dolor que, malauradament, s'agafa al matí, al despertar, i que no pots evitar, no cessa, tot et molesta, la llum, la veu del que et ve a dir "Com estàs?" (maleïdes "t"... que fort que sonen). Quan tens migranya no et fa mal tot el cap, només una meitat, i en alguns casos fins i tot la cara, dels ulls a la mandíbula, perquè el nervi trigermial s'inflama. Això en la migranya comú, ja no parlo de la migranya clàssica, on es poden tenir aures, que són com al·lucionacions, unes alteracions de la percepció dels colors i les formes. Si tens migranya no pots estar al carrer, no pots estar dret, estàs marejat i de mal humor i no tens la força suficient per articular clarament les paraules "Tinc migranya".

Quantes vegades heu sentit a dir (o heu dit) "Tinc un amic que...". Parem-nos a pensar una estona què és realment un amic. Realment podem tenir tants amics com diem? Com posa al Facebook? És possible que algú tingui 1.600 AMICS?, no parlem de coneguts o "saludats" (aquells que coneixem però tan sols els saludem quan ens els trobem), que estem parlant d'algú tan important com un AMIC, amb qui hi pots confiar incondicionalment, amb qui comparteixes alguna cosa especial (no dic interessos, em refereixo al sentiment), algú a qui et pots entregar sense pensar què et donarà a canvi. Als adults ja no us passa tant, però jo, que visc envoltada d'adolescents, m'hi trobo molt, amb noies que diuen que se'n van de festa amb les seves 12 amigues, i després, als lavabos, despotriquen de la meitat.

I una de les paraules que més m'agraden, ESTIMAR. És una paraula molt bonica, massa, i com totes les coses massa boniques i massa importants, no es pot deixar anar així com així, s'ha de reservar pel moment més oportú, s'ha de dir amb sentiment, s'ha de dir de veritat. No suporto veure escrit a l'agenda de la meva germana "tetimu wapa!" i tot de cors al voltant. Sí que és molt bonic que una amiga t'escrigui això, que et digui que t'estima, però arriba un moment que ja perd tot el seu valor, un dia, l'hi ho diran de veritat i no se li posarà la pell de gallina perquè ja li hauran dit tantes vegades que ja no tindrà el mateix efecte. Però tampoc m'agrada veure aquestes parelles que mai es diuen "t'estimo", "Si ja ho sap que l'estimo, no cal que li repeteixi cada dia". Crec que "t'estimo", és una frase preciosa, de sonoritat, de colors, de significat, més que en altres llengües. "Te quiero" no és el mateix, és massa senzill, "Te amo" tampoc, no té cap S, no és com un xiuxiueig. Podem estar orgullosos de tenir una frase tan bonica com "T'estimo", utilitzem-la, doncs!, però utilitzem-la bé, que a mi m'agrada molt l'orxata, però si me'n bec 35 litres al dia se'm posa una mica malament, i l'endemà no la vull ni olorar...

Recuperem el valor perdut de les paraules si us plau! Ja se'ns estan carregant la llengua per altres bandes, no ens autodestruïm! D'aquesta manera, els pobres desgraciats (en tot el bon sentit de la paraula, evidentment, recuperem el valor no-insultant de la paraula "desgràcia", com una cosa tràgica) que tenen migranya, paranoies, que estan bojos o deprimits o totes les desgràcies a la vegada, no seran menypreuats i ens els prendrem més seriosament.

El lladre implacable

Avui no fan l'Ofici de viure perquè retransmeten no sé quin partit de no sé quin esport. Com odio aquests dies. No l'escolto pas cada dia, jo, però aquesta setmana ho necessitava, perquè la mare està malalta (grip) i tinc molta feina de casa i també de l'escola (que no és "practicar l'elaboració dels croisants o els brioixos", eh? Que també hi ha teoria...). Quan baixo a la cuina, després d'enviar el David a dormir, l'únic que demano és poder escoltar un ratu la ràdio, mentre rento els plats o simplement asseguda a la cadira, sense fer res, ni menjar, només escoltant atenta a veure si pesco una d'aquelles frases genials que deixen anar de tant en tant.

Però avui no, avui és més important l'esport que els 60 minuts de reflexió interna de la Gisela, evidentment.

Per això he tornat a escoltar el programa d'ahir, que es pot recuperar al seu blog. (http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038)

"La depressió és un lladre imlacable que ens roba les ganes de viure"

Potser, escoltar un programa que parla de la depressió no és la millor manera per acabar un llarg dimarts, però em sembla que ja no ve d'aquí. M'agrada escoltar els mails d'amor, que més aviat són de desamor, i pensar "Mira, noia, això que t'estalvies...!". Tot té el seu costat positiu, només cal trobar-lo.

El camí

L'altre dia, com acostumo a fer, escoltava l'Estel·la tocant el piano. Està aprenent a tocar una cançó que es diu Sarah i li agrada molt, per això hi dedica força estona cada dia, més que a les altres cançons del repertori que s'ha d'estudiar per les classes de piano del divendres. Hi ha molta gent que es desespera sentir com una persona apren una cançó, perquè repeteix una vegada i una altra el mateix tros i tens la sensació que no avançarà mai i tu, com a oient, l'únic que vols, és que te la toqui sencera per poder gaudir-la com si l'escoltessis en un concert o a la minicadena.

Jo fa uns quants anys que escolto (no sento, escolto) com el Gabriel i l'Estel·la aprenen cançons, i ja tinc la paciència necessària per no marxar desesperada quan repeteixen el mateix compàs per desena vegada. Sempre em diuen "Vine Gisela, que et toco la que estic aprenent ara", i s'asseuen al banquet forrat de vellut vermell, busquen entre les desenes de carpetes i piles de partitures que hi ha sobre el piano i en treuen una, es posen bé i comencen a tocar el tos que es saben. Poc a poc s'obliden que sóc allà i segueixen el seu ritme, intentant avançar, primer aprenen la mà dreta, després l'esquerra i després intenten coordinar-ho tot junt. L'últim pas és anar al ritme que marca la partitura (sort del metrònom), una tasca en què sovint els ajuda el seu pare, el Lluís, un apassionat de la música i que no ha deixat mai d'insistir en què volia que tots els seus fills toquessin algun instrument (excepte la violinista, tots toquen teclats, ja sigui pianos o orgues). Jo, en aquestes sessions acostumo a desaparèixer per ells i m'agrada, perquè a mi sempre m'ha agradat ser com una càmera, que tot ho veu però que no té cap mena d'efecte sobre la situació. M'agrada seguir les patritures (no he estudiat mai solfeig, però mica en mica vaig aprenent) i fixar-me en com juguen amb els its, que sembla que ballin. Quan algú toca el piano fa molt més que això, s'expressa, balla, es mou, i sent moltes coses, segur. Jo no l'he tocat mai, ja m'agradaria, però no tinc la força de voluntat ni la constància que es necessita.

El Gabriel està en una edat difícil de tractar i amb prou feines es mou de l'ordinador, però quan toca el piano alguna cosa canvia en ell, la mirada, potser, o fins i tot l'ànima, que se li torna com més fina, més innocent, més "pura" (sona com molt budista això...), és més ell, el Gabriel que jo sempre he conegut, no el noi adolescent que fa emprenyar els seus pares perquè no marxa de l'ordinador ni amb aigua calenta. Quan el Gabriel toca el piano segueix sent aquell nen petit que jo aferrava amb delicadesa, dalt del tractor.

I l'Estel·la, si ja és especial i meravellosa en sí, quan toca el piano és un àngel. És bonica, delicada, esvelta, natural i amb una passió inesgotable per tot el que l'envolta, incapaç de fer mal a ningú. I quan balla sobre el teclat, encara que no ho faci amb la mateixa elegància que els seus germans grans, et fa sentir tot el que és ella, com si per un moment et puguéssis ficar a la seva pell i viure la música com la viu ella. Encara li falta molt per aprendre, segur, però ja té el més indispensable: un amor que no pots plantar, que l'has de dur dins des del dia en què vas néixer, un amor que de vegades tarda en créixer, però quan comença ja no para.

