dimecres, 28 de desembre del 2011

Me'n vaig a Corea del Nord, una democràcia de debò

Qui m'hagi anat llegint, ja sap que mai he estat fan dels sistemes comunistes. Ara me n'he adonat però que simplement és perquè estava mal informat. La propaganda capitalista havia penetrat tan fortament dins meu que m'havia fet arribar a creure que el capitalisme era sinònim de llibertat. Mai havia estat tan enganyat. Vivim en una democràcia fictícia que ens fa esclaus dels bancs i les grans corporacions que són qui de debò dirigeixen el món. Ens han encegat amb el consumisme igual que les garses s'enceguen quan veuen un picarol daurat i no volen ni poden veure res més. Enlloc de picarols daurats tenim pantalles tàctils que ens fan creure que són una porta cap a la llibertat i al coneixement, quan només són l'entrada de la ignorància i els pitjors vicis. Només una via oberta a les grans corporacions que a través d'ella ens bombardegen amb els seus anuncis de coloraines i ens vendran més i més coses i ens hipnotitzaran amb la seva pornografia. I mentrestant nosaltres ben contents de viure en una "democràcia".

Fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de conèixer aquest gran conciutadà nostre, del Camp de Tarragona com jo, que és n'Alejandro Cao de Benós. Ell em va començar a parlar del sistema comunista i democràtic de Corea del Nord. Primer no en vaig fer gaire cas, però després, a mesura que me n'anava informant, vaig acabar sucumbint a l'evidència. Allò és un règim on governa el poble de debò i on regna la justícia social i està clar que si les coses no els van molt millor és pel boicot i atacs de tot tipus dels règims totalitaris occidentals. I sort encara que van aconseguir la bomba nuclear a temps, sinó ara mateix aquest paradís a la terra ja ni tan sols existiria. La setmana passada, la mort del nostre Gran i Estimat Líder que ha portat la pau i la felicitat al poble de Corea del Nord, em va colpir. Vaig trucar immediatament a n'Alejandro per transmetre-li el meu condol a ell i a tot el poble de Corea i li vaig dir que tenia moltes ganes d'anar a conèixer en primera persona aquest gran país. Quina sorpresa quan em va dir que pel mes de març estava preparant el viatge d'alguns catalans que com jo començaven a veure la llum. Així és que ja he demanat oficialment la inscripció a l'Associació d'amics de Corea del Nord i al mes de març agafaré un avió amb destí a Piongyang. A partir d'ara s'han acabat les bajanades com la independència, cal destinar tots els nostres esforços a bastir una verdadera República Democràtica Espanyola dels Treballadors.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Carme ChacĂłn, el preu d’haver nascut al lloc equivocat

Si hi ha un personatge de la polĂ­tica espanyola al qui l’hi tinc molta mania i que no suporto, aquesta Ă©s na Carme ChacĂłn. Em fa mĂ©s rĂ bia fins i tot que qualsevol del PP, tot i que aquests tambĂ© en fan molta.

A aquesta xiqueta no se li coneix cap mèrit mĂ©s que el d’haver anat llepant culs aquĂ­ i allĂ . I dic culs i no polles, perquè n’estic segur que de fava no n’ha mamat cap, massa feminista i massa progre ella per fer aquestes coses. En canvi, això no li impedeix ser prou ambiciosa com per llepar tots els culs que faci falta. Que si el seu Jose, i Ăşltimament quan l’he sentit fent campanya, sempre estava llepant algun cul, fos el que fos, que si l’alcalde de Lleida, el de Terrassa, en Rubalcaba tot i que el deu odiar... Sempre llepant per anar pujant.

Ella esperava que el seu “apreciat” Rubalcaba se la fotĂ©s i ella mantinguĂ©s el tipus encara que fos pels pèls, el que li donaria molta força per fer l’assalt al poder del partit espanyol. Però les coses no van sortir bĂ© i va quedar clar que ni un ni l’altre. De fet, el resultat a Catalunya haguĂ©s estat el mateix amb ella que amb qualsevol altre. Ni la van elevar als 25 escons per mèrits seus ni l’han rebaixat per això. Els que voten PSOE a les generals o bĂ© ho fan perquè els votarien encara que presentessin un cactus de candidat, o bĂ© per frenar el PP, per la por aquella de que ve la dreta.

En tot cas, ni això ha aturat la seva ambiciĂł, i potser se’n sortiria... però la candidata tĂ© un defecte: ha nascut a Catalunya (el que no vol dir que sigui catalana). Tot i ser de l’ala mĂ©s espanyolista del seu partit a Catalunya, tot i haver sigut dels pocs del PSC que van acceptar pĂşblicament la sentència del Tribunal Constitucional, tot i haver estat ministra de defensa i haver-se passejat per mig mĂłn cridant “viva españa”, tot i ser representant electa per Catalunya i no haver mogut un dit mai per aquest paĂ­s, tot i... resulta que aquest defecte Ă©s insuperable. A les espanyes la veuen com una separatista. Els motius, simplement haver nascut a Catalunya i que potser l’han sentit parlar en catalĂ  en alguna ocasiĂł, o potser que no estĂ  totalment en contra a que el catalĂ  s’ensenyi a les escoles... no ho sĂ©.

