dilluns, 27 de març del 2017

Improvisat 343

Ă€pala, tornem-hi, sĂłc jo i estic adormit. O m’he adormit, mĂ©s exactament, perquè suposo que si estiguĂ©s adormit no podria escriure ni fer res suposadament voluntari. Anava a escriure racional, però he parat a temps, perquè ja sĂ© que aquests escrits no sĂłc racionals. La veritat Ă©s que no sĂ© si una persona adormida pot fer coses, vull dir, no sĂ© fins a quin punt adormit vol dir que dorm. Però ara no ho mirarĂ© al diccionari, esclar, perquè llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa.

Suposo que en aquests improvisats ja he dit i redit mil vegades les mateixes coses, perquè per a tant no dona el meu caparrĂł. I fixeu-vos que he escrit dona i no dĂłna, perquè ja m’hi estic acostumant, i Ă©s que al final t’acostumes a tot. Ara, reconec que el dona i el soc sĂłn els mĂ©s difĂ­cils, perquè ja tens els dits acostumats a anar a la banda dreta del teclat i buscar l’accent abans de posar la vocal.

No m’estĂ  sortint aquest improvisat, i Ă©s perquè estic molt adormit, o endormiscat, o superat per la son o com s’hagi de dir, el cas Ă©s que no me’n surto, vull dir, no sĂ© què dir, m’aturo massa i em surt una cosa massa trellada, quan escric massa trellat vull dir que soc massa jo, o sigui, que rumio massa, i això Ă©s incompatible amb els improvisats. Els improvisats, tal com ho van establir els nostres fundadors, han de ser textos mĂ©s aviat caòtics, si tenen massa trellat vol dir que no s’han improvisat, que rumies massa, i això Ă©s el que m’estĂ  passant, sĂ­, escric rĂ pid, això Ă©s veritat, però tot Ă©s massa... ara no sĂ© com s’ha de dir, que escric massa com si fos per publicar-ho, i no, amics, no pensava publicar-ho, Ă©s per als improvisats, que sĂ­, Ă©s veritat, es publiquen, però es publiquen d’aquella manera, això Ă©s com les postveritats, que dius una trola però amagada de veritat, o mĂ©s ben dit, has dit una trola i desprĂ©s fas veure que el que volies dir era el contrari, o ho maquilles perquè quedi com si no ho haguessis dit, ara no sĂ© si la postveritat Ă©s exactament això, perquè se n’han escrit llibres i no n’he llegit cap, ni els penso llegir, ja tinc prou teories al cap per afegir-ne de noves, de noves, suposant que siguin noves, que això s’hauria de veure, hi tantes coses que s’haurien de veure, t’ho diuen sovint, sobretot la gent que viatja, això s’ha de veure, allò s’ha de veure, i a mi cada vegada em fa mĂ©s mandra viatjar, de debò, i mĂ©s si Ă©s per veure coses, si fos per veure persones encara, i de vegades ho faig, un pim-pam i ja hi ets, i sempre se’m fa curt, però Ă©s per veure gent, no per veure coses, i el que em supera Ă©s lo dels avions, no per l’aviĂł, anar amb l’aviĂł m’encanta, però tot el trasbals que suposa poder pujar a l’aviĂł, i ara els trens els fan iguals, abans arribaves a l’estaciĂł, compraves el bitllet i pujaves al tren quan en passava un, i ja estava, ara no, ara has de fer un munt de coses, i l’altre dia que volia pagar amb targeta en una mĂ quina de bitllets, doncs no me la volia, i llavors què fas, estĂ s perdut, perquè demanava l’import exacte o targeta, i la targeta no, que anĂ©s al banc a veure què passava, i no passava res, perquè desprĂ©s vaig pagar un te i una cervesa, que la cervesa no era per a mi eh?, i al final vaig anar a buscar canvis i vaig perdre dos trens però vaig poder superar l’obstacle, però a mi una cosa d’aquestes em deixa esgotat com a mĂ­nim per a la resta del dia, i llavors si vas a veure una persona què fas, mira, li dius, estic esgotat, no puc fer visita, deixem-ho cĂłrrer, perquè a mĂ©s jo soc una d’aquelles persones que sĂ­ que tĂ© mòbil i en aquest cas hauria anat bĂ©, però jo el meu no el portava al damunt, i a mĂ©s resulta que no tenia el nĂşmero de l’altra persona, i desprĂ©s vam aclarir que era impossible que el tinguĂ©s perquè l’havia canviat o no sĂ© què havia fet, però sigui com sigui jo no portava el mòbil perquè allò no era cap trajecte d’aventura, se suposava que no havia de passar res, i llavors ja no el porto, o no, sĂ­ que el portava!, ara me’n recordo, i vaig trucar i no contestava, però Ă©s que això de trucar quan estic nerviĂłs perquè alguna cosa no estĂ  funcionant com hauria de funcionar, en aquest cas la mĂ quina dels bitllets, i els trens que estava perdent, i encara sort que en passen sovint, em poso molt nerviĂłs, com deia, i llavors quan engego el mòbil, perquè el tinc apagat, no encerto el nĂşmero de la contrasenya que li haig de posar i en comptes del nĂşmero del mòbil en teclejo un altre, que deu ser el del banc, vull dir, el de la targeta del banc, que aquesta Ă©s una altra, la dificultat que tinc per fer servir la targeta del banc, sĂłn coses molt difĂ­cils de fer servir, has de tenir al cap un munt de coses per fer-ho bĂ©, perquè llavors et pregunten si vols còpia i jo no sĂ© de quina còpia em parlen, i de vegades no et diuen res i de vegades et diuen que teclegis el nĂşmero secret i llavors jo teclejo el del mòbil perquè estic nerviĂłs, i llavors la targeta es bloqueja, que Ă©s el que sol passar. Total, Ă©s un drama.

