Me'n vaig a Corea del Nord, una democràcia de debò

Qui m'hagi anat llegint, ja sap que mai he estat fan dels sistemes comunistes. Ara me n'he adonat però que simplement és perquè estava mal informat. La propaganda capitalista havia penetrat tan fortament dins meu que m'havia fet arribar a creure que el capitalisme era sinònim de llibertat. Mai havia estat tan enganyat. Vivim en una democràcia fictícia que ens fa esclaus dels bancs i les grans corporacions que són qui de debò dirigeixen el món. Ens han encegat amb el consumisme igual que les garses s'enceguen quan veuen un picarol daurat i no volen ni poden veure res més. Enlloc de picarols daurats tenim pantalles tàctils que ens fan creure que són una porta cap a la llibertat i al coneixement, quan només són l'entrada de la ignorància i els pitjors vicis. Només una via oberta a les grans corporacions que a través d'ella ens bombardegen amb els seus anuncis de coloraines i ens vendran més i més coses i ens hipnotitzaran amb la seva pornografia. I mentrestant nosaltres ben contents de viure en una "democràcia".

Fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de conèixer aquest gran conciutadà nostre, del Camp de Tarragona com jo, que és n'Alejandro Cao de Benós. Ell em va començar a parlar del sistema comunista i democràtic de Corea del Nord. Primer no en vaig fer gaire cas, però després, a mesura que me n'anava informant, vaig acabar sucumbint a l'evidència. Allò és un règim on governa el poble de debò i on regna la justícia social i està clar que si les coses no els van molt millor és pel boicot i atacs de tot tipus dels règims totalitaris occidentals. I sort encara que van aconseguir la bomba nuclear a temps, sinó ara mateix aquest paradís a la terra ja ni tan sols existiria. La setmana passada, la mort del nostre Gran i Estimat Líder que ha portat la pau i la felicitat al poble de Corea del Nord, em va colpir. Vaig trucar immediatament a n'Alejandro per transmetre-li el meu condol a ell i a tot el poble de Corea i li vaig dir que tenia moltes ganes d'anar a conèixer en primera persona aquest gran país. Quina sorpresa quan em va dir que pel mes de març estava preparant el viatge d'alguns catalans que com jo començaven a veure la llum. Així és que ja he demanat oficialment la inscripció a l'Associació d'amics de Corea del Nord i al mes de març agafaré un avió amb destí a Piongyang. A partir d'ara s'han acabat les bajanades com la independència, cal destinar tots els nostres esforços a bastir una verdadera República Democràtica Espanyola dels Treballadors.

Carme Chacón, el preu d’haver nascut al lloc equivocat

Si hi ha un personatge de la política espanyola al qui l’hi tinc molta mania i que no suporto, aquesta és na Carme Chacón. Em fa més ràbia fins i tot que qualsevol del PP, tot i que aquests també en fan molta.

A aquesta xiqueta no se li coneix cap mèrit més que el d’haver anat llepant culs aquí i allà. I dic culs i no polles, perquè n’estic segur que de fava no n’ha mamat cap, massa feminista i massa progre ella per fer aquestes coses. En canvi, això no li impedeix ser prou ambiciosa com per llepar tots els culs que faci falta. Que si el seu Jose, i últimament quan l’he sentit fent campanya, sempre estava llepant algun cul, fos el que fos, que si l’alcalde de Lleida, el de Terrassa, en Rubalcaba tot i que el deu odiar... Sempre llepant per anar pujant.

Ella esperava que el seu “apreciat” Rubalcaba se la fotés i ella mantingués el tipus encara que fos pels pèls, el que li donaria molta força per fer l’assalt al poder del partit espanyol. Però les coses no van sortir bé i va quedar clar que ni un ni l’altre. De fet, el resultat a Catalunya hagués estat el mateix amb ella que amb qualsevol altre. Ni la van elevar als 25 escons per mèrits seus ni l’han rebaixat per això. Els que voten PSOE a les generals o bé ho fan perquè els votarien encara que presentessin un cactus de candidat, o bé per frenar el PP, per la por aquella de que ve la dreta.