L’ensenyança de tot plegat, Ă©s que ja es pot portar Espanya gravada al cor, que si has nascut a Catalunya i no ets un Alejo Vidal Cuadras o un Albert Rivera, ja pots esforçar-te a ser tan bon espanyol com vulguis, que Espanya et tractarĂ  sempre com un catalĂ .

dilluns, 5 de desembre del 2011

Quan les formes tapen la raĂł

El que va passar dimecres i dijous passat al Parlament hauria de passar a la història com un dels moments mĂ©s vergonyosos i patètics de la història d’aquesta instituciĂł. La Sra. de Gispert, no ha posat al lĂ­mit la dignitat del Parlament, com ella acusa de fer a d’altres, sinĂł que l’ha perdut completament. Amb la seva censura de les paraules, ha demostrat estar incapacitada totalment per ocupar el cĂ rrec que ocupa. Des de quan denunciar un robatori Ă©s un insult? Espanya ens roba, jo no sĂ© com dir-n’hi de mĂ©s de 16.000 milions que cada any marxen i no tornen. Potser això pot molestar a PP i Ciudadanos perquè per ells això no Ă©s un robatori sinĂł que simplement deu ser pagar un tribut a la metròpoli, però per qualsevol persona una mica assenyada això Ă©s un robatori de cap a peus. Potser alguns prefereixen dir-ho de maneres mĂ©s suaus, però Ă©s un robatori. Normalment n’hi diuen espoliaciĂł fiscal, com em penso que el mateix president de la Generalitat n’ha dit alguna vegada, però Ă©s que segons la senyora aquella que es vesteix de fada, ni això es pot dir al Parlament. Es veu que ofendrĂ­em als lladres. Les joventuts dels seus partits ho tenen mĂ©s clar, i ho diuen sense cap por: “Espanya ens roba”. TambĂ© els farĂ  callar? Segur que molts diputats convergents van passar vergonya, veient la presidenta que ells van col·locar, atacant a la llibertat d’expressiĂł, negant el dret a parlar sobre una gran injustĂ­cia que ells mateix condemnen, i sent aplaudida per peperos i ciudadanos mentre ells abaixaven el cap. Pot anar a algun lloc CiU mentre tingui gent aixĂ­ entre les seves files?

I per l’altre cantĂł tenim el monumental error d’en LĂłpez Tena. Ja pot tenir tota la raĂł del mĂłn, que la tĂ©, que ja se sap que “brams d’ase no van al cel”. Amb insults no es va enlloc, i em penso que “mamarratxa” i “cosa” sĂ­ que Ă©s un insult, que no pas dir-li lladre a un lladre. Malauradament, pels mitjans de comunicaciĂł autonomistes, el titular sĂłn les desafortunadĂ­ssimies paraules d’en LĂłpez Tena i no el lamentable i vomitiu espectacle de la presidenta, del qual prĂ cticament em penso que ni se n’ha parlat. Si el que es volia era acabar de tapar-ho, res millor que uns insults fora de lloc per acabar-ho d’encobrir i passar a ser objecte d’escarni amb raĂł, mentre la bruixa en surt indemne. Fa molt de temps vaig dir que en LĂłpez Tena era dels personatges mĂ©s intel·ligents que tenia el mĂłn independentista i em sembla que ho ha demostrat moltĂ­ssimes vegades, però cada vegada mĂ©s s’estĂ  convertint en un personatge grotesc incapaç de controlar-se la llengua. El mateix dia del trencament amb en Joan Laporta, l’hi va fer una repassada de dalt a baix. Si tan dolent era, no l’haguĂ©s anat a buscar...

Al final, com sempre, Ă©s a l’independentisme al qui s’acaba fent mal. Tot i que els autonomistes fan el ridĂ­cul constantment i ens carreguen de raons, nosaltres sempre la fem grossa i sabent que tot es magnifica, tapar el que Ă©s important. Perquè quan la fada de la ventafocs ha fet el que ha fet, que els mitjans i l’atenciĂł es centri en dues o tres paraules fora de lloc Ă©s com aquell savi que assenyala la lluna i l’ignorant es mira el dit. Doncs el mateix.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Aifons, blacberris i demés pèrdues de temps