dilluns, 30 de gener del 2017

Improvisat 342

Ei, que ja quasi ni me’n recordava. Per què he escrit quasi i no gairebĂ©, que seria el mĂ©s natural d’un catalanoparlant? Perquè el que m’ha vingut al teclat ha sigut casi, i encara sort que he pogut rectificar en dècimes de segon i no deixar-me caure en el pendent bla bla bla.

Som policies de nosaltres mateixos. En la llengua, vull dir. I estĂ  bĂ© que sigui aixĂ­ una mica, perquè si no escriurĂ­em i sobretot parlarĂ­em fatal. O no parlarĂ­em, perquè no en sabem prou. L’altre dia vaig dir en una reuniĂł: sembla mentida quines errades tan grosses cometem o comet la gent quan escriu en catalĂ , això en castellĂ  no passa tant. I anava a dir que era cosa de la diglòssia, però de seguida hi va haver persones que em van rebatre la idea que en castellĂ  no passava. I tant si passa, diuen, en castellĂ  s’escriu fatal.

BĂ©, no Ă©s el meu cas, deu ser pel bagatge que porto al damunt d’anys i panys, i encara dura, de lectures en espanyol, no prou compensades amb les catalanes, sempre escasses, que se’m fa sempre mĂ©s difĂ­cil trobar la paraula exacta... bĂ©, sempre sempre no, que ara cada cop mĂ©s em passa que no recordo com es diu una cosa en espanyol. Però sĂłn moments excepcionals, em passa molt mĂ©s al contrari.

La diglòssia, i Ă©s impossible que afini això que estic escrivint si el tema Ă©s la diglòssia. Encara mĂ©s, Ă©s impossible que l’improvisat serveixi per eixorivir-me ni una mica si el tema Ă©s la diglòssia o, en general, qualsevol tema d’aquests que requereix una mica de precisiĂł quan parles. O sigui, no em serveix de res, cosa òbvia. Llavors, per què escric?, per què continuo teclejant? Perquè voldria perdre de vista aquest tema de què parlĂ vem i parlar de no res, deixar-me anar i deixar que els dits vagin cap aquĂ­ i cap allĂ , i llavors pot ser que els ulls s’acabin d’obrir i el cap es desemboiri una mica i sigui mĂ©s fĂ cil un cop acabat l’exercici que el Peric pugui fer alguna cosa de profit aquest matĂ­, o mĂ©s ben dit, el que queda de matĂ­, que ja no Ă©s gaire.