En tot cas, ni això ha aturat la seva ambició, i potser se’n sortiria... però la candidata té un defecte: ha nascut a Catalunya (el que no vol dir que sigui catalana). Tot i ser de l’ala més espanyolista del seu partit a Catalunya, tot i haver sigut dels pocs del PSC que van acceptar públicament la sentència del Tribunal Constitucional, tot i haver estat ministra de defensa i haver-se passejat per mig món cridant “viva españa”, tot i ser representant electa per Catalunya i no haver mogut un dit mai per aquest país, tot i... resulta que aquest defecte és insuperable. A les espanyes la veuen com una separatista. Els motius, simplement haver nascut a Catalunya i que potser l’han sentit parlar en català en alguna ocasió, o potser que no està totalment en contra a que el català s’ensenyi a les escoles... no ho sé.

L’ensenyança de tot plegat, és que ja es pot portar Espanya gravada al cor, que si has nascut a Catalunya i no ets un Alejo Vidal Cuadras o un Albert Rivera, ja pots esforçar-te a ser tan bon espanyol com vulguis, que Espanya et tractarà sempre com un català.

Quan les formes tapen la raó

El que va passar dimecres i dijous passat al Parlament hauria de passar a la història com un dels moments més vergonyosos i patètics de la història d’aquesta institució. La Sra. de Gispert, no ha posat al límit la dignitat del Parlament, com ella acusa de fer a d’altres, sinó que l’ha perdut completament. Amb la seva censura de les paraules, ha demostrat estar incapacitada totalment per ocupar el càrrec que ocupa. Des de quan denunciar un robatori és un insult? Espanya ens roba, jo no sé com dir-n’hi de més de 16.000 milions que cada any marxen i no tornen. Potser això pot molestar a PP i Ciudadanos perquè per ells això no és un robatori sinó que simplement deu ser pagar un tribut a la metròpoli, però per qualsevol persona una mica assenyada això és un robatori de cap a peus. Potser alguns prefereixen dir-ho de maneres més suaus, però és un robatori. Normalment n’hi diuen espoliació fiscal, com em penso que el mateix president de la Generalitat n’ha dit alguna vegada, però és que segons la senyora aquella que es vesteix de fada, ni això es pot dir al Parlament. Es veu que ofendríem als lladres. Les joventuts dels seus partits ho tenen més clar, i ho diuen sense cap por: “Espanya ens roba”. També els farà callar? Segur que molts diputats convergents van passar vergonya, veient la presidenta que ells van col·locar, atacant a la llibertat d’expressió, negant el dret a parlar sobre una gran injustícia que ells mateix condemnen, i sent aplaudida per peperos i ciudadanos mentre ells abaixaven el cap. Pot anar a algun lloc CiU mentre tingui gent així entre les seves files?

I per l’altre cantó tenim el monumental error d’en López Tena. Ja pot tenir tota la raó del món, que la té, que ja se sap que “brams d’ase no van al cel”. Amb insults no es va enlloc, i em penso que “mamarratxa” i “cosa” sí que és un insult, que no pas dir-li lladre a un lladre. Malauradament, pels mitjans de comunicació autonomistes, el titular són les desafortunadíssimies paraules d’en López Tena i no el lamentable i vomitiu espectacle de la presidenta, del qual pràcticament em penso que ni se n’ha parlat. Si el que es volia era acabar de tapar-ho, res millor que uns insults fora de lloc per acabar-ho d’encobrir i passar a ser objecte d’escarni amb raó, mentre la bruixa en surt indemne. Fa molt de temps vaig dir que en López Tena era dels personatges més intel·ligents que tenia el món independentista i em sembla que ho ha demostrat moltíssimes vegades, però cada vegada més s’està convertint en un personatge grotesc incapaç de controlar-se la llengua. El mateix dia del trencament amb en Joan Laporta, l’hi va fer una repassada de dalt a baix. Si tan dolent era, no l’hagués anat a buscar...