Les meves companyes s’han comprat totes mòbils d’aquests amb connexiĂł permanent a Internet. Resultat: que ara passen una part no gens menyspreable del seu temps de feina enganxades a aquest aparell. Elles estan que no caguen amb els seus nous aparells, provant noves opcions, totes contentes perquè diuen que per fi s’han modernitzat i ara estan connectades amb tothom a travĂ©s de les xarxes socials, etc. Jo, que m’ho miro des de la distĂ ncia i sense posar-m’hi absolutament per res, penso que mĂ©s aviat enganxar-se a un aparell diabòlic d’aquests Ă©s fer un pas endarrere. Jo que encara vaig amb un Nokia ben senzill però que cobreix perfectament les meves necessitats i que quan el vaig comprar vaig posar tres condicions: que tinguĂ©s els menĂşs en catalĂ , que em sortĂ­s gratis o gairebĂ© i que fos petit i lleuger per portar-lo a la butxaca sense problemes.
Estar tot el dia connectat, rebent correus electrònics i amb diversos programes de missatgeria instantĂ nia oberts, no em sembla pas una idea atractiva i penso que ha de fer perdre molt de temps. Hi ha dies que rebo bastants correus entre temes personals, associacions, butlletins polĂ­tics, etc, sense comptar els de la feina, que hi ha dies que quan arribo a casa encara me’n trobo per contestar. NomĂ©s em faltaria que quan surto a sopar o a passejar encara haguĂ©s d’anar responent missatges o enganxar-me a parlar pel messenger sobre bajanades amb algun pesat. I això que jo en sĂłc molt d’internet, enviar correus i comunicar-me per la xarxa, però prefereixo dedicar-li quan estic a casa l’estona que jo cregui convenient i desprĂ©s ser lliure, tot i que em sembla que molts dies ja hi passo mĂ©s temps del necessari, nomĂ©s em faltaria perdre’n mĂ©s amb el mòbil. Perquè a mĂ©s, per avançat que sigui el mòbil,escriure-hi Ă©s una cosa molt lenta i poc prĂ ctica. En això les companyies telefòniques han estat molt hĂ bils en crear necessitats totalment innecessĂ ries. I Ă©s que ningĂş, a no ser que sigui per motius professionals necessita una connexiĂł a internet permanentment i a tot arreu, però ara ja sembli imprescindible, encara que sigui per anar fent una piulada al twitter cada cinc minuts. Sembla que comunicar-se sense internet al mòbil ja no sigui possible i que els SMS, els correus electrònics convencionals o els programes de missatgeria instantĂ nia per l’ordinador no hagin existit mai i tot sigui un invent dels fabricants de mòbils. De moment, jo vull continuar ben lliure.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Votaré ERC (i sí, ens en sortim)

Fa uns mesos no n’estava segur de si no votar o votar en blanc o nul. Ara ja ho tinc clar: votarĂ© ERC. La veritat Ă©s que aquestes eleccions se me’n foten bastant: sĂłn eleccions espanyoles i per mi, ja s’ho faran. M’Ă©s igual els uns que els altres. Per mi, fins i tot no calia que s’hi presentessin. Però ja que ho fan, doncs crec que cal donar suport a aquest nou projecte tan engrescador. Perquè tinc clar que aquests sĂłn d’esquerres, però entre esquerra i paĂ­s, triaran paĂ­s. I perquè m’encanta en Junqueras i crec que serĂ  un bon lĂ­der. M’haguĂ©s agradat que els de SI tambĂ© hi fossin, però bĂ©... em penso que masses ganes tampoc en tenien. Tampoc sĂ© de qui Ă©s la culpa, però l’actitud que tĂ© SI Ăşltimament anant de puritans i guardians de la fe i amb propostes a vegades força extravagants i poc elaborades, no m’estĂ  agradant. Junqueras Ă©s el diĂ leg, la raĂł i l’entusiasme. Ara mateix SI Ă©s el frontisme, just quan necessitem la denĂşncia, sĂ­, però tambĂ© encara mĂ©s la complicitat. Ara tot sĂłn retrets, que si els d’esquerra sĂłn uns traĂŻdors, que no sĂłn uns veritables independentistes, etc. SI va ocupar un espai que temporalment ERC havia deixat orfe, ara que han tornat a agafar la seva responsabilitat, SI el que ha de fer Ă©s sumar, per si sols ja no tenen raĂł de ser. Val mĂ©s unir-s’hi de grat que acabar sent engolits i marginats a l’extra-parlamentarisme.

Tinc clar tambĂ© que aquestes sĂłn les Ăşltimes eleccions espanyoles en que voto, en les pròximes ja no formarem part del cens. Això s’acaba. Segurament els resultats dels partits independentistes en aquestes eleccions seran tan migrats com sempre, però ja no depenem nomĂ©s de partits independentistes, sinĂł que al final la independència vessarĂ  per tot arreu. Cada dia n’estic mĂ©s convençut que el President Mas passarĂ  amb majĂşscules a la història d’aquest paĂ­s. ArribarĂ  el dia en que no hi haurĂ  un poble de Catalunya on no hi hagi un carrer amb el seu nom. Jo vull anar rĂ pid, per tant, no el vaig votar, però veig que la seva estratègia pot ser la bona, la que estiri a la majoria de la societat. I finalment, la independència caurĂ , com una poma madura.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Mediocritat versus genialitat