L'altre dia, doncs, mentre l'Estel·la em tocava la part que havia après de Sarah, em va començar a transmetre tantes coses que li vaig demanar per favor que em deixés grabar-la (tot i que no li agrada gens qua la grabin), no sabia masa com utilitzaria el material, només sabia que necessitava tenir-lo, que d'allà en sortiria alguna cosa preciosa. I així ho vaig fer. Només acabar de grabar, vaig descarregar el vídeo a l'ordinador i no vaig esperar ni un sol moment a mirar-me'l tot sencer una, dues, tres i mil vegades, les suficients per destapar alguna cosa dins meu que feia temps que estava embussada, i així va ser com, sense adonar-me, una idea per aquí, una idea per allà, va sortir del no res una poesia visual, una metàfora perfecte. No calia retocar res, no calia netejar el so, repetir cap tros, NO!, el que jo volia era el més natural del món, transmetre aquesta estona en què veig l'essència de la genialitat, l'esforç que hi ha darrere la perfecció, la REALITAT, la IMPERFECCIÓ.

Us deixo el vídeo, a veure què us sembla. A l'Estel·la li ha encantat, li ha encantat que la grabés, i això per mi ja ho és tot, perquè vol dir que he sapigut aprofitar el material de la millor manera, encara que només li agradi a ells, jo ja estic contenta.

Carpe Diem

Les setmanes em passen volant, però volant amb un Boeing o un Concorde, volant volant, i tinc la sensació que se m'escapa com l'aigua, entre els dits, i no sóc capaç de retenir res més que unes petites imperfeccions que queden adherides a la pell.

Segur que tots heu tingut un d'aquells somnis tan fantàstics en què voles. On no només ho veus tot a sota teu, sinó que també sents aquelles pessigolles a la panxa i aquella por tan tonta de "I si caic?", doncs si caus somies que et transformes en un ocell o que caus en una muntanya de cotó fluix o, en el pitjor dels casos, en un munt de merda (que també amortitza la caiguda).

Volar és senyal de llibertat, de sentir que pots menjar-te el món amb tan sols batre els braços, peroò de vegades, segons el somni, també vol dir que tens por a que si t'alliberes massa, la patacada sigui més forta.

Alguns humans som així d'estúpids: volem, volem, volem (canal súper 3) i quan ho aconseguim, en comptes de ser feliços i gaudir-ho al màxim, patim perquè "no pot ser etern", "què vindrà després? Serà pitjor" "després d'això ja res no m'agradarà" o en el pitjor dels casos "Ara ja em puc morir".

Llista contra els mals de setmana

Hi ha dies en que tot va tant malament que l'únic que pots fer és llistes. Jo sempre faig moltes llistes, són millors que llargs textos intentant exlicar una sola cosa, són més esquemàtiques, i t'ajuden a veure-ho tot més clar. Hi ha dies, en què l'únic que pots fer és una llista de les coses boniques o que t'han cridat l'atenció durant tot el dia i el dijous va ser un mal dia, per xò vaic fer una llista de totes les coses que m'havien cridat l'atenció. N'he fet una tria i només poso les bones, les que m'agraden i que potser també us agraden i fan que us hi fixeu quan us les trobeu pel carrer, anant a treballar, i llavors pensareu en la llista de coses bones de la Gisela:

- A primera hora del matí, al bar de Sant Feliu, la cambrera, només veure'm entrar per la porta, ja em prepara el tallat i quan arribo a la barra em diu "Amb la llet tèbia, oi?". M'agrada que es recordin de mi.

- Menjar a l'escola un bon plat de patates al forn, carn i peix acompanyat amb el pa que hem fet al matí. No hi ha res que em faci angúnia menjar quan m'he passat quatre hores sense parar de treballar (ni tan sols un plat de carn arrebossada).

- Anant a l'estació, una nena petita agafant la mà del seu pare cec, li descriu un moto blava aparcada davant seu. "Oi que és bonica papa?". I jo em pregunto Qui deu cuidar a qui?

- Aturar-me al mig d'un pas zebra, en plena Ronda Universitat i veure, al llarg del carrer buit per culpa de la pluja, com n'és de gris i trist. Tot i així és una imatge que sempre m'ha agaradat i que em reconforta interiorment.

- Córrer sota la pluja. Com l'Anna Roig.

- Entrar a una botiga i trobar exactament el que buscava. I a bon preu.

- Un pare, vestit d'empresari formal i fred, disputant-se el triomf d'una cursa en ple carrer, contra la seva filla de 6 anys. Davant l'estació de Bellaterra no ho veus mai això...

- Quan arribo a casa, trobar-me la fotografia del fill recent nascut del Jordi i la Roser, tan bonics tots dos, que només podien tenir un fill tan bonic com el Pere. I veure com, pràcticament, encara no s'ha desplegat, que segueix enroscadet dins la manteta taronja amb què l'han embolicat només sortir de l'ou.

- Abans d'anar a dormir vaure que tot és més fàcil i senzill si t'atures a mirar-ho amb tranquil·litat. I adormir-me plàcidament com ho deu fer el petit Pere.

[La cançó l'he posat perquè també em va alegrar el dia que vaig anar a veure el Gabriel i em va dir "Escolta la nova cançó que estic aprenent" i em toca aquesta meravella. Digitalment sona molt bé, però imagineu-vos-la en directe... Si el pianista és bo, fa posar la pell de gallina]

Xocolates

Ja em perdonareu, però és que he obert un altre blog pels de pastisseria i ara mateix em capta la màxima atenció (penjant vídeos fotos, apunts...). I com que vaig força cansada no tinc massa temps per parar a pensar de què puc parlar avui al blog sèriu, o sigui que de moment us vaig fent salivera amb aquest vídeo de la xocolatada del dissabte, a Sant Pere, pel Correllengua, que vam organitzar l'Associació juvenil Rivo Birlarum i, com que hi ha gent de tots els barris, vam encetar un debat sobre com s'ha de preparar la xocolata desfeta a quantitats industrials, els del barri gran hi tiren tota la llet i la xocolata de cop, sense esperar (impacients...), els del barri vell hi tiren maizena (???), i els del barri de l'altra banda (que no vol dir que estiguin morts, sinó que viuen a l'altra banda del riu) hi tiren mantega, i tots diuen que "quan es refredi ja espessirà..." i jo els dic "quan es refredi???? Però si encara no ha arrencat el bull i ja li heu tirat 5 kg de cacau!!". Tenien pressa i es veu que 36 litres de llet no s'escalfen en 10 minuts...

S'accepten recomanacions, consells.. tot sigui per millorar la recepta, que la fem entre tots.

Ah, i referetn al dubte de l'Anna Espinach, sobre les clares d'ou al tiramisú:

"Clares d'ou? A casa només hi posem un rovell per emulsionar, tot lu atre és mascarpone, nata, melindrus... Però clares?"


NOTA: La xocolata va quedar bona, però molt líquida, però per tot hi ha una excusa:
-- És molt líquida no? -deien les mares, sempre a punt per criticar tot el que fem els joves.
-- No, és que és com la fan a la Catalunya Nord... És xocolata a la francesa... - amb l'excusa del Correllengua va colar.

Amb quin us quedaríeu?

El Ricard proposava avui de votar a favor de l'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, pels Premis Cerverí, però la veritat és que jo me n'he vist incapaç quan he vist que també s'hi presentaven els Manel. No puc dir que m'agradin més uns que els altres perquè cada un és diferent i em dóna coses diferents. Si no els coneixeu (cosa que dubto), us els presento.

De l'Anna Roig m'encanta la veu, la manera que té de parlar, d'expressar. Et podria estar explicant l'Estatut dels Treballadors i jo me l'escoltaria com si em parlés de Pessoa. Algún dia m'agradaria ser com ella. Una altra Anna especial a afegir a la meva llista. De Manel, especialment del Guillem Gisbert, me n'agrada l'humilitat, aquest posat tan natural, que no impressiona, no preté il·luminar ningú amb la seva música, no té l'ambició de ser el millor cantant del país ni de passar a la història de la cançó catalana. I això, avui en dia, és digne d'admirar.

De la música ja no en dic res, jutgeu vosaltres mateixos.