Però no se m’acut gaire res, estic sec, ha marxat l’altra qĂĽestiĂł, grĂ cies a DĂ©u, i ara penso que em vaig inventar una manera de dir grĂ cies a DĂ©u que no era tan explĂ­cita, era, Ă©s veritat, gradeu. Gradeu, gradeu. La Pepeta ja es troba mĂ©s bĂ© avui, gradeu. Mira, diu un, ha sortit el sol desprĂ©s de cinc dies ennuvolats. Gradeu, diu l’altre. I aixĂ­. És que veig que grĂ cies a DĂ©u ja no ho diu gairebĂ© ningĂş i dir per sort o afortunadament em sembla molt poc, diguem-ne, col•loquial, autèntic, en canvi grĂ cies a DĂ©u, aglutinat o no, ho trobo autèntic. Direu: Ă©s antic. No ho sĂ©, potser Ă©s antic, però sents grĂ cies a DĂ©u i de seguida t’imagines una cara, una figura humana, algĂş que t’ho diu, cosa que no passa amb per sort o afortunadament. Em sembla, vaja. SĂłc un home antic, potser? SĂ­, ja pot ser. Potser i pot ser, suposo que ja us hi heu fixat, la gent no es fixa en aquestes coses, en com sĂłn de boniques, com la diferència entre un perquè i un per què. Quina llĂ stima. I en canvi sĂłn coses molt importants, defineixen trets essencials de la llengua, et diuen com has d’escriure exactament això que dius perquè s’entengui. I en això tothom hi estĂ  d’acord, i en canvi en salvar un grĂ cies a DĂ©u, o un gradeu, no hi ha manera, com si fos una cosa optativa, que sĂ­, que Ă©s optatiu, que no Ă©s essencial, no Ă©s estructural, però Ă©s important, Ă©s expressivitat, Ă©s com el deunidĂł, que ara ens diuen que s’ha d’escriure DĂ©u-n’hi-do, o dĂ©u-n’hi-do, Ă©s a dir, que encara haurem d’esperar vint anys mĂ©s, quan ja semblava que estĂ vem a punt d’arribar al deunidĂł.

Uf, deunidĂł com m’he embalat. I ara direu i per què has escrit deunidĂł si t’han dit que no s’escriu aixĂ­? Doncs perquè aquĂ­ escric com em dona la gana, nomĂ©s faltaria, vostè qui s’ha cregut que Ă©s, eh, eh, es pensa que Ă©s el xèrif, doncs no, aquĂ­ no hi ha xèrifs, jo escric com em passa pel... deixem-ho que encara prendrĂ­em mal.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Improvisat 341

Aquesta nit m’he desvetllat amb una idea bonĂ­ssima i he perdut el son i com sempre passa en aquests casos les idees bonĂ­ssimes de la nit sĂłn no res si intentes escriure-les, vull dir que queden en una bestiesa ingènua. I aquesta Ă©s l’Ăşnica idea que tenia ara per començar aquest improvisat i ara ja no sĂ© què mĂ©s dirĂ©, perquè de vegades dius, va farem això, o farem allò, i en realitat nomĂ©s tens una idea, una idea mĂ©s aviat pobra, però potser t’hi llences, perquè no tens alternativa, perquè t’adorms i ja ho has provat tot, i bĂ©, et quedes encallat a la primera, que Ă©s el que m’estĂ  passant a mi ara mateix, que no sĂ© com continuar i encara grĂ cies de tot el que he escrit.