Avui, dues de les companyes de feina que tinc per aquĂ­ a prop han s'han posat a parlar d' "El convidat", el programa que fa n’Albert Om a tv3 i en especial sobre el que van fer amb en Quim MonzĂł, em penso que fa dues setmanes. Una d’elles li explicava a l’altra, tot parlant-li mĂ©s aviat amb menyspreu pel personatge. Coses com que si “Ă©s un tio molt estrany”, “que es pot passar tot un dia tancat en una habitaciĂł sense dir res a ningĂş”, “que no tĂ© amics”, “ostres tia, i com pot ser? Si això Ă©s bĂ sic, tothom necessita tenir amics”, “que ell no tĂ© necessitat de parlar quan estĂ  amb algĂş, que prefereix observar, aixĂ­ desprĂ©s ho pot escriure”, i “que no entenc aquesta gent tan egoista que nomĂ©s estan tancats en ells mateixos” i “clar tia, si tu et passessis el dia sense fer res i observant tambĂ© podries escriure”, i demĂ©s ximpleries per l’estil.

Quina rĂ bia, elles i la seva repugnant i miserable “normalitat” menyspreant un monstre i una ment privilegiada com en Quim MonzĂł. Que Ă©s “diferent”, segur, però sĂłn els que fan el seu propi camĂ­ ignorant l’opressora normalitat els que es mengen el mĂłn i que sĂłn algĂş amb cara i ulls a la vida. DesprĂ©s l'hi ha tocat el rebre a na Teresa Forcades, "que no ho entenc, que foten tot el dia allĂ  tancades, jo ja m'agoviava nomĂ©s de veure-ho".

Elles, desprĂ©s, han continuat amb les seves misèries, que si demĂ  tinc una festa de no sĂ© que, que si a una amiga l’ha deixat el nuvi, “ai, pobra, que malament que ho deu passar, que fotut, ara que ja tenia una edat i segur que es plantejava de tenir fills, ho tindrĂ  difĂ­cil ja per poder refer la seva vida, perquè si et passa als vint doncs en pots buscar un altre amb facilitat, però ja als trenta i tants, se li passarĂ  l’arròs si no troba algĂş”, “i Ă©s clar, ara ha de tornar a sortir, conèixer gent, perquè mentre estava amb ell ha perdut el contacte amb moltes amigues i ara estĂ  bastant sola, etc”... Sentides totes aquestes misèries, em sembla molt mĂ©s interessant la vida plena i satisfeta de na Teresa Forcades al monestir, que la seva mediocre normalitat.

PD. Per cert, que el programa aquest de TV3 el trobo molt interessant... (llàstima que primer facin el Crackòvia, que se'm fa molt pesat)

dimarts, 27 de setembre del 2011

Augment de pits (III)

En aquells moments vaig notar que la meva cara es començava a posar vermella i sense saber ben bé que dir, encara estiguí prou encertat dient-li:

- SĂ­, m’encanten. Però que consti que ja m’agradaves abans.

La xicona somriu encara mĂ©s i m’agafa les mans i me les posa al lloc on us podeu imaginar. Mai m’haguĂ©s esperat una cosa aixĂ­ i les mans gairebĂ© em tremolaven, però tota la vergonya es començava a transformar en una descomunal excitaciĂł.

- Venga, te las voy a enseñar.

I es traguĂ© rĂ pidament camiseta i sostenidors. Era una visiĂł preciosa, encara que he d’admetre que tot i aquella magnificència, hi havia quelcom de fals en aquella fermesa siliconada, que amb tot, se’m mostrava tan gustĂłs.

M’agafĂ  de la mĂ  i em portĂ  al despatx del seu cap, on hi havia un gran sofĂ  i allĂ­ s’estirĂ . No cal dir que li comencĂ­ a devorar els pits com si aquell dia no haguĂ©s esmorzat, o mĂ©s aviat com si haguĂ©s acabat tota una setmana de vaga de fam. Quan ja estava ben tip, la vaig acabar de despullar, i ella a mi, i llavors va ser ella la que va començar el banquet. TĂ© uns llavis que ja indiquen que ha de ser una mestra en aquest art, però la realitat superĂ  tot el que em podia haver imaginat, malgrat les dues interrupcions per anar a atendre el telèfon, que encara m’anaren bĂ© com a descans. Al cap d’una bona estona i d’haver explorat tambĂ© l’avenc estret que hi ha entre les seves mamelles, anĂ  a l’escriptori del cap, obrĂ­ un calaix i en traguĂ© una capsa de profilĂ ctics amb gust de maduixa. Poc importava el gust que tinguessin, perquè no els tastĂ . En canvi, el que sĂ­ que degustĂ rem van ser diverses posicions, que ella tenia mĂ©s que ben apreses, fins que els dos ja no vam poder mĂ©s i vam esclatar en un castell de focs d’artifici que res tĂ© a envejar als del concurs que fan a Tarragona a començaments d’estiu.