Canvis

No era jo qui, l'altre dia deia que l'any, pels estudiants, començava quan tot tornava a ser normal? Doncs, em sap greu, m'equivocava. Per mi l'any nou va començar el dilluns passat i, si us he de dir la veritat, ja res no és igual ni ho tornarà a ser. L'any passat anava a dormir a l'hora que volia (no més tard de les 2, que tot té un límit...), aquest any he d'anar a dormir a les 10 (a molt estirar a les 11...), l'any passat podia mandrejar fins a un quart de 8, aquest any res, a les 5 al primer crit, i no mandregis més d'un quart d'hora perquè no arribaràs enlloc...! L'any passat podia dinar còmmodament a casa cada dia. Aquest any, dono gràcies el dia que puc dinar (que acostuma a ser dijous i caps de setmana). L'any passat anava còmodament amb cotxe fins a Sant Sadurní i només havia de caminar una miqueta fins a l'Inter. Aquest any m'han de portar a Sant Pere amb cotxe, per agafar un autocar fins a Sant Sadurní i allà agafar un tren fins a Sant Feliu de Llobregat. I tot això abans que surti el sol!, que és el pitjor.

La veritat és que crec que no aguantaria tants canvis de cop (i menys relacionats amb els hàbits del dormir...) si no fós perquè el que faig cada dia a l'escola m'apassiona. Tot és diferent que l'any passat, i aquests canvis són en positiu. He canviat els llibres per això:

... els bolígrafs per la màniga pastissera...


i les taules i cadires a les que els cauen el repatller a mig examen, per taules enormes on pots fer coses tan delicioses com aquestes...
Entenc que hi hagi molta gent que pensi que m'equivoco, que hauria de fer filologia catalana i dedicar la meva vida a les lletres i la literatura com el gran Jordi Llavina, o fer-me guionista com la gran Anna Espinach, o dramturga o alguna cosa d'aquestes però "Pastissera? i ara! Estàs malgastant dos anys que podries aprofitar per treure't el batxillerat!". Als que ara es pregunten això, que s'esperin, i d'aquí dos anys, quan hagin tastat els meus crosants i vegin que segueixo escrivint bé (o millor!) i llegint i disfrutant com ningú cada cop que aprenc una cosa nova, que que em preguntin "Ets feliç?" (no pas "Estàs contenta?", no és el mateix), si la resposta és NO, us dono permís a tots per dir-me "Ho veus? Ja t'ho deia jo!", però si la resposta és SÍ... REFLEXIONEU-HI SI US PLAU, REFLEXIONEU-HI...

El millor amb el que em quedaré, quan passin els anys serà, sense dubte... LA JAQUETA DE CUINER AMB EL MEU NOM BRODAT A LA BUTXACA! Eh que és xula?

Vehicular, Angelito, era vehicular...

Amb el david estem enganxats als programes aquests de paraules que fan ara als vespres, a la tele. A ell li agrada aprendre coses noves i a mi m'agrada posar-me a prova, a veure quantes n'encerto. A les 8 toca el Bocamoll i després, quan s'acaba, a Telecinco (que no m'agrada gens, però bueno...) comencen el Pasalacabra -més conegut com a Pasapalabra. Després del súper èxit d'un paio que es va emportar una barbaritat de diners després de 32 dies concursant (el José Manuel, jo diria que el deuen aturar pel carrer a demanar-li autògrafs, com al Giovani, el colombià que va guanyar tants diners al Bocamoll), ha costat molt trobar algú que li arribés ni que fós una mica a la sola de la sabata, però crec que l'hem trobat, es diu Àngel, i també ja porta una bona temporada concursant.

I avui, que li quedaven 10 segons i una paraula per aconseguir els 365.000€ del pot del programa...: "Lengua de comunicación entre hablantes de lenguas de origen distinto" i mecagun l'Angelito m'ha dit "Vernáculas", Meeeeeeeeeeeeeeeeeec, que nooooooooooooo! Burro! Que jo quasi no me'n sé ni la meitat de les que dius tu però com pots dir que és una lengua vernácula? Que era vehicular! Cagun l'Angelito...

El David i jo estem afònics.

PORTES DE LES TOESES: Quan tot torna a ser normal

He estat tants dies sense internet que ara em costa molt posar-m'hi, em quedo davant la pantalla sense saber què fer i quan me'n canso torno a no fer res a algun altre lloc, sigui al sofà, a la cuina o a la cabana de l'arbre. Només espero l'hora de berenar, per escalfar-me un colacao i sucar-hi galetes, asseguda a l'entrada de casa veient com plou, que segueix sent més real i tranquil que un munt de píxels pampalluguejant a la velocitat de la llum davant el meus ulls.

Fa una setmana que arrossego un costipat digne del gener més fred que us pogueu imaginar i encara em pregunto com l'he agafat. Seria el dia de la Cercavila a Vilafranca? Ah, no, aquell dia em vaig cremar una espatlla, del sol que queia. Seria la tarda següent, que vaig anar a la platja? ah, no, que l'aigua quasi era més calenta que la de la banyera. La veritat és que no entenc massa com puc agafar un refredat (que ve de FRED, no ho oblidem), en una època en què t'aconsellen que no surtis de casa entre la 1 i les 5 de la tarda, però el cas és que s'ha apoderat del meu nas i el meu coll i ara no puc sortir de casa sense un jersei i quatre paquets de mocadors, i oblida't d'aprofitar els últims dies de piscina i de sortir a córrer els vespres... No puc fer massa res i tampoc en tinc ganes perquè no m'aguanto del mal de cap i amb prou feines puc respirar.

Podria parlar de com em fa sentir el setembre, però millor que no, perquè l'únic que se m'acudeix per resumir-vos-ho és una llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarga cua de cotxes, darrere un tractor ple de raïm. Em sembla que tots estem d'acord en què és desesperant, que veus on has d'arribar, sí, no és massa lluny, però no hi ha manera d'abançar més ràpid, per molt que et queixis, que pitis amb el clàxon, que abaixis la finestra del cotxe i et posis a insultar a tort i a dret, aquell tractor que no pot anar a més de 25 km/h no anirà més ràpid ni es reduïrà al tamany d'una bicicleta. I potser, allà on has d'arribar, no és el millor lloc on voldries ser, però hi vols arribar d'una vegada i fer aquesta espera més curta.

I au, tornem a començar, curs nou, vida nova, els estudiants canviem l'any segons els calendari del curs, no segons el mes de l'any, quan ens hem de canvira l'agenda i comprar bolígrafs nous, quan alguns són molt llestos i s'etripen la motxilla perquè els en comprin una de nova, quan l'habitació torna a fer olor de llibres nous, quan la mare ens envia a dormir més d'hora perquè "Sinó demà no t'aguntaràs", quan tornen a fer l'Ofici de viure, Minoria absoluta i El Matí i la Mare que el va Parir (i a veure quan comencen la 5a temporada de Lost, que ja fa un parell de setmanes que m'he quedat sense i ja estic amb el mono...). Els estudiants (i crec que els professors també) som pràctics, canviem l'any quan tot torna a ser normal, gris i avorrit, sí, però normal.

Peus

¿El David té el peu molt gran o és que jo tinc un peu molt xicarró? El meu és el de la dreta, el seu el de l'esquerra.

Tant l'Emma, com jo, com el David, fem servir la mateixa talla de mitjons, i a casa, tots els mitjons són iguals, d'aquests baixos, fins al turmell, siguin blancs o negres, n'hi ha com 15 o 20 parells, en total, i tots són idèntics. Per repartir-nos-els no hi ha cap altra opció que recórrer a la llei del món salvatge: guanya el més fort. En aquest cas el més ràpid, el que els agafa abans de l'estenedor. Normalment me'ls quedo quasi tots jo, perquè als altres els fa mandra treure'ls de l'estenedor, només se'ls posen quan la mare els hi porta i els deixa ben plegadets a sobre del llit. Mimats...

Barret de palla

Avui m'he despertat de bon humor i amb un somriure a punt pel primer que veiés. En aquest cas ha estat el Gabriel, que s'havia quedat a dormir a casa i estava al meu costat.