Guanyo temps saltant de parĂ graf com un bambi grĂ cil i saltaire, no sembla que es pugui dir saltaire, ara el word m’ho ha subratllat, però atenciĂł perquè ara has d’anar molt amb compte amb els correctors perquè perquè perquè, no, anava a dir que havia canviat l’ortografia, tot allò dels diacrĂ­tics i tal, però justament allò era una cosa que havies de tenir en compte abans i ara ja... calla, sĂ­, perquè si tots els diacrĂ­tics que abans escrivies ara no els escrius, doncs no passa res, perquè sense accent tambĂ©... però calla, perquè ara si els escrius serĂ  falta, o sigui, que el corrector t’enganyarĂ , perquè tu potser escriurĂ s una paraula que ara ja no duu accent amb accent i el word no te l’assenyalarĂ  i tu estarĂ s tan tranquil pensant-te que tal i en realitat... però calla, perquè han dit que hi ha un temps de transitorietat, aixĂ­ que podem estar tranquils durant aquest temps, i no hi ha cosa que em posi mĂ©s nerviĂłs que els temps de transitorietat o que les transitorietats mateixes, per mi o sĂ­ o no, i deixa’t estar de punyetes, per això deia jo que si treien els diacrĂ­tics que els treguessin tots, tu, i aixĂ­... i jo que tinc tendència a escriure treguessin i tot això, vull dir escric aquesta primera e, de primeres, en tota la conjugaciĂł del verb treure, que sĂ­, que ja sĂ© que tambĂ© Ă©s traure, però si deixen que sigui treure per què no deixen que posem la e tota l’estona, doncs no, pots escriure treure, i fins i tot trec, esclar, i altres, però desprĂ©s no pots escriure treiem i treurem ni companyia, no, te les subratlla el word totes, o sigui que sĂłn falta, has de recordar que aquest verb la e canvia a a desprĂ©s dels primerĂ­ssims compassos, i Ă©s això el que deia, per què ens passa això, per què som tan desgraciats que hem d’estar tota l’estona pensant no en com es pronuncien les coses sinĂł en com diu la regla que s’han d’escriure, doncs amb els diacrĂ­tics igual, tu, si saps que els monosĂ­Ĺ€labs no s’accentuen per què els havĂ­em d’accentuar fins ara, doncs, pels ditxosos diacrĂ­tics, i aquesta de ditxosos l’he escrita a propòsit, o expressament, i ara penso en aquest aĹ€lot del qual hem parlat aquests dies que parla un catalĂ  exquisit però amb algunes paraules castellanes que ell ha mamat segur que des de petit, però la fonètica, la sintaxi, la construcciĂł, els raonaments, tot Ă©s espectacular, i els mateixos, però exactament els mateixos que normalment ataquen la tele catalana ara han lloat aquest noiet que fa de pastor, i no diuen res dels seus castellanismes, els semblen normals, suposo, encara mĂ©s, el fan mĂ©s autèntic, i llavors penses que el que molesta de la TV3 no sĂłn els castellanismes sinĂł que parlin en catalĂ  central, normalment, i jo no sĂłc qui ha de defensar la Tv3, entre altres motius perquè no la miro, però la veritat Ă©s que se m’ha fet curiĂłs que passĂ©s això d’aquest pastoret i hagin sigut tot aplaudiments, els meus aplaudiments tambĂ©, esclar, perquè m’he quedat de pasta de moniato i fins i tot he pensat que era massa bonic per ser real, que potser era un actor i una sèrie de ficciĂł, però no, no, es veu que Ă©s de veritat, i ja no sĂ© què deia però estic esgotat de manera que ho deixo cĂłrrer.

divendres, 14 d’octubre del 2016

Improvisat 340

La torrada d’avui Ă©s còsmica i dura des de l’hora mateix que ha tocat el despertador, ni un minut menys. No sĂ© si se n’ha de dir torrada, Ă©s el que m’ha sortit, aquestes coses passen, el que volia dir Ă©s que ja estava grogui abans de prendre el còctel, no era una cosa com les de cada dia, i el problema pot haver sigut, o segur, vaja, que ahir a la nit vaig afegir un producte d’Ăşltima hora al còctel, una cosa que em semblava que podria anar bĂ© per al refredat d’aquesta setmana, perquè heu de saber que jo de refredats en gasto un per setmana, si fa no fa, o almenys un cada cop que canvia una mica el temps, com ara ha canviat, no cal que us digui que ja tinc l’edredĂł al llit des de fa dies, des que va començar a fer una mica de fresqueta i si no ho vaig fer abans va ser perquè encara no hi havia pensat, perquè si hi haguĂ©s pensat l’hi hauria posat abans, sĂłn tantes coses les que has de pensar que de vegades penso que me les hauria d’apuntar, però llavors penso que sĂłn tantes que passaria mitja vida apuntant i l’altra mitja llegint el que havia apuntat i llavors no tindria temps de fer-ho, però Ă©s veritat que sĂłn moltes coses i sort que no les fem, la majoria, pensant, les fem per rutina, perquè si les fĂ©ssim pensant faria temps que haurĂ­em esgotat la capacitat de pensar del cervell, que sĂ­, que ja sĂ© que tendeix a l’infinit, però no Ă©s aixĂ­, hi ha coses que potser queden gravades allĂ  al fons, d’acord, però desprĂ©s no hi ha manera de fer-les arribar al primer pla, penses en aquells pĂ rquings que tenien els cotxes amagats al fons si te’n descuidaves i l’anaves a recollir massa temps desprĂ©s d’haver-lo deixat, i llavors l’encarregat tenia feina a moure cotxes fins que arribava al teu i hi podies pujar i anar-te’n, i llavors la famĂ­lia t’esperava al carrer perquè al garatge era impossible i perillĂłs esperar-se amb paquets i cistells i criatures mentre tots aquells cotxes es movien, que semblaven el joc aquell d’anar col•locant peces per poder descartar grups, ara no sĂ© com es diu, em penso que hi he jugat una vegada o dues, però no ara que n’hi ha una versiĂł als mòbils, que jo no tinc mòbils d’aquests però ho he vist al bus, sinĂł fa anys i panys, que n’hi havia una versiĂł mecĂ nica, o sigui, amb peces fĂ­siques que es movien en un tauler, jo de jocs d’ordinador, o virtuals nomĂ©s conec el del tennis i aquell del buscamines i tambĂ© un solitari, però ara fa anys que no m’hi dedico perquè tinc feina i quan no tinc prou feina m’estimo mĂ©s fer altres coses com llegir o tambĂ© el twitter o conversar amb la gent i dir bestieses, però sobretot llegir i, esclar, escriure, escriure, però ara passa que amb els còctels puc llegir mĂ©s aviat poc perquè m’adormo i llavors Ă©s quan ve allò de les altres possibilitats que he dit, i no sĂ© si les he dit totes, suposo que no, però Ă©s difĂ­cil recordar-se de tot quan improvises, ja ho he dit.