DesprĂ©s d’una bona estona estirats al sofĂ  i que s’estava fent tard, li diguĂ­ que ja tornaria l’endemĂ , que no em veia amb cor de posar-me a treballar desprĂ©s d’allò. Això sĂ­, ens intercanviĂ rem els nĂşmeros de telèfon i llençà a l’aire un “ya te llamarĂ©”. TambĂ© m’explicĂ  que al nuvi l’havia deixat en assabentar-se que desprĂ©s de l’operaciĂł, mentre a ella encara no l’hi podia tocar, s’ho havia fet dues vegades amb una amiga seva. La veritat Ă©s que poc m’importava en aquells moments l’honra del seu nuvi, però almenys em quedĂ­ tranquil en assegurar-me que cap quillo em perseguiria amb intenciĂł de trencar-me les cames.

L’endemĂ  hi tornĂ­, i amb el cap i la seva companya per allĂ­, ens comportĂ rem com dos desconeguts que Ă©rem, i fiu la feina, sĂ­, però potser trigant el doble del normal, pertorbant-me i desconcertant-me la seva presència i la seva mirada cada cop que es trobava amb la meva, fins al punt que haguĂ­ d’anar al lavabo a descarregar per aconseguir una mica de pau interior.

El divendres em trucĂ  i em va dir per veure’ns el diumenge (la Diada). Tot i les meves intencions de fer un onze de setembre reivindicatiu, no poguĂ­ dir que no (i el dissabte ella no podia). Vestidet curt, gelat, passejada, sopar i acabament en un hotel de cinc estrelles de la Pineda amb jacuzzi a l’habitaciĂł. Als meus pares els diguĂ­ que me n’anava a Barcelona a la mani i al concert d’Obrint Pas i que em quedava a dormir a casa d’un amic ja que l’endemĂ  tenia feina per allĂ  (ni això Ăşltim era cert). He de dir que m’ho passĂ­ bĂ© amb ella, fins i tot si prescindĂ­ssim de la cirereta final en forma de nit descontrolada, però... sempre hi ha un però... Em va tornar a dir per quedar el cap de setmana segĂĽent i em vaig buscar una excusa. Me’n moria de ganes de tornar a estar amb ella... M’estava quedant penjat per ella, però... que coi faria jo amb una xiqueta que estĂ  bonĂ­ssima però que tot i ser divertida trobo totalment superficial, que es mira els programes de telecincu, castellanoparlant que tot i no ser espanyolista el futur de la naciĂł catalana l’hi importa ben poc, que fuma encara que poc, i que porta un conillet de playboy tatuat just sobre el pubis? En definitiva, una “choni” de Torreforta. Doncs, a banda de cardar pels descosits, no sĂ© que coi en faria...

dijous, 22 de setembre del 2011

Augment de pits (II)

No tenia pas intenciĂł d’explicar-ho, però ja que en Jaume m’ho ha demanat, doncs aquĂ­ en teniu la continuaciĂł (que no tenia perquè haver-n’hi hagut, però n’hi ha hagut). Adverteixo que no Ă©s apte per a menors.

El cas Ă©s que el passat sis de setembre tornĂ­ al despatx on treballa la xicota en qĂĽestiĂł. Aquell dia jo ja anava a treballar amb mĂ©s ganes del normal, per veure-li el nou perfil, mĂ©s per curiositat que per re. NomĂ©s arribar, desil·lusiĂł: no hi era; hi havia l’altra administrativa, però ella no. EntrĂ­ a parlar amb l’amo de l’empresa, sobre les qĂĽestions que tenĂ­em pendents i que aquells dies havĂ­em d’acabar de resoldre. EstiguĂ©rem una hora mĂ©s o menys, i llavors em diguĂ© que havia de marxa rĂ pidament a agafar el tren, ja que a la tarda tenia una reuniĂł important a la capital de les espanyes, però que em deixava ben acompanyat amb la XXX, que em daria tot el que em fes falta i que ell s’emportava a l’altra. Uf, per fi la veurĂ©!. SortĂ­rem i allĂ­ era. La casualitat volguĂ© que portĂ©s la mateixa roba que el dia que la viu per primer cop (i Ăşnic fins llavors): pantalons i camiseta, tota de negre, i tot molt ajustat, amb la diferència que la camiseta que abans ja era ajustada, ara ho era molt i molt. Realment, i ho he de reconèixer, si abans ja era una xiqueta que es feia mirar, ara ja era per posar-se pitet. No hi havia manera de concentrar-se amb ella voltant per allĂ . L’hi demanĂ­ unes carpetes i en no trobar la documentaciĂł que buscava, l’hi diguĂ­, amb el que ella em responguĂ©:

- No, estos impresos los hemos puesto en otro archivador. Durante estos últimos días hemos canviado bastantes cosas, para que esté todo más a mano.

Amb el que jo, mig en broma, li dic:

- Doncs a tu tambĂ© et veig canviada des de l’Ăşltim cop.

Ella em fa un somriure maliciós, que em pensava que es quedaria en això, però llavors, per sorpresa meva, es posà les mans sota els pits, com si els volgués sospesar i em diu:

- Te gustan?