Per la vostra informació, em van tornar el mòbil (vaig estar trucant i trucant i trucant sense parar i al final me'l van agafar. Sort que el va agafar algú que, en el fons, no em volia putejar del tot, només espantar... Ja torna a ser sa i estalvi a la meva butxaca). No puc dir que hagi recuperat les coses de la bicicleta, però ja en tinc de noves i ara són més xules. No he pogut anar a la muntanya però tinc un cosí que li agradaria anar amb uns amics a fer un cim als Alps i diu que si al final ho fan em trucarà. He passat de dormir en una merda de llit, on el matalàs és més gran que l'estructura i no hi ha manera de dormir sense patir mal d'esquena i de cervicals i de tot, a dormir en un llit de matrimoni la mar de còmode i espaiós on no passa res si ets de les que es desperten sempre amb el cap als peus del llit.

Podria dir que he tingut sort, però jo sé que no és així, és tot gràcies a mi, que segueixo somrient cada dia al matí tot i que al costat hi tingui el Gabriel, amb cara de bulldog i a punt per clavar-me una "patada" si li torno a dir "Va Gabri, desperta't!".

Avui i fins dimarts que ve estic sola a casa, tota per mi soleta, sense ningú sota el meu càrrec (ni germans petits que no col·laboren ni qe el ho demanis "Tu no ets la mare, no "em" manes" que diuen, ni germans grans que, si no fos per tu, dinarien a les 6 de la tarda). Crec que aprofitaré per endreçar la casa, que té com mil metres quadrats i tots estan plens de merda, pols i coses que ja no farà servir ningú. I potser a la meva habitació també li faria falta una bona endreça, que sempre endreço qualsevol lloc abans que la meva habitació. Crec que això últim podria ser pefectament una metàfora sobre mi: sempre m'ocupo dels problemes dels altres abans que els meus.

He començat les reformes a la cabans de l'arbre, l'estem convertint en un palauet rural. És estupenda. Ara per ara capta tot la meva atenció i la meva il·lusió. Ja m'imagino les llargues migdiades que hi faré amb el barret de palla que em vaig comprar fa tot just 3 dies... Crec que la meva visió de l'estiu és aquesta, un barret de palla, sigui en un balancí, al mig del camp o damunt d'una cadira al pati de casa. Un Barret de Palla.

Lladres!

Diu l'Anna que hi ha dies en què es lleva enfadada i s'enfada per tot. Ara fa ben bé un parell de setmanes que no em passa a mi. Al contrari em llevo amb un sorprenent bon humor, sóc agradable amb els meus germans, ric molt, quan cau el sol faig esport... Hi ha gent que diu que amb l'actitud les coses canvien molt i si et lleves de bon humor tens molts números per tenir un bon dia. Doncs això, fa un parell de setmanes que em llevo de bon humor i sóc bona persona amb tothom qui puc, i sabeu què he aconseguit?:

1- Que m'insultin.
2- Que em robin el mòbil
3- Que em quedi sense l'excursió a la muntanya que portava esperant des de feia dies.
4- Que em robin el seient, el retrovisor, els llums i la bossa de la bicicleta amb tot d'eines.

Suposo que no em faria res si no tingués un mòbil tàctil amb una càmera de 5 mp, o si la bicicleta no me l'hagués comprat fa tot just 10 dies.

Val la pena seguir somrient, avui? O em permeteu que, amb tot el bon humor i el bon rotllo que m'acompanya aquests dies de Festa Major, digui als que em fan la vida complicada: FILLS DE PUTA! Em sap molt greu si a algú li molesta llegir això, però no és just que em prenguin el que és meu, el que m'he guanyat, sigui un retrovisor, un mòbil o la il·lusió per un conte que he escrit i que, tot i que és un mica cínic, m'agrada.

Però demà suposo que em llevaré de bon humor igualment. No perdo res per intentar que les coses deixin d'anar malament.

CONTES BEUS: Foradada

Cada cop que entrava a la farmàcia a comprar iode i benes per curar-se les ferides que ella mateixa s'havia fet, demanava, poc convençuda, a la farmacèutica "Fa gaire mal això de fer-se forats a les orelles?".

Manies

Crec que les manies de debò, així com les obessions, són aquelles de les quals no en som conscients.

Vaig arribar a aquesta conclusió ahir, estenent la roba al terrat de casa amb la mare. La sorpresa va ser meva quan, al acabar, vaig veure que als fils de l'estenedor que havia omplert la mare, les pinces eren totes de diferents colors, uns pantalons podien tenir tres pinces i totes tres ser d'un color diferent. Ho vaig trobar horrorós. Va ser llavors que em vaig adonar que sóc una maniàtica. Ja era conscient que no tothom pretén que totes les pinces del fil d'un estenedor siguin del mateix color, però em pensava que era evident que cada peça de roba havia de tenir totes les pinces del mateix color. Em va caure el món a sobre. Com quan vaig descobrir que "els pros i els contres" no eren "els peròs i els contres".

I em va fer pensar una bona estona. I vaig fer una llista de tot el que considero manies. Però no us la posaré pas, que encara pensaríeu que tinc alguna malaltia metal. És llarga i estranya. Però si les poso per escrit suposo que deixaran de ser manies, perquè ara en sóc conscient... Com amb una obsessió: el primer pas per desobsessionar-te d'alguna cosa és admetre que estàs obsessionat. Però només és el primer pas eh? Que això no ho solociona tot... Ja m'agradaria...

El cas és que tinc por que això de les manies sigui genètic. El pare, després de menjar-se un formatget, un bombó, un polvoró o qualsevol altre aliment que tingui paper d'embolicar, ha d'agafar el paper, allisar-lo i treure-li les arrugues i doblegar-lo tant com sigui necessari perquè quedi en forma de quadrat, i a partir d'aquí el va fent petit i petit fis que ja no el pot doblegar més. El Guillem, el meu germà gran, també té la mania aquesta de les pinces del mateix color. No sé si per ell tan sols és una manera de fer passar l'estona mentre estén la roba o si també s'ha convertit en una mania, perquè d'ordenat i endreçat, el Guillem n'és poc. El David, el més xic de casa, va pel mateix camí. Quan encara ni parlava tenia la mania d'arrenglerar tots els animalets de plàstic que tenia en fileres llarguíssimes que anaven de punta a punta del menjadoret. Ara que és més grandet fa coses que no s'explica ni ell, fa ganyotes i quan li pregunto per què les fa em respon "És que no ho sé, ho he de fer". Jo sé què vol dir, però la mare no ho entén. És com quan et pica el braç, o la cama, o darrere el genoll: t'has de rascar. Doncs ell, en aquell moment havia d'apretar molt els ulls, o havia d'aixecar una cama o tancar el puny molt fort. Totes aquestes coses les fa ell, i no sap per què. A mi també em passa això, tot i que ara ho controlo més. De fet, en certa mesura ens passa una mica a tots, crec jo, que fem gestos sense ser massa conscients de per què els fem, però en el punt en què a mitja classe d'història del món contemporani, tens la necessitat de donar-te un cop al genoll, i no només ho penses, sinó que ho fas, crec que es converteix en un problema, i dels grossos, perquè ¿i si un dia tinc la necessitat de donar-me un cop al cap i caic inconscient què? ¿I si un dia tinc la necessitat d'estrènyer el puny molt i molt fort quan estic agafant els trossos d'un vidre trencat? I el pitjor, ¿i si no puc evitar fer-ho?

Fa un temps creia que hi havia manies racionals i manies irracionals. No ens enganyem, totes són igual d'estúpides, però depèn del grau d'influència en la teva vida són més o menys perilloses. Hi ha hagut molts filòsofs que han intentat buscar què és allò que ens diferencia dels animals: uns diuen que si la capacitat d'avorrir-se, que si la intel·ligència, que si la manipulació... Jo crec que són les manies. Heu vist mai algun gos que, per entrar a la seva caseta, hagi de travessar el llindar tres vegades? O algun ocell que hagi de fer tres saltirons i dos pius abans de menjar-se un cuc? O una rata que no es mengi el formatge si no ha estat embolicat amb paper film i guardat a la nevera un mínim de tres dies? No oi? Doncs això.