Aquests dies hem estat bastant entretinguts amb un grup d’amics amb la cosa aquesta dels diacrĂ­tics, que Ă©s quan penses que un poble com aquest que parla dels diacrĂ­tics a les xarxes socials com si els hi anĂ©s la vida Ă©s un poble imbatible, i ja sĂ© que Ă©s un tòpic perquè ho ha dit molta gent però Ă©s que no se m’ha acudit res mĂ©s i prou feina tinc a encertar tecles, tot i que desprĂ©s haurĂ© de fer una repassada perquè deixo moltes paraules subratllades i això vol dir que les he escrit malament, m’he deixat alguna lletra o n’he escrit alguna de mĂ©s, el que em passa mĂ©s sovint Ă©s que introdueixo, o insereixo, que bonic, una lletra de mĂ©s a la paraula que escric, i això ho faig mĂ©s quan em tremolen els dit, que ara em tremolen una mica, però no Ă©s perquè estigui espantat sinĂł que Ă©s pel còctel, perquè no sĂ© si sabeu... sĂ­, sĂ­ que ho sabeu, però mare meva, què mĂ©s podria dir, potser que avui justament fa vint anys que es va morir la meva Ă via i la bona dona va tenir la sort que es va morir sense que se li haguessin mort abans cap dels seus descendents, i mira que Ă©rem i som colla, ni descendents ni descendents polĂ­tics, o sigui, que Ă©rem una corrua de gent que miraves i no acabaves de mirar, una vegada ens vam fer una foto, quan encara quedava molta gent per nĂ©ixer de la generaciĂł posterior a la meva... ui, però havĂ­em dit que aquĂ­ no explicarĂ­em coses familiars, meves sĂ­, però de la famĂ­lia no, bĂ©, això ja estĂ  dit i em penso que no he dit res fora de lloc, el que passa Ă©s que ha coincidit l’improvisat amb l’aniversari i mira, quan improvises et saltes principis que havies dit que respectaries, Ă©s inevitable, ahir per exemple em van explicar d’un comiat funerari que van passar coses... bĂ©, un dels presents em va dir que quan es mor algĂş dels teus tens dret a fer el que et doni la gana, no, no era això, però una cosa com que era disculpable el que poguessis fer aquell dia, encara que sigui de vergonya aliena per als assistents, no dic que puguis fer el que vulguis respecte al difunt sinĂł respecte a tu mateix, vull dir, que et pots posar en ridĂ­cul i fer coses que normalment no faries, però que aquell dia, que estĂ s trasbalsat, qui et vegi no s’ha d’estranyar de res del que facis perquè no hi ets tot, i ara m’he ficat en una plantaciĂł perillosa, de manera que val mĂ©s que acabem, i a mĂ©s això ja s’ha fet prou llarg, encara que anem molt bĂ© de temps. A veure si em dura la benzina, una mica mĂ©s desvetllat sĂ­ que ho estic.