(La continuaciĂł un altre dia, que ara he de marxar)

dimarts, 20 de setembre del 2011

Estiu

Passades ja les calors estiuenques, he decidit de reactivar una mica el blog.
Quan ho vaig deixar, vaig dir que entre la feina i el postgrau no em quedava ni un minut i que tenia intenciĂł de passar-me tot l’agost estudiant. Res mĂ©s lluny de la realitat. He estudiat molt poc. Realment, desprĂ©s d’uns mesos força durs, necessitava desconnectar, evadir-me... Ho vaig intentar, això sĂ­, però aviat me’n vaig adonar que la cosa seria difĂ­cil i que no aguantaria tot un mes aixĂ­. Entre platges, copes, orxates, excursionetes i demĂ©s coses tĂ­piques del bon temps, ja em quedava poc temps per estudiar. I a mĂ©s, a la que vaig poder, i una mica d’imprevist, vaig marxar forces dies. Aquest cop no per visitar terres llunyanes sinĂł per conèixer paĂ­s. He conegut el paĂ­s vist des de vessants que no coneixia i he conegut gent molt i molt interessant. Per tant, no puc dir que hagi desaprofitat el temps. Potser no l’he aprofitat per estudiar, per avançar en les obligacions que m’havia (i en certa manera, m’havien) imposat, però estĂ  clar que per la meva vida ha estat un agost molt profitĂłs. En el fons, la vida no Ă©s ni un postgrau, ni els diners que tens al banc, sinĂł aquests petits moments: la gelor de l’aigua d’un riu de muntanya, el plaer d’arribar a un cim, aquella conversa banal amb algĂş que no coneixes de res i que has trobat caminant per un sender, aquelles nits parlant a la fresca tot bevent alguna cosa, aquella sensaciĂł de conèixer coses noves, de poder veure la vida amb els ulls d’altres que la veuen d’una altra manera...

Va tornar el setembre i novament feina, força feina, i estudiar, que ara sĂ­ que m’hi he de posar de debò, per recuperar el temps perdut (o guanyat, segons com es miri). MirarĂ© d’anar escrivint, encara que no prometo molta assiduĂŻtat, ja veurem.

De moment, i per peticiĂł popular del blocaire Jaume, farĂ© una segona part de l’escrit del vint de juny passat titulat “Augment de pits”. A veure quan trobo una mica de temps, que la cosa Ă©s llarga d’explicar. I aviso que no serĂ  apte per menors.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Fins aviat

Com ja deveu haver vist, ja fa força temps que la meva activitat a la xarxa Ă©s prĂ cticament nul·la. AixĂ­ com a vegades he explicat que he tingut èpoques de molt poca feina, en que m’avorria força i això afavoria que em recreĂ©s escrivint articles o comentaris, ja fa molt de temps que el treball absorbeix bona part del meu temps i forces, sense deixar-me cap estona per poder escriure, tot i que de temes interessants per escriure no n’han faltat, com ara tot l’afer dels “indignats” que em van arribar a indignar i molt, o molts altres temes d’interès. Si tantes ganes en tinguĂ©s, encara podria haver anat escrivint alguna cosa a les nits, però quan arribo tard a casa o a l’hotel, no tinc precisament ganes de posar-me a escriure. Trobo que fora de la feina, el meu bloc no tĂ© gaire sentit. A mĂ©s, tambĂ© estic fent un postgrau a distĂ ncia al que haurĂ© de dedicar mĂ©s temps a partir d’ara i fins em plantejo no anar enlloc aquest agost per posar-me una mica al dia de tot.

El cas, Ă©s que tenir un bloc però no escriure-hi Ă©s una mica penĂłs, i fins i tot m’he plantejat de matar a l’home del sac, el meu alter-ego. Finalment no serĂ© tan radical, ja que segur que aviat el trobaria a faltar. En tot cas, el deixo una mica al congelador, a veure si passat l’estiu torna amb mĂ©s força. Mentrestant, tot i no descartar que vagi sortint del congelador de tant en tant, nomĂ©s dir-vos molta sort i fins aviat. Encara que molts cops no tingui ni temps de deixar un comentari, us estarĂ© llegint.