S'ha acabat el Bròquil

Senzillament genial. La lletra m'ha costat molt de treure, així que com a mínim llegiu-vos-la, eh?

No vull que tots els dies siguin de Sol
Tampoc vull que tots els divendres siguin de festa
No t’exigeixo que tornis pregant-me perdó
Si plores amb llàgrimes seques parlant-me d’ella
Ai Ramon, quin mal em fas noi, quin mal em fa noi
Que tornessis sense dir-me on anaves
Ai Ramon, que se t’ha acabat el bròquil

Ja sé que no sóc Sant Pere, però en podríem parlar-ne, no?
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m’estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser
Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser..

No puc demanar que l'hivern em perdoni un roser
No puc esperar que una alzina em doni peres.
No puc demanar eternitat a un ridícul mortal
Ni anar alimentant a les truges amb faves tendres
Ai Dolors, no sé què et passa, no sé què et passa
Que ja no rius les meves gràcies
Ai Ramon, ara ja no estàs per, per òsties.

Ja sé que no sóc Sant Pere, i és que no estic fet pas de cartró
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
Però dels errors se n’aprèn i jo sé que avui el teu cor és meu
Vull que et guardis tot això, per aquesta fresca
malcarada que t'embruta amb carmí.

No te'n vagis, no te'n vagis, vinga nena, no t'espantis
De dilluns a divendres tens el meu amor, deixa'm dissabte per nar a fer el pendó
Au vinga nena, no t'estiguis més i obre la porta, que aquí fa molt de fred
Jo només sóc un home penedit, au vinga nena, deixa'm tornar al teu llit.

Ja sé que no sóc Sant Pere, però en podríem parlar-ne, no?
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m’estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

Ja sé que no sóc Sant Pere, i és que no estic fet pas de cartró
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m'estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
i a més a més duus pintallavis al coll.

Ich spreche gut deutsch

Podria explicar moltes coses, avui, perquè fa dies que no dic massa res. Podria dir que em fa ràbia veure que els pantalons que em vaig comprar fa un parell de mesos per 30€ ara només en costen 10, podria dir que em fa ràbia que els barems per entrar a forestal siguin tan "xungos", o també em podria cagar en el sistema educatiu d'aquest país perquè et posen entrebancs per matricular-te on sigui, si no tens cartilla de vacunes.

Però no, que de quiexar-nos en sabem tots i arriba un moment que ja cansa. Prefereixo explicar que la branca de família d'Alemanya són a casa uns quants dies. És quan venen ells que m'adono que el meu alemany no és tan dolent com acostumo a dir. Jo sóc dels que només escolten fins que no en saben suficientment com per dir frases amb sentit, no m'agrada fer l'"indiu" ("Jo no parlar alemany, jo ser del sud, jo voler brezzel"). Així que m'espero a saber-ne bastant per dir la primera paraula. L'Ariadne és la cosina petita, té 10 anys i sempre riu i està contenta. Aprèn el català a la velocitat de la llum i ens ensenya una mica d'alemany a tots plegats. Em posa a prova constantment, però mai suspenc "Oh, du spreche gut deutch!" em diu sempre rient. És un sol. Quan ve a Catalunya s'atipa de patates fregides (que allà dalt són força dolentes), d'orxata i de nata d'aquesta de fer xeringassos (això d'aquí sota, per més que sembli una lionesa, és un crosanet de xocolata amb una bona dosi de nata).

L'Ariadne (Ari, que li diuen les seves amigues d'escola) és la nena més bonica i agradable que he conegut fins ara i em té ben enamorada. Sempre té un interès sorprententment innocent per tot el què veu i tot el que fa i tot el què és nou (i el que no ho és tant).

Quan em pregunten si sé alemany jo dic que només una mica, quatre paraules per apanyar-me (que solen ser "Ich spreche nicht deutsch" o "Ich Weiss es nicht"), però quan estic amb l'Ariadne m'adono que no és així. Com també em passa amb l'esport, mai m'he considerat esportista, fins que fa uns dies vaig pensar que no tothom surt a córrer cada dia o puja muntanyes. Crec que això ja et converteix una mica en esportista. O també em passa que sempre m'he considerat força fracassada, d'allò que en diuen "ser un perdedor", perquè quan jugo al Monopoly sempre m'arruïnen tots, o al joc de l'Oca sempre caic a la casella de la mort i mai vaig "d'oca a oca i tiro perquè em toca", fins que l'altre dia vaig mirar dins una carpeta i em vaig adonar que no tothom té diplomes literaris, de dibuix, medalles de curses... Ara els tinc tots penjats a la paret de l'habitació i me'ls miro cada nit abans d'anar a dormir. Quan els guanyava em semblaven insignificants granets de sorra. Ara tinc una platja.

Per cert, ahir no vaig anar a rebre el Tour de França perquè plovia molt, però avui sí que l'he enganxat quan passaven pel Passeig de Gràcia. Com a bona ciclista que sóc, ara ja puc dir "Jo he vist passar el Tour de França davant dels meus morros!". En realitat només sóc una aficionada que fa servir la bicicleta per anar allà on no la poden portar els pares amb cotxe, però sempre queda millor si dius que ets ciclista. Molta motoreta, molta sirena i molta perefernàlia, i al final han passat tots en menys de 10 segons...

Xarop mortal

Avui el David llegia a la portada del Periódico "Un excés de fàrmacs va matar Michael Jackson" i em pregunta:
-Què és un fàrmac?
-Un medicament -li he dit sense apartar la vista del sudoku que intentava acabar.
-Com el xarop?
-Sí, com el xarop.
La seva conclusió ha estat que Michael Jackson ha mort per prendre massa xarop. M'infromaré de quina marca, no fós cas que mori jo també d'una sobredosi de xarop pectoral...

Mare suplentA

Avui no posaré cap conte curt, però si una història que vaig sentir fa unes setmanes a "El cafè de la república". Ho poso perquè crec que té relació amb els meus contes, on intento descriure l'estupidesa humana, més infinita que l'univers.

Deia que eren un parella jove que s'havien separat i es van vendre les coses que no podien repartir-se justament. Amb els diners, van pagar-se un sopar de reconciliació.

Punt i a part.

Avui (i fins d'aquí a quatre dies) la mare és a Lisboa, a una trobada de professors, i la Gisela -com sempre- resulta ser la mare suplenta. El Guillem té febre i el pare massa feina per ocupar-se de ningú. A més també hi ha l'Estel·la, que a casa seva tampoc hi ha ningú, la mare a Lisboa (amb ma mare), el pare a Alemanya, i el Gabriel, son germà, surfejant amb uns amics seus. Tan sols hi queden ella i el gos (un setter pura raça, castany quasi pèl roig. Preciós, de debò). Però la veritat és que ens ho passem molt bé. Les normes les poso jo (respectant una mica les de la mare, això sempre "No digueu paraulotes", "pareu la taula" i "no crideu tant") i ells encantats. La mare no els porta en bicicleta fins a la piscina de Torrelavit, ni els fa patates fegides (s'entesta a fer plats massa complicats, bons, això sí, però ells, amb un plat de patates fregides, són més feliços que amb un rissotto o un estofat de tofu). Però quan m'he de posar dura m'hi poso: "David, no vull que diguis ni piu fins que no t'acabis l'amanida!", és força desesperant veure com va xerrant i xerrant i al cap de mitja hora el plat segueix intacte... La mare el renya perquè menja massa a poc a poc, a mi perquè menjo massa ràpid. Som un família desequilibrada.

A veure què m'invento per fer demà... La passejada amb bicicleta descartada, no aguanten el meu ritme i ja els tinc tots amb agulletes i passats per aigua (la tempesta ens ha agafat de ple al tornar, sobretot al David i a mi, que ens havíem aturat a agafar un préssec al camp d'un pagès...!). Si plou: partida de Monopoly o fang (modelar fang vull dir, res de potinejar a dins de casa), i si no plou, doncs potser sortim a fer castells o a jugar a un 21 a la cistella del caminet...