Al final, com sempre, és a l’independentisme al qui s’acaba fent mal. Tot i que els autonomistes fan el ridícul constantment i ens carreguen de raons, nosaltres sempre la fem grossa i sabent que tot es magnifica, tapar el que és important. Perquè quan la fada de la ventafocs ha fet el que ha fet, que els mitjans i l’atenció es centri en dues o tres paraules fora de lloc és com aquell savi que assenyala la lluna i l’ignorant es mira el dit. Doncs el mateix.

Aifons, blacberris i demés pèrdues de temps

Les meves companyes s’han comprat totes mòbils d’aquests amb connexió permanent a Internet. Resultat: que ara passen una part no gens menyspreable del seu temps de feina enganxades a aquest aparell. Elles estan que no caguen amb els seus nous aparells, provant noves opcions, totes contentes perquè diuen que per fi s’han modernitzat i ara estan connectades amb tothom a través de les xarxes socials, etc. Jo, que m’ho miro des de la distància i sense posar-m’hi absolutament per res, penso que més aviat enganxar-se a un aparell diabòlic d’aquests és fer un pas endarrere. Jo que encara vaig amb un Nokia ben senzill però que cobreix perfectament les meves necessitats i que quan el vaig comprar vaig posar tres condicions: que tingués els menús en català, que em sortís gratis o gairebé i que fos petit i lleuger per portar-lo a la butxaca sense problemes.
Estar tot el dia connectat, rebent correus electrònics i amb diversos programes de missatgeria instantània oberts, no em sembla pas una idea atractiva i penso que ha de fer perdre molt de temps. Hi ha dies que rebo bastants correus entre temes personals, associacions, butlletins polítics, etc, sense comptar els de la feina, que hi ha dies que quan arribo a casa encara me’n trobo per contestar. Només em faltaria que quan surto a sopar o a passejar encara hagués d’anar responent missatges o enganxar-me a parlar pel messenger sobre bajanades amb algun pesat. I això que jo en sóc molt d’internet, enviar correus i comunicar-me per la xarxa, però prefereixo dedicar-li quan estic a casa l’estona que jo cregui convenient i després ser lliure, tot i que em sembla que molts dies ja hi passo més temps del necessari, només em faltaria perdre’n més amb el mòbil. Perquè a més, per avançat que sigui el mòbil,escriure-hi és una cosa molt lenta i poc pràctica. En això les companyies telefòniques han estat molt hàbils en crear necessitats totalment innecessàries. I és que ningú, a no ser que sigui per motius professionals necessita una connexió a internet permanentment i a tot arreu, però ara ja sembli imprescindible, encara que sigui per anar fent una piulada al twitter cada cinc minuts. Sembla que comunicar-se sense internet al mòbil ja no sigui possible i que els SMS, els correus electrònics convencionals o els programes de missatgeria instantània per l’ordinador no hagin existit mai i tot sigui un invent dels fabricants de mòbils. De moment, jo vull continuar ben lliure.

Votaré ERC (i sí, ens en sortim)