dilluns, 20 de juny del 2011

Augment de pits

Avui he anat al despatx d'un client. Un cop hem parlat de quatre coses, m'ha ofert una taula en una altra habitaciĂł per instal·lar-m'hi i anar-l'hi preparant diversa documentaciĂł. A la sala hi havia dues administratives, una de les quals ja nomĂ©s entrar me n'he adonat que estava bonĂ­ssima. Una tia alta, primeta, guapĂ­ssima, amb el cabell llarg i deixat anar, vestida tota de negre i ajustada, el que li donava un toc elegant i mostrava el seu cos llarg i prim, sense excessives corbes, però perfectament proporcionat. A mĂ©s, que a la taula on m'he posat me la podia anar mirant perfectament com treballava. La sensualitat dels seus moviments, els seus llavis, el voleiar dels seus cabells cada cop que es girava. En definitiva, una obra d'art.
Mentre he estat jo allí, ocupat amb les meves tasques, ella i l'altra administrativa anaven parlant, així com amb el seu cap cada cop que entrava, anaven fent-li brometes. Primer he entès que estaria uns dies fora, de vacances, però després he entès que l'havien d'operar perquè han començat a parlar d'anestèsia, quiròfans, etc. He pensat que no devia ser una cosa gaire breu, fent-ne tantes brometes, però a mesura que ha anat avançant el matí ho he anat entenent tot. L'endemà aquesta meravella es sotmetia a una operació d'augment de pits.
M'ha fet pena que una tia bona d'aquesta magnitud hagi de necessitar un retoc a cop de bisturí no sé ben bé perquè, si per sentir-se millor amb ella mateixa, si per posar més als mascles...
O potser és que té una amiga deu vegades més lletja, però que com que té molt de pit se n'adona que els homes se li miren més l'escot i li vol fer la competència... Després ha anat fent bromes, que si hauria de fer descans, no sortir de festa, que el seu nuvi no la podria tocar, o que ho haurien de fer en la posició que ja us podeu imaginar. I el seu cap encara l'animava, que no seria res i que després es veuria molt guapa, aniria pel carrer i tothom se la miraria, que com a dona se sentiria millor, etc.
Total, que la nena a més d'estar molt bona i ser bastant guarreta no ha escoltat la cançó dels Manel, i no sap que alguns guapos també viuen en un malson!

dimarts, 7 de juny del 2011

Retallar no, però aprimar una mica potser sĂ­…

Estic en contra de qualsevol retallada que provoqui una disminuciĂł de la qualitat dels serveis bĂ sics que reben els ciutadans, sigui sanitat, educaciĂł, etc. És cert que les despeses s’han d’ajustar als ingressos i des d’aquĂ­ el meu rebuig mĂ©s contundent als que simplement es posen darrere de la pancarta a cridar contra les retallades, però sense aportar cap soluciĂł ni explicar quina soluciĂł utilitzarien ells. El que estĂ  clar Ă©s que la Generalitat no es pot continuar endeutant i acabar com Grècia. Per mi, la soluciĂł Ă©s molt senzilla: recuperar el que ens roben. Com que tenim un govern covard o que en relaciĂł a això tĂ© una estratègia definida que no vol trencar o no ho veu viable per no tenir prou suport de la mateixa gent que desprĂ©s es queixen, doncs la soluciĂł Ă©s reduir despesa.

No sĂ© on Ă©s el lĂ­mit, però n’estic segur que la despesa es pot aprimar de forma important sense que se’n vegi afectada la qualitat del servei. Tota administraciĂł estĂ  plagada de despesees innecessĂ ries, despeses que s’han produĂŻt algun any i que s’han anat reproduint cada any simplement per vici. Quan l’aixeta raja, ningĂş es pregunta aquestes coses i es van fent mĂ©s i mĂ©s coses, i mĂ©s privilegis, i mĂ©s personal i mĂ©s assessors, i unes moquetes mĂ©s cares i una decoraciĂł mĂ©s no sĂ© què i ajudes a no sĂ© qui... Si aconseguim acabar amb molts d’aquests mals vicis, la crisi haurĂ  tingut almenys una bona conseqüència. Almenys aprimar una mica de greix innecessari per poder tornar a començar una (malauradament) nova etapa d’engreixament, que això de les administracions pĂşbliques, sembla que de dieta no en saben fer.

divendres, 3 de juny del 2011

Miopia

Això de dividir avui en dia entre dretes i esquerres em sembla de la miopia mĂ©s gran... Sents candidats parlant de que han tret mals resultats perquè l’esquerra ha tret mals resultats a tot arreu, o del tipus “aquest poble sempre ha estat bastant de dretes, però mai tant”, etc... Que en un poble puguin dir que s’ha votat a un candidat per ser de dretes o d’esquerres no tĂ© cap mena de sentit. Però en general, a tot arreu. La gran majoria de la gent no valora entre dretes i esquerres, de fet, si sĂłn com jo, no l’hi saben veure la diferència, almenys en les polĂ­tiques que apliquen. La gent valora maneres de fer, que un candidat caigui mĂ©s simpĂ tic, o sembli mĂ©s seriĂłs, mĂ©s de fiar, que inspiri confiança, que doni la sensaciĂł de que farĂ  un bon govern, de que serĂ  accessible, etc., però no si Ă©s de dretes o d’esquerres. Això de dir a algĂş que Ă©s de dretes s’ha convertit en un recurs fĂ cil pel que va d’esquerranĂłs. Sempre tenen aquest tic de titllar als seus rivals de ser de dretes... Com si això fos un insult mĂ©s gran que ser d’esquerres, i quan molt majoritĂ riament el que “insulten” no ho Ă©s pas de dretes i potser des de la seriositat Ă©s capaç de fer polĂ­tiques socials mĂ©s eficaces.