De la revetlla no en parlo perquè quasi no recordo res. No penseu malament, que vaig beure molt, sí, però només era orxata, l'alcohol se'm posa fatal. Feia més de 24 hores que no podia dormir i ja començava a estar morta de son i queia morta allà on no hi haguéssin herbes que punxessin o mosquits que piquessin (amb aquests m'hi vaig barallar força)... Patètic. Només fotia un bot cada cop que el Gabriel llançava una piula o un coet ("No peta fort!", deia ell...).
M'havia de venir la son precisament el dia que tenia excusa per l'insomni. Això deu ser Llei de Murphy.

Punt i final.

La Gisela diu:

La Gisela -ja ho dic d'entrada- no suporta la calor i avui està de mala òstia. Només vol que la tornin a embolicar amb una tovallola que faci molt bona olor, com quan era petita i la seva àvia es pixava de riure mentre la banyava amb l'ajuda de la tieta Anna.

La Gisela diu que l'altre dia li va picar una mosqueta a la cama i ara va mig coixa.

La Gisela diu que està tipa de fer batut de plàtan i kiwi i que només se'l begui ella. Però que per altra banda, quan fa pastissos, no n'hi deixin ni un tros.

La Gisela diu que està farta d'endreçar el menjadoret perquè després vingui el pare amb el seu munt de llibres i papers i diaris i històries sense fi i ho deixi tot empantanegat. I que a sobre, després, passi la mare i digui "És que em teniu la casa feta un fàstic".

La Gisela fa una setmana i mitja que no dina perquè quan es lleva ja quasi és hora de sopar. La Gisela fa una setmana que torna a dormir a la seva habitació, però no ha notat pas cap millora.

A la Gisela avui li fan pena els pingüins de l'Antàrtida, que passen molt fred covant els ous.

La Gisela té un dilema cada vespre a les 8. "Culturitzar-me espiritualment amb L'Ofici de viure o culturitzar-me lingüísticament amb el Bocamoll?". Sovint acaba donant el sopar al seu germà petit.

La Gisela està farta que li substitueixin els programes que més li agraden per la retransmissió de partits de bàsquet.

La Gisela voldria trucar al Tot és possible i dir "Hola Elisenda, m'encanta el teu programa. Felicitats! Mira, jo voldria fer una crida a tot Catalunya a veure si hi ha algú altre que estigui fart de la seva família i la vulgui intercanviar uns mesos. Això és tot, gràcies".

La Gisela mira per la finestra i veu que el cel comença a clarejar i ja sent alguns ocells cantar.

La Gisela, a les 5:55, us diria que bona-nit-i-tapa't, però amb aquesta calor, si algú es tapa, potser ja no es torna a aixecar.

CONTES BREUS: Canvi de plans

[Espero que no us hagi sobtat gaire el canvi de look del blog. Necessitava un canvi, i això de posar llum als meus escrits crec que em pot anar bé...]

Fa un temps vaig conèixer els contes breus (o microcontes que en diuen alguns), en què amb tan sols unes paraules pots imaginar tot el que hi ha darrere, on quasi és més important el que no es diu, que no pas el que es diu. Jo no en sé massa, encara, però de moment us deixo el primer -decent- que he fet.

CANVI DE PLANS

Li donaren 6 mesos de vida. Plorà deconsolat durant 5 mesos i 29 dies, quan els metges s'adonaren que els plors havien ofegat el tumor. L'endemà el trobaren penjat a l'estudi on, durant tan de temps, havia estat preparant fins l'últim detall de la seva mort. Als seus peus, una nota amb el seu últim pensament: "No suporto els canvis de plans".

Radioteràpia

Divendres a la nit, en un sopar, em van dir una cosa que m'ha fet pensar uns quants dies... Em van donar un premi i, per sorpresa meva, em van fer dir unes paraules per micròfon. A mi això de parlar ja se'm dóna malament, doncs imagineu-vos per micròfon, que estava nerviosa i en blanc. Vaig dir el rimer que em va passar pel cap, però es veu que va agradar bastant. Al cap d'una estona, una dona se m'acosta i em diu "Has de ser una persona molt especial. T'he estat observant una bona estona i tens alguna cosa especial. Felicitats", jo, fent-me la modesta, li dic "Gràcies, bé, no ho sé... Jo no faig res per ser especial..." i ella va acabar "No és el que fas, és el que irradies". Em vaig quedar amb això "és el que irradies".


No ho sé, a casa sempre han cregut molt en tot això de les energies i, si no fos perquè són molt racionals i no es deixen enredar, crec que serien catòlics i tot. Jo no sé massa si creure-hi, però sí que és veritat que amb segons quina gent hi estàs bé, i amb segons qui, no. De vegades, un sol gest en una persona et pot molestar profundament, i després veus fer el mateix gest en una altra persona i no et molesta, o fins i tot t'agrada. Per què? No ho sé, potser sigui això de l'energia, potser sigui el que "irradiem", una energia que ens envolta des de petits, i quan es barreja amb la d'altres persones, reacciona d'una manera o d'una altra. Potser sigui aquest l'ingredient màgic que fa que alguns trimofin a la vida i d'altres, amb les mateixes facultats, fracassin en l'intent. Potser sigui això el que fa ser especial a alguns. Hi ha gent més sensible a aquesta energia i hi ha gent que menys. Els nens, per exemple, ho noten molt, fins i tot encara que estiguis tranquil, si tens una energia o actitut negativa, ells ho noten i ploren. A mi em passa amb les dones embarassades: hi estic sorprenentment a gust, encara que no sàpiga que ho estan. Recordo quan vaig tenir la Núria Talavera de professora a 3r d'ESO. Un dia, me la mirava i la vaig veure increïblement radiant, esplèndida, diferent. I cada dia estava millor a les seves classes, sense saber massa per què, el temari era el mateix de sempre, però les classes passaven millor, i crec que no només per mi, crec que tots ho notàvem, però no tothom és capaç d'adonar-se'n. Un parell de setmanes més tard ens deia que estava embarassada.

Suposo que com hi ha gent "tòxica" que et xucla l'energia i el bon humor cada cop que estàs amb ell més de 15 minuts, també hi deu haver persones que amb tan sols cinc minuts et fan estar de bon humor tot el dia, encara que no estiguin especialment contents, simplement la seva presència. Jo tinc la sort de tenir uns quants amics d'aquests amb qui estic bé sense cap motiu en especial: la Roser, el Gabriel, el Miquel, les Annes (la Jiménez i la Vallès)... Per més que ho intentéssin, no em podrien fer enfadar mai. Són com les làmpares de sal que tenim al menjador de casa, que irradien ions negatius i fan que l'ambient sigui ideal per les meves tardes creatives en què amb tan sols uns fulls i una ploma en poden sortir premis literaris. Es podria dir que cada cop que estic amb ells faig radioteràpia per acabar amb un càncer que se'm menja per dins, un càncer que, a la que em despisto, rebrota i engega a la merda mesos d'esforç.

No crec en Déu, no l'he vist ni sentit mai. Ara algú podria dir-me allò tan típic "El vent tampoc l'has vist mai i saps que existeix", i és veritat, però el vent el noto, a Déu no l'he notat mai, no el noto quan engego la tele i veig que a Israel i Palestina segueixen igual des de fa dècades, ni quan veig el meu millor amic -que té el cor més gran que us pugueu imaginar- patint com pocs patiran mai, ni quan veig que gent innocent pateix les pitjors injustícies només per haver nascut al continent equivocat, o a la família equivocada. Les energies sí que les noto, per això hi crec, i són més justes que qualsevol religió, i expliquen moltes més coses que qualsevol llegenda o mite, i no et demanen que marquis una casella a favor seu quan fas la declaració de renda.

Osti, avui m'ha sortit molt hippie aquest post...

P.S: Núria, espero que no t'hagi molestat que et posés com a exemple.