Fa uns mesos no n’estava segur de si no votar o votar en blanc o nul. Ara ja ho tinc clar: votaré ERC. La veritat és que aquestes eleccions se me’n foten bastant: són eleccions espanyoles i per mi, ja s’ho faran. M’és igual els uns que els altres. Per mi, fins i tot no calia que s’hi presentessin. Però ja que ho fan, doncs crec que cal donar suport a aquest nou projecte tan engrescador. Perquè tinc clar que aquests són d’esquerres, però entre esquerra i país, triaran país. I perquè m’encanta en Junqueras i crec que serà un bon líder. M’hagués agradat que els de SI també hi fossin, però bé... em penso que masses ganes tampoc en tenien. Tampoc sé de qui és la culpa, però l’actitud que té SI últimament anant de puritans i guardians de la fe i amb propostes a vegades força extravagants i poc elaborades, no m’està agradant. Junqueras és el diàleg, la raó i l’entusiasme. Ara mateix SI és el frontisme, just quan necessitem la denúncia, sí, però també encara més la complicitat. Ara tot són retrets, que si els d’esquerra són uns traïdors, que no són uns veritables independentistes, etc. SI va ocupar un espai que temporalment ERC havia deixat orfe, ara que han tornat a agafar la seva responsabilitat, SI el que ha de fer és sumar, per si sols ja no tenen raó de ser. Val més unir-s’hi de grat que acabar sent engolits i marginats a l’extra-parlamentarisme.

Tinc clar també que aquestes són les últimes eleccions espanyoles en que voto, en les pròximes ja no formarem part del cens. Això s’acaba. Segurament els resultats dels partits independentistes en aquestes eleccions seran tan migrats com sempre, però ja no depenem només de partits independentistes, sinó que al final la independència vessarà per tot arreu. Cada dia n’estic més convençut que el President Mas passarà amb majúscules a la història d’aquest país. Arribarà el dia en que no hi haurà un poble de Catalunya on no hi hagi un carrer amb el seu nom. Jo vull anar ràpid, per tant, no el vaig votar, però veig que la seva estratègia pot ser la bona, la que estiri a la majoria de la societat. I finalment, la independència caurà, com una poma madura.

Mediocritat versus genialitat

Avui, dues de les companyes de feina que tinc per aquí a prop han s'han posat a parlar d' "El convidat", el programa que fa n’Albert Om a tv3 i en especial sobre el que van fer amb en Quim Monzó, em penso que fa dues setmanes. Una d’elles li explicava a l’altra, tot parlant-li més aviat amb menyspreu pel personatge. Coses com que si “és un tio molt estrany”, “que es pot passar tot un dia tancat en una habitació sense dir res a ningú”, “que no té amics”, “ostres tia, i com pot ser? Si això és bàsic, tothom necessita tenir amics”, “que ell no té necessitat de parlar quan està amb algú, que prefereix observar, així després ho pot escriure”, i “que no entenc aquesta gent tan egoista que només estan tancats en ells mateixos” i “clar tia, si tu et passessis el dia sense fer res i observant també podries escriure”, i demés ximpleries per l’estil.

Quina ràbia, elles i la seva repugnant i miserable “normalitat” menyspreant un monstre i una ment privilegiada com en Quim Monzó. Que és “diferent”, segur, però són els que fan el seu propi camí ignorant l’opressora normalitat els que es mengen el món i que són algú amb cara i ulls a la vida. Després l'hi ha tocat el rebre a na Teresa Forcades, "que no ho entenc, que foten tot el dia allà tancades, jo ja m'agoviava només de veure-ho".

Elles, després, han continuat amb les seves misèries, que si demà tinc una festa de no sé que, que si a una amiga l’ha deixat el nuvi, “ai, pobra, que malament que ho deu passar, que fotut, ara que ja tenia una edat i segur que es plantejava de tenir fills, ho tindrà difícil ja per poder refer la seva vida, perquè si et passa als vint doncs en pots buscar un altre amb facilitat, però ja als trenta i tants, se li passarà l’arròs si no troba algú”, “i és clar, ara ha de tornar a sortir, conèixer gent, perquè mentre estava amb ell ha perdut el contacte amb moltes amigues i ara està bastant sola, etc”... Sentides totes aquestes misèries, em sembla molt més interessant la vida plena i satisfeta de na Teresa Forcades al monestir, que la seva mediocre normalitat.