dimarts, 27 de setembre del 2016

Improvisat 339

De vegades, t’ho prometo, tinc sensaciĂł de The Day After, com si fos impossible que hi haguĂ©s ningĂş o almenys com si fos impossible que haguĂ©s sobreviscut gaire gent al desastre, i Ă©s que sembla que sigui un desastre tu, quin desastre, quin mareig, no ha caigut tothom per la borda, no s’adona ningĂş que això s’acaba?, com Ă©s possible que la gent sigui mĂ©s o menys feliç, i llavors la llum, ells no prenen còctels com els teus, però teòricament els meus còctels estaven disminuint, ja anaven de baixada, i llavors què, doncs llavors vol dir que el dallonses continua, el naufragi, això, que no em sortia, els còctels tenen menys coses, menys components i menys quantitats però continuen fent els mateixos efectes i alguns dies mĂ©s, no sĂ© si Ă©s a causa de les interaccions amb altres coses, però el cas Ă©s que avui Ă©s bastant naufragi, aguanto la vista fixa davant la pantalla, sobretot si Ă©s un full de paper, vull dir un full de text, però si hi comença a haver coloraines i coses que es bellugues o que s’apaguen i s’encenen ja comença a haver-hi allò, naufragi, hi veig doble, i a mĂ©s de tot això, amb full en blanc o davant d’internet o del telegram o del que sigui, si hi ha coloraines i moviments, o lletres diferents, de grandĂ ries diferents i tot això, ja tot comença a donar voltes i per això em sembla que s’acaba, que Ă©s el mĂłn que dĂłna voltes, però miro per la finestra i veig nens i nenes feliços que fan la pausa de mig matĂ­ de l’escola del costat i penso que no, que no Ă©s el mĂłn, que sĂłc jo, i ja em quedo mĂ©s tranquil. Haig d’aconseguir una butaca per al despatx per a aquestes situacions de crisis, però penso que si porto una butaca aqui, que fa molts anys que tinc ganes de fer-ho, amb els còctels que prenc em puc quedar clapat fins al vespre, o fins demĂ , o fins que s’acabi el mĂłn de debò, ah ho, perquè si m’espero masses hores sense prendre còctels hi pot haver mal rotllo, a part de despertar-me, o sigui, no Ă©s qĂĽestiĂł de despertar-se ni d’eliminar la son ni la causa dels rodaments del mĂłn, Ă©s qĂĽestiĂł d’aguantar, sĂ­, Peric, aguantar, ja queda poc, això Ă©s com la independ, ui, no, que no, que aquĂ­ vam dir que no parlarĂ­em d’això, ni parlar-ne, a mĂ©s Ă©s molt diferent, era nomĂ©s una broma, no us ho prengueu en sèrio, eh, de debò, el que volia dir Ă©s que simplement ja passarĂ , a mĂ©s sol passar en no gaire temps, una hora, i llavors ja estĂ , ja pots continuar adormint-te normalment davant la pantalla però sense que rodi el mĂłn sense tornar al born, perquè aquĂ­ el mĂłn no torna, se’n va, Ă©s un mĂłn que gira per l’espai sideral, com deia aquell, en certa manera Ă©s divertit si t’ho prens bĂ©, jo sempre dic el mateix, Ă©s qĂĽestiĂł de prendre-s’ho bĂ© i ja estĂ , ja passarĂ , i llavors no ho veurĂ© tot tan negre, uf, una mica ja ha passat, però quina mala estona, ara no tornarĂ© a mirar coses al meu voltant perquè cada cop que giro el cap, com he fet abans quan he mirat per la finestra m’ha girat els ulls el doble de de pressa, no sĂ© si això s’escriu aixĂ­, de de pressa, queda estrany, potser hauria d’haver escrit el doble de rĂ pidament, o el doble de rĂ pid, que aquest Ă©s un dels adverbis que admet la forma sense ment, si no vaig errat, però no em feu gaire cas perquè avui, bĂ©, no ho torno a explicar, en qualsevol cas aquĂ­ sempre improviso, si voleu coses mĂ©s rumiades aneu a l’altre bloc, o als altres blocs, que sĂ­, que no m’acostumo a dir-ho de l’altra manera, a mi m’agrada mĂ©s bloc, de debò, no sĂ© per què però Ă©s aixĂ­, no entenc per què ho van canviar, i ara em penso que deixarĂ© això perquè no tĂ© cap ni peus i avui deu ser especialment horrorĂłs aquest improvisat perquè realment l’he començat molt malament però ara ja estic mĂ©s bĂ©, esclar que abans de començar-lo, una estona abans, no podia ni obrir un word perquè no sabia ni on era, quines coses que passen, a veure si un dia s’acaben els còctels, o bĂ© potser descobreixo que no sĂłc còctels sinĂł que ho porto a dins, llavors sĂ­ que serĂ  divertit tot plegat. BĂ©, ho deixo.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Improvisat 338

Avui ja ha començat el dia malament i és miracle que hàgim arribat fins aquí. Miracle o milacre, que per allà baix ho diuen així. I no passa res. Ens capfiquem massa en aquestes coses, les maneres de dir. Són maneres de dir, no són discursos de recepció a la secció filològica! Doncs això.