Dibuixos a les parets

Vaig dir que un dia havia de parlar dels dibuixos a les parets de Les Toeses. Doncs avui és el dia i l'hora perfecte. Aquesta foto de sobre és de la paret del menjadoret de casa (li diem el menjadoret perquè tenim dos menjadors i aquest és el més petit, no és que sigui petit, però hauríeu de veure el menjador gran...!). Doncs el va fer el Guillem un dia que es va emprenyar com una mona amb la mare. Primer va dibuixar el nen i després va agafar la ballesta que tenia de joguina (que no era tan de joguina, però tampoc era gaire de veritat) i en comptes de carregar-la amb les fletxes de goma que tenia, hi va posar ceres toves, els Dacs, que n'hi diuen alguns, i les va enclastar contra el dibvuix, com fent punteria. Jo em pixo de riure quan m'imagino el Guillem, petit, emprenyat i amb una ballesta. Suposo que en el seu moment, a la mare no li devia fer tanta gràcia com ara me'n fa a mi.

La foto d'aquí sota:

no té massa història. L'he vist tota la vida -o almenys des que tenia prou consciència com per rrecordar- i no sé pas si ho va fer el Guillem o algú anterior a ell. De fet, per aquesta casa hi han passat molts nens. El meu pare, quan era petit, ja hi venia a estiuejar, amb el cosins (que no eren pocs, contant que tenia 12 tiets...), o sigui que potser és anterior als Romaní de las Heras. Però a la mare li agrada molt i quan vam repintar la paret del passadís on hi ha aquest dibuix, la mare no va voler que el tapéssim, o sigui que ja ens veus a tots, rascant amb mooooooooooolt de compte perquè no caigués la pintura on hi havia aquest dibuix. Ja només li faltava emmarcar-lo... Veient l'estima que li té la mare suposo que sí que el vam fer algun de nosaltres. Jo no, segur, que ja era molt cívica de petita (no pas per l'exemple que em donés el Guillem). Jo feia altres coses com marranades monumentals o destrossar els castells i les construccions que feia el Guillem, però de graffitis no en vaig arribar a fer mai.

I aquest d'aquí més abaix és a la cuina, però no es veu massa, normalment, perquè els ratolins sempre s'amaguen a tot arreu.

No, és broma, no s'acostuma a veure perquè com que està a una taula i no a una paret, sempre hi ha coses al damunt. El va fer l'Emma, poc després de que nasqués el David. L'Emma, quan va néixer el David, no estava especialment contenta, l'eufòrica era jo, més aviat, que ja havia superat que li fessin més cas a ella que a mi i, per tant, ja no em feia ràbia tenir un germanet encara més petit, més aviat estava contenta pensant "Fote't Emma, ara tampoc et faran cas a tu!" Era molt cruel jo. L'Emma la va patir molt, aquesta gelosia tan característica dels germans (els pares que teniu més d'un nano sabreu de què parlo). De fet, l'Emma encara no ha superat aquesta gelosia... I potser jo, amb l'Emma, tampoc, potser per això les hi faig passar tan putes, de vegades, encara. El cas és que l'Emma havia de cridar l'atenció com fós i es dedicava a dibiuxar per tota la casa. I aquest ratolinet, quan el vaig veure, vaig anar corrents a la mama "Mama!! Mira què ha fet l'Emma!!" Que xivata que era de petita... Em va sortir el tret per la culata, a la mare li va encantar, i guaiteu, encara hi és 8 anys després.

I de fet hi ha més inscripcions per la casa. Quan el Guillem va aprendre a escriure el seu nom ho havia de fer constar a tots els mobles de la casa i encara hi ha algunes portes on hi ha escrit amb lletres vermelles i distorsionades: GUILLEM. Però com que estan sobre un fons marró no es veuen massa, i menys en una fotografia, per això he fotografiat la pintada que va fer a l'entrada de casa (que quasi també podria dir que està en un fons marró, de lo merdosa que està la paret... Li convé una repintada...). Allò: Au!, per donar la benvinguda als visitants, que quedi clar que aquí hi viu el Guillem!, o no tan clar, perquè com podeu comprovar, encara havia de pulir una mica la tècnica... (feu-me un favor i fixeu-vos en les lletres de color lila, no en l'esquerda de la dreta que travessa la paret de dalt a baix...).
Sempre ha tingut una firma molt original i artística, ell...

Un altre dia dedicaré el post a unes altres pintades de Les Toeses, les de l'antiga fàbrica de paper. Tenen història, històries, ja us en parlaré, ja...

Avui només volia demostrar que es pot parlar d'alguna cosa més que del futbol, i del Barça i del TRIPLET i... i... Bueno, de fet així no demostro res perquè ja n'estic parlant... És que sense adonar-me'n, no sé com, m'he tornat un pèl massa futbolera... De fet, més que futbolera, Culé, que per mi és diferent. I és que, tenint tres hooligans com el David, el Gabriel i el Guillem a casa, és difícil no ser-ho... El David el més culé de tots, que quedi clar, potser no va a Canaletes a celebrar res, perquè li queda lluny i a les 9 ja ha de ser al llit, però s'empassa fins i tot els partits del Barça infantil, i el Barça femení, i li pots preguntar el que vulguis, que se sap tot l'historial de quasi tots els jugadors del Barça (noms, cognoms, edat, equips on ha jugat, gols que ha marcat en el barça, en la lliga, en la champions i en la mare que el va parir). Al principi només tenia l'àlbum de cromos de la Lliga 2008-2009, i se'l mirava una i altra vegada, i sempre em venia i em deia "Saps que un jugador del Betis va fer no sé què i no sé quantus?". En vaig acabar força fregida, la veritat. Però quan el pare li va regalar l'àlbum de cromos del Barça, d'aquesta temporada ja va ser massa, no calla en tot el dia i se sap de memòria tota la doble pàgina dedicada al Messi... "I saps que el Messi va marcar el seu 5000è gol amb el Barça? I saps que això? I saps que allò?..." Jo li dic "I saps que he fet un pastís de maduixa que t'està esperant fresquet a la nevera?" I calla i corre al rebost. Però torna ràpid quan veu que no hi ha cap pastís de maduixa "Ei! A la nevera no hi ha res!", "Doncs ajuda'm a fer-ne un i d'aquí una estona sí que hi serà...". Sóc una crack.

PORTES DE LES TOESES: Qüestió d'acostumar-s'hi

Suposo que si m'agrada aquesta cançó no és pas per la veu melosa de Tom Waits.
Suposo que si m'agrada aquesta foto no és pas per l'ordre que caracteritza Les Toeses.
Suposo que si m'agrada córrer no és pas perquè sigui relaxant.
Una s'acostuma a tot. Potser en tot això només hi veig alguna pinzellada de verd a l'altra banda d'una porta oberta de bata a bat que em fa respecte travessar, una pinzellada de color llum-del-vespre-de-maig-sobre-les-fulles-dels-arbres-de-casa (color que m'acabo de treure d'una màniga que no tinc). Hi ha colors que encara no tenen nom.

Tinc un vestit que hi posa "Sé d'un color que no té nom, sé d'un record que no va ser". El color ja el tinc, però encara busco aquest record que no va ser... Crec que serà força difícil, perquè tinc molts records, però tots han estat... De fet, potser ni tan sols els que es van inventar aquesta frase saben què és un record que no va ser, potser tan sols "quedava bé", o tenia la mètrica o la llargada que volien per imprimir a la roba. Però suposo que quan estàs tres hores estirada al llit, intentant dormir, penses en qualsevol cosa, encara que només siguin unes poques paraules que només prenen sentit quan estàs a les fosques.

Perdoneu-me que pengi un post tan absurd com aquest, però és que les bones idees se m'evaporen, aquests dies... Potser els 30 graus del migdia hi tenen alguna cosa a veure... Crec que seria millor no publicar res en tres setmanes que publicar tonteries com aquesta, però ara ja ho he escrit i no ho penso esborrar. De fet, no era més que una excusa per penjar una cançó que he descobert aquest cap de setmana d'un cantant que he descobert aquest cap de setmana gràcies a algú que, amb molt de gust, he vist aquest cap de setmana. Au, bona setmana als pobres que aqustes setmanes estan d'exàmens, tan alumnes com professors, que uns han d'estudiar moltes hores, però els altres tindran més de 90 exàmens i treballs damunt la taula i fills petits a sota, armats amb ceres de colors i apuntant amb precisió allà on dispararan creativitat. Jo de petita també dibuixava a les parets. Un dia n'he de parlar, dels dibuixos a les parets.