PD. Per cert, que el programa aquest de TV3 el trobo molt interessant... (llàstima que primer facin el Crackòvia, que se'm fa molt pesat)

Augment de pits (III)

En aquells moments vaig notar que la meva cara es començava a posar vermella i sense saber ben bé que dir, encara estiguí prou encertat dient-li:

- Sí, m’encanten. Però que consti que ja m’agradaves abans.

La xicona somriu encara més i m’agafa les mans i me les posa al lloc on us podeu imaginar. Mai m’hagués esperat una cosa així i les mans gairebé em tremolaven, però tota la vergonya es començava a transformar en una descomunal excitació.

- Venga, te las voy a enseñar.

I es tragué ràpidament camiseta i sostenidors. Era una visió preciosa, encara que he d’admetre que tot i aquella magnificència, hi havia quelcom de fals en aquella fermesa siliconada, que amb tot, se’m mostrava tan gustós.

M’agafà de la mà i em portà al despatx del seu cap, on hi havia un gran sofà i allí s’estirà. No cal dir que li comencí a devorar els pits com si aquell dia no hagués esmorzat, o més aviat com si hagués acabat tota una setmana de vaga de fam. Quan ja estava ben tip, la vaig acabar de despullar, i ella a mi, i llavors va ser ella la que va començar el banquet. Té uns llavis que ja indiquen que ha de ser una mestra en aquest art, però la realitat superà tot el que em podia haver imaginat, malgrat les dues interrupcions per anar a atendre el telèfon, que encara m’anaren bé com a descans. Al cap d’una bona estona i d’haver explorat també l’avenc estret que hi ha entre les seves mamelles, anà a l’escriptori del cap, obrí un calaix i en tragué una capsa de profilàctics amb gust de maduixa. Poc importava el gust que tinguessin, perquè no els tastà. En canvi, el que sí que degustàrem van ser diverses posicions, que ella tenia més que ben apreses, fins que els dos ja no vam poder més i vam esclatar en un castell de focs d’artifici que res té a envejar als del concurs que fan a Tarragona a començaments d’estiu.

Després d’una bona estona estirats al sofà i que s’estava fent tard, li diguí que ja tornaria l’endemà, que no em veia amb cor de posar-me a treballar després d’allò. Això sí, ens intercanviàrem els números de telèfon i llençà a l’aire un “ya te llamaré”. També m’explicà que al nuvi l’havia deixat en assabentar-se que després de l’operació, mentre a ella encara no l’hi podia tocar, s’ho havia fet dues vegades amb una amiga seva. La veritat és que poc m’importava en aquells moments l’honra del seu nuvi, però almenys em quedí tranquil en assegurar-me que cap quillo em perseguiria amb intenció de trencar-me les cames.

L’endemà hi torní, i amb el cap i la seva companya per allí, ens comportàrem com dos desconeguts que érem, i fiu la feina, sí, però potser trigant el doble del normal, pertorbant-me i desconcertant-me la seva presència i la seva mirada cada cop que es trobava amb la meva, fins al punt que haguí d’anar al lavabo a descarregar per aconseguir una mica de pau interior.

El divendres em trucà i em va dir per veure’ns el diumenge (la Diada). Tot i les meves intencions de fer un onze de setembre reivindicatiu, no poguí dir que no (i el dissabte ella no podia). Vestidet curt, gelat, passejada, sopar i acabament en un hotel de cinc estrelles de la Pineda amb jacuzzi a l’habitació. Als meus pares els diguí que me n’anava a Barcelona a la mani i al concert d’Obrint Pas i que em quedava a dormir a casa d’un amic ja que l’endemà tenia feina per allà (ni això últim era cert). He de dir que m’ho passí bé amb ella, fins i tot si prescindíssim de la cirereta final en forma de nit descontrolada, però... sempre hi ha un però... Em va tornar a dir per quedar el cap de setmana següent i em vaig buscar una excusa. Me’n moria de ganes de tornar a estar amb ella... M’estava quedant penjat per ella, però... que coi faria jo amb una xiqueta que està boníssima però que tot i ser divertida trobo totalment superficial, que es mira els programes de telecincu, castellanoparlant que tot i no ser espanyolista el futur de la nació catalana l’hi importa ben poc, que fuma encara que poc, i que porta un conillet de playboy tatuat just sobre el pubis? En definitiva, una “choni” de Torreforta. Doncs, a banda de cardar pels descosits, no sé que coi en faria...