I què, perquè això estĂ  sortint molt seriĂłs. EstĂ  sortint, he dit, i recordo que l’altre dia un amic deia que els estics eren per al hoquei i prou. Es referia a estic fent, estic anant, estic dormint, no això no ho diem, perquè si estem dormint, o si dormim, mĂ©s senzill, i això Ă©s el que volia dir el meu amic, doncs si dormim no podem dir que dormim, o sĂ­, perquè si ens desperten un moment sĂ­ que podem dir que dormim, encara que en aquell moment exacte que ho diem no dormim, justament perquè ens han despertat o ens han desvetllat, que Ă©s el mateix i no sĂ© per què ho dic de les dues maneres. Ho dic de les dues maneres perquè volia dir dues coses diferents però la segona se me n’ha anat del cap just quan estava dient, no!, quan deia la primera. Doncs Ă©s veritat que generalment els estics sĂłn per al hoquei i prou, però de vegades no, i ara no em feu dir exemples perquè ja sabeu que quan improviso, sigui per escrit o sigui oralment, sĂłc incapaç de recordar exemples adequats. Per fer-ho m’hauria d’aturar, i llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa i suposo que no em serviria de res, perquè això nomĂ©s tĂ© una finalitat...

Ah, ara me’n recordo, havĂ­em dit que podrĂ­em fer diĂ legs, que seria mĂ©s entretingut.

—Però diĂ legs sobre què?

Aquesta és la cosa, que no ho sé, i no poso guions en les meves intervencions perquè se suposa que les meves intervencions no formen part del diàleg, sinó que jo sóc el narrador i els que intervenen són els altres, vull dir, vosaltres, ui quin embolic, si tothom sóc jo, estic molt malament, ja ho veieu.

—Per què dius que estĂ s molt malament?

Perquè dic coses bastant inconnexes i que no tenen gaire sentit.

—Però els improvisats ja eren això, no?

—Tens raĂł, carinyo, i t’agraeixo la teva comprensiĂł, no sĂ© què faria sense tu, t’ho he dit alguna vegada? O t’ho he dit mai? M’haig d’esforçar a fer servir aquests falsos adverbis negatius, ara no sĂ© si sĂłn adverbis, em penso que sĂ­, mai, res, ningĂş, etc., que segons com i en quina situaciĂł no sĂłn negatius sinĂł afirmatius

—Senyoreta, senyoreta

—Digues, maca

—Què vol dir adverbis falsos negatius?

—Ui, ara no t’ho sabria explicar, haurĂ­em d’alentir massa l’escriptura i

—Per què?

—No, no sisplau, els perquès no, un altre dia t’ho explicarĂ©, maco, ara no puc perquè estic fent

—Senyoreta, senyoreta!!!
—Acaba de dir un estic!!!
—Tens tota la raĂł, se m’ha escapat, no l’hauria d’haver dit, no sĂ© què deia però no l’hauria d’haver dit, hauria d’haver dit una altra cosa, però ara ja no me’n recordo
—Senyoreta, senyoreta!
—Digueeees
—Per què quan li preguntem una cosa difĂ­cil sempre diu que ara no, que un altre dia?
—És que em pregunteu unes coses molt difĂ­cils
—Senyoreta, senyoreta!
—Però vostè Ă©s la mestra, no, per això li preguntem coses.
—AlgĂş de vosaltres vol posar-se aquĂ­ a fer improvisats?
—Jo, jo, jo, jo!!!
—Doncs ho deixo, ja n’estic tipa per avui

dimecres, 7 de setembre del 2016

Improvisat 337

Hola, sĂłc jo. Quina sorpresa, oi? Vull dir que segur que Ă©s una sorpresa per a tothom que ara, de sobte, hi hagi un improvisat i que a mĂ©s a mĂ©s el faci jo. Jo mateix! És increĂŻble, no me’n sĂ© avenir, que Ă©s una expressiĂł que m’agrada molt i que he après als llibres.