A mĂ©s, en un paĂ­s on l’eix ara mateix Ă©s el nacional, el d’espoliaciĂł – no espoliaciĂł, el de llibertat – submissiĂł, els que tracten de dividir entre dretes i esquerres, em penso que no cal que diguem en quin bĂ ndol estan.

dimarts, 31 de maig del 2011

ERC, qui t’ha vist i qui et veu

No hi ha mĂ©s cec que aquell que no hi vol veure i n’hi ha que ni ara ho volen veure. Però d’altres em sembla que ja fa temps que ho veien i esperaven el seu moment. Per l’històric partit de MaciĂ  i Companys vĂ©nen uns mesos decisius. De les persones que n’agafin el control o de l’estratègia que es fixi en depèn que puguin tornar a resultar creĂŻbles o que es quedin per sempre mĂ©s en la marginalitat i la irrellevĂ ncia. No crec que tinguin ja cap mĂ©s oportunitat.

Fins ara, han fet tot el que no havien de fer, actuant des de la mĂ©s gran de les miopies. La renovaciĂł ha de ser total. Cal fer foc nou, engrescar i il·lusionar.

És surrealista que persones com Portabella o Ridao no descartin agafar el timĂł. En Portabella, que en dues eleccions ha anat a dues eleccions i a cadascuna ha perdut la meitat dels votants anteriors, fins i tot havent intentat en aquestes Ăşltimes vestir la candidatura d’una falsa unitat, sense haver fet cap mena d’autocrĂ­tica ni haver descartat mĂ©s tripartits. O en Ridao, que des de la secretaria general ha conduit el vaixell contra les roques i ara proposa presentar-se a les generals amb ICV. Què tenen en comĂş amb aquests pseudo-comunistes reciclats, excepte les ganes d’unir-se a veure si salven el cul? Una aliança aixĂ­ segurament seria el final. No crec que passi. El comandament l’agafarĂ  n’Oriol Junqueras, ja estĂ  decidit. Una persona que se la veu prou intel·ligent i dialogant per fixar un camĂ­ atractiu de veritat i crear sinèrgies amb els grupuscles independentistes emergents i amb els sobiranistes de CiU, que al pas que anem ho acabaran sent gairebĂ© tots. Fa falta una persona que sense haver de renunciar necessĂ riament a la seva ideologia, posi el paĂ­s per davant. Que busqui la difĂ­cil unitat i que faci una oposiciĂł constructiva des dels plantejaments independentistes. Caldran moltes complicitats entre partits i grups d’origen diferent per als pròxims anys que seran decisius per al futur del paĂ­s. I nomĂ©s fixant clarament sense mĂ©s dilacions quin Ă©s el destĂ­, es pot trobar unitat entre els companys de viatge.

divendres, 27 de maig del 2011

En suport a Felip Puig

Em sembla molt bé protestar, moure's, que els de dalt vegin que estem atents i els vigilem. Però la cosa havia degenerat. Hi va haver eleccions i van passar d'elles dient que no els representaven i com a molt van fer vot nul. Com si no hi haguessin partits molt i molt d'esquerres que es presentessin, almenys a Barcelona, i partits que reclamen democràcia directa, etc. Ells no, ells diuen que no els representen i es queden tan amples perquè és més bonic fer acampades i assembles de malabaristes i rastafaris que volen canviar el món i instaurar una democràcia real que no saben ni que vol dir. Diuen que l'actual democràcia està segrestada pels banquers i lobbies capitalistes. Jo diumenge vaig anar a votar i no va venir cap banquer ni cap capitalistes a dir-me el que havia de votar. Ni a mi ni a ningú. I si ells no tenen representació és perquè o bé ni es presenten o bé les seves opcions per sort són minoritàries. La cosa s'havia d'acabar. S'ha tingut tolerància i se'ls ha deixat parlar, però em penso que tot té un límit i l'espai públic és de tots. No es pot tolerar que cap grup es faci amo i senyor del carrer. Poden fer manifestacions, concentracions, protestes, fins i tot una acampada si cal, però convertir la Plaça Catalunya en un càmping durant dues setmanes em penso que ja no. La gent normal va a una manifestació i després cap a casa a dutxar-se, no converteix la manifestació en un circ. Potser sí que els Mossos s'han passat, però és que portaven des de les sis del matí demanant que marxessin simplement per netejar i en comptes de marxar, cada cop en venien més.
Ara tots els grups polítics oportunistes es posen a demanar la dimissió de Felip Puig. Els mateixos que abans donaven suport a Saura. O els de SI que sembla que van més perduts del que em pensava i no saben on tirar la canya per caçar quatre vots. Ja ho podeu deixar córrer tots, que de vot no en pescareu ni un... per un cop podrien tots tenir dignitat i posar-se al costat dels ciutadans que treballem, votem i ens indignem perquè volem que aquest país tiri endavant.