Es coret des cotxet

[Quan sento aquesta cançó no puc evitar de pensar en un dels meus ídols]

En algun tros he escrit fonèticament el que m'ha semblat sentir. No tinc ni idea de què diuen, en algun tros, però el que puc entendre m'encanta! Ja en penjaré més, ja, que les lletres són ben xules quan les entens (n'hi ha una d'un pollet molt petit que és boníssima! Serà la següent)

ES CORET DES COTXET
Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

Nava per ses montanyes,
per valls i per ses planes
tot es món s'alegrava
de sentir-lo passar
un ocellet cantava
el vent ja no bufava
sortien els peixets de dins lo maaaaaaaaaar

I j'ara aquell cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret.
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac (bis)

Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

La llengua més bonica del món

Ja fa temps que volia penjar aquesta cançó, però fins ara no he trobat la manera. Em sembla que avui és el millor dia per posar-la. M'agrada perquè em va fer passar molts mals en el seu moment, perquè em fa pensar en la pluja i en el color verd -que diuen que vol dir esperança-, perquè és suau, perquè la Marisa Monte té una veu molt bonica i em tranquil·litza, perquè la canta sense alçar la veu i perquè... perquè... No, em sembla que ja està. La poso especialment per qui me la va enviar, per donar-li moltes hores (de son) i forces per acabar el curs (que em sembla que les necessita). Si pugués li donaria tres quarts de les meves hores lliures, que no em serveixen per res i a ell li farien molt més profit.

La foto la poso perquè l'he trobat perduda al meu llapis de memòria que, connectat a l'ordinador, apareix com a "Gisela" -vet aquí una metàfora...-, i quan l'he vist no he sabut massa com reaccionar. Potser m'ha agradat veure-la perquè estem el César i jo junts, o potser més aviat m'he espantat, perquè, sense adonar-me'n, han anat passant les setmanes des de l'últim cop que li vaig veure la cara, però el temps m'ha deixat enrere i m'he quedat com orbitant al voltant d'un estel, remirant-me una vegada rere l'altra les últimes escenes en les que hi sortim junts... Rellegint un guió no escrit que, tot i saber-me'l de memòria, sempre em sorpren desagradablement. Tant estúpid com llegir una vegada i una altra un llibre que no t'agrada, o veure les pitjors escenes, les que et fan més angúnia, d'una pel·lícula de sang i fetge. Al final veus destrals i ganivets a tot arreu i no pots dormir perquè tens por que t'aparegui un boig amb una motosserra amb ganes de desmembrar a algú. Saps que no passarà, però t'ho segueixes imaginant. La imaginació és molt puta, i els mals records, barrejats amb la imaginació, encara més. Vols aturar-ho, vols deixar de veure fantasmes on no n'hi ha, però no pots fer com amb la tele, que l'apagues i ja està. És curiós això de torturar-te a tu mateix en contra de la teva voluntat...

L'únic que pots fer és posar-te una cançoneta ben bonica, cantada per alguna dona (potser del Brazil), i deixar que t'assequi les llàgrimes amb el mocador suau de la seva veu i faci fora aquests fantasmes que et persegueixen fins i tot dormint. Em sembla que és força difícil que algú que parla la llengua més bonica del món, sigui la banda sonora d'un munt de mal records. O no em direu que no sona preciós el portuguès? I més en boca de la Marisa...

Avui, mil gràcies a la Marisa, que no la conec i no la coneixaré mai, però és millor que un got d'aigua després de córrer 10km.

Animadora Infantil

Com s'ha de veure una per fer contents els nens... Jo també m'ho passo molt bé, tot s'ha de dir. (competència professional, Miquel. El món dels animadors infantils cada dia és més extens...).

Us he de posar al dia

És que fa molts dies que no escric res perquè no tenia internet, però ja ho hem arreglat i ja no tinc excusa i crec que potser ja aniria sent hora que anés publicat alguna cosa decent, però avui no serà, em sap greu. La Patrícia deia fa uns dies (uns quants bastants) que la faig somriure amb cada post que publico o alguna cosa així. Em sap greu desil·lusionar-te, Patri, però avui em sembla que no serà. avui no tinc ganes de somriure ni de fer somriure a ningú. És ser fals fer riure a algú quan tu no en tens gens de ganes. El que potser sí que provocaré una mica és la gana. Potser et cau la baba Patri.

La foto de dalt és la mona de Pasqua que vaig fer per casa. Em vaig haver d'apanyar una miqueta amb el que tenia, però va quedar força bé (lo marró del voltant són chocapics. Se m'havia acabat el crocanti i alguna cosa hi havia de posar...). El conill no és obra meva eh? Mèrit de Lindt, que ha aconseguit fer una xocolata que agradi a la Gisela (encara que sigui només un xic molt xicarró).

Aquesta d'aquí sota:

és la primera maduixa del meu hortet. Me la vaig menjar dimarts. Era força bona, una mica verda, encara, però ja m'agraden, a mi, ben àcides. (Quantes comes). Demà segurament ja en tindré tres o quatre més, ja estan quasi al punt. Me les menjaré soles, sense sucre ni nata ni vinagre ni llimona. Soles ben soles. Potser les compartiré amb algú. Voluntaris?

I l'última fotografia:
Fa dies que faig mooooooooooooooooooooooltes fotografies a totes les roses de casa i a totes les que trobo. De moment, aquesta és la que m'agrada més, perquè té una llum especial, de final de tarda d'estiu. D'aquestes que passem a Les Toeses jugant partits de futbol eterns, passejant amb bicicleta rollu Verano Azul, guerrejant amb globus d'aigua, costruïnt cabanyes... Un dia, a mitja guerra, s'aturarà el món per nosaltres, ens mirarem i ens adonarem que ja no tenim 10 anys, que en tenim 40 i les criatures esperant-nos als cotxets. I ens caurà al món a sobre. Però per això encara queda molt. De moment em sembla que encara m'és permès jugar a "espiar les petites" (Emma i Estel·la) amb els walkie talkie del Gabriel. Digueu-me infantil, però segur que molts de vosaltres també ho faríeu si visquéssiu a Les Toeses. Si hi ha alguna cosa que em faci més ràbia que la gent falsa, és la gent que se'n riu dels nens i nenes de 13 anys que encara juguen amb els clics (playmobil?). No hi ha res millor que un nen amb imaginació, i la playstation no dóna gaire a imaginar, que diguem. No dic que no s'hi hagi de jugar, amb mesura tot és bo, però hi ha nens que no saben què fer quan els dones un nino per jugar, i això és molt trist.

L'única joguina que no caduca mai és el llibre.

Llegiu-ho en català

Us han preguntat mai el vostre percentatge de felicitat? Sembla que les pomes de l'Apfelsaft del Lidl no tenen res a criticar.

Versió millorada

És el mateix vídeo (una mica millorat) que l'últim que vaig penjar, però en realitat no és més que una excusa perquè pogueu sentir la banda sonora de la meva infància. La Queto i el Teo eren dos germans (de 10 i 7 anys respectivament) mallorquins que cantaven quan el meu pare era petit (uf... als anys 40!). Quan tenia 4 anys obria el calaix dels discos, treia els quatre vinils de la Queta i el Teo i (amb moooolt de compte, com sempre em deia la mama) el posava al tocadiscos, abaixava l'agulla (m'hi vaig enrampar més d'un cop perquè sempre anava descalça) i canviava a 33 revolucions (perquè eren d'aquests vinils petitons). Em podia passar tot el matí i tota la tarda escoltant aquest parell. La millor és, sens dubte, la primera "Tijuana". Ma mare s'afartava de sentir-me cantar tot el dia aquesta cançó i em deia "A veure quan hi arribes d'una vegada, a Tijuana...!" Algú s'imagina una Gisela de quatre anys cantant i ballant swing???!! Jo tinc memòria selectiva.

Fa un temps el meu germà els va passar en format mp3 i ara tinc la sort de poder seguir escoltan-los allà on vagi i intentant desxifrar què diuen -perquè la meitat de les paraules no les entenc.

Fa dotze anys que a Tijuana jo me'n vaig, però encara no hi he arribat...