Doncs m’adormo, i això que he rebaixat una miconeta els còctels. Es veu que tinc alguna cosa al cos que produeix adormidina, i l’adormidina fa que t’adormis, com el seu nom indica. Avui no parem de sorpreses. Doncs això, ja fa dies que m’adormo, de fet, des que vaig tornar de vacances, però si voleu que us digui la veritat em feia mandra tornar als improvisats. De fet, em costarĂ , crec, fer-ne mĂ©s, perquè Ă©s una feinada. Sobretot Ă©s una feinada pensar-hi, recordar-se’n, vull dir, perquè feinada feinada, no gaire, Ă©s obrir un word i posar-se a teclejar bestieses, el que se m’acudeixi. Però em passa que ja estic completament convençut que ho he dit tot i que ara ja nomĂ©s em repeteixo em repeteixo em repeteixo, ho veus?, em repeteixo, ja no sĂ© què dir, i llavors no serveix, l’improvisat no desperta neurones amagades que llavors podrien provocar un moviment general del cervell i això faria que alguna altra cosa es posĂ©s en marxa i la son passĂ©s a estar en segon termini, però ja no en queden, de neurones, totes s’han fet servir i totes han sigut atrapades pel còctel, o sigui, he aconseguit, amb això, que tot jo sigui una sola cosa bastant desgraciadeta, desgraciadeta en el sentit de malaguanyada o feta malbĂ©, ara no sĂ© si s’entĂ©n, no volia posar-me trĂ gic, no volia que truquĂ©ssiu al 112, vull dir, no parlo de desgrĂ cia, sinĂł d’estar fet una desgrĂ cia, no sĂ© si s’entĂ©n, vull dir, bĂ©, deixem-ho.

Què voleu que us expliqui? Seria interessant, amiguets i amiguetes, que de tant en tant diguĂ©ssiu alguna cosa, no ho sĂ©, participĂ©ssiu en aquesta performança, que Ă©s una paraula que em va ensenyar P l’altre dia i que m’agrada, Ă©s nostrada, no Ă©s als diccionaris però no cal que hi sigui, tampoc hi Ă©s indepe i avui mateix l’Optimot diu que es pot fer servir tranquiĹ€lament, doncs ja estĂ , performança, performança, indepe, indepe, però ara ja no sĂ© què deia, ah sĂ­, que diguĂ©ssiu alguna cosa

—Senyoreta, senyoreta!

Digues, digues.

—És que ara no sĂ© què dir, nomĂ©s volia fer una intervenciĂł, com que vostè deia que fĂ©ssim intervencions doncs he fet una intervenciĂł, però no tinc res a dir.

Molt bĂ©, maca. Primer, no em digueu senyoreta, d’acord? És que normalment als homes no ens agrada que ens digueu senyoreta. Dic normalment. Ni senyoret, esclar, almenys en el meu cas. Si voleu fer una intervenciĂł no cal que em digueu res, us fiqueu a la conversa i dieu la vostra, valen? No cal ni que aixequeu la mĂ .



BĂ©, no dieu res però almenys ho he intentat, fer un improvisat-conversa. El mal Ă©s que això ho faig ara i aquest recurs, que podria ser Ăştil altres dies que se’m podrien acudir coses, no hi pensarĂ© i l’improvisat em pensarĂ© que ha de ser un monòleg. I no ho ha de ser, per què? El problema, com dic, Ă©s que Ă©s difĂ­cil que me’n recordi, perquè segur que ja he dit aquĂ­ mĂ©s d’una vegada que la meva memòria no Ă©s ni de peix, potser de petxina, i encara, perquè les petxines se saben tancar quan veuen algĂş que s’acosta i Ă©s mĂ©s gros que elles, o mĂ©s gran. Vull dir, si detecten perill. Suposo que no es tanquen en el cas que el que s’acosti sigui mĂ©s petit, perquè llavors deuen pensar que potser Ă©s bo per a menjar. I si Ă©s mĂ©s petit però Ă©s un mosquit tigre, o alguna altra bestiola perillosa? Doncs tranquils, nens i nenes, perquè els mosquits tigre no solen nedar sota l’aigua i per tant no se solen acostar a les petxines, les quals no han de decidir, per tant, si es tanquen o no en aquest cas. No ho sĂ©, tot això ho suposo, perquè no ho he mirat a la Viquipèdia, a mĂ©s dubto bastant que la Viquipèdia expliqui alguna cosa sobre les relacions entre les petxines i els mosquits tigre.

Per sort, jo no sĂłc ni una petxina ni un mosquit tigre, o sigui que no m’haig de preocupar d’aquestes coses tan amenaçadores, que les pobres petxines deuen haver de rumiar moltes vegades cada dia: em tanco o no, Ă©s perillĂłs o no? I els mosquits tigre tambĂ© deunidĂł la feinada, tot el dia pensant si allò Ă©s una petxina menjamosquitstigre o Ă©s una altra bestiola inofensiva.

La vida és complicada per a tothom, ja ho veieu.