Augment de pits (II)

No tenia pas intenció d’explicar-ho, però ja que en Jaume m’ho ha demanat, doncs aquí en teniu la continuació (que no tenia perquè haver-n’hi hagut, però n’hi ha hagut). Adverteixo que no és apte per a menors.

El cas és que el passat sis de setembre torní al despatx on treballa la xicota en qüestió. Aquell dia jo ja anava a treballar amb més ganes del normal, per veure-li el nou perfil, més per curiositat que per re. Només arribar, desil·lusió: no hi era; hi havia l’altra administrativa, però ella no. Entrí a parlar amb l’amo de l’empresa, sobre les qüestions que teníem pendents i que aquells dies havíem d’acabar de resoldre. Estiguérem una hora més o menys, i llavors em digué que havia de marxa ràpidament a agafar el tren, ja que a la tarda tenia una reunió important a la capital de les espanyes, però que em deixava ben acompanyat amb la XXX, que em daria tot el que em fes falta i que ell s’emportava a l’altra. Uf, per fi la veuré!. Sortírem i allí era. La casualitat volgué que portés la mateixa roba que el dia que la viu per primer cop (i únic fins llavors): pantalons i camiseta, tota de negre, i tot molt ajustat, amb la diferència que la camiseta que abans ja era ajustada, ara ho era molt i molt. Realment, i ho he de reconèixer, si abans ja era una xiqueta que es feia mirar, ara ja era per posar-se pitet. No hi havia manera de concentrar-se amb ella voltant per allà. L’hi demaní unes carpetes i en no trobar la documentació que buscava, l’hi diguí, amb el que ella em respongué:

- No, estos impresos los hemos puesto en otro archivador. Durante estos últimos días hemos canviado bastantes cosas, para que esté todo más a mano.

Amb el que jo, mig en broma, li dic:

- Doncs a tu també et veig canviada des de l’últim cop.

Ella em fa un somriure maliciós, que em pensava que es quedaria en això, però llavors, per sorpresa meva, es posà les mans sota els pits, com si els volgués sospesar i em diu:

- Te gustan?

(La continuació un altre dia, que ara he de marxar)

Estiu

Passades ja les calors estiuenques, he decidit de reactivar una mica el blog.
Quan ho vaig deixar, vaig dir que entre la feina i el postgrau no em quedava ni un minut i que tenia intenció de passar-me tot l’agost estudiant. Res més lluny de la realitat. He estudiat molt poc. Realment, després d’uns mesos força durs, necessitava desconnectar, evadir-me... Ho vaig intentar, això sí, però aviat me’n vaig adonar que la cosa seria difícil i que no aguantaria tot un mes així. Entre platges, copes, orxates, excursionetes i demés coses típiques del bon temps, ja em quedava poc temps per estudiar. I a més, a la que vaig poder, i una mica d’imprevist, vaig marxar forces dies. Aquest cop no per visitar terres llunyanes sinó per conèixer país. He conegut el país vist des de vessants que no coneixia i he conegut gent molt i molt interessant. Per tant, no puc dir que hagi desaprofitat el temps. Potser no l’he aprofitat per estudiar, per avançar en les obligacions que m’havia (i en certa manera, m’havien) imposat, però està clar que per la meva vida ha estat un agost molt profitós. En el fons, la vida no és ni un postgrau, ni els diners que tens al banc, sinó aquests petits moments: la gelor de l’aigua d’un riu de muntanya, el plaer d’arribar a un cim, aquella conversa banal amb algú que no coneixes de res i que has trobat caminant per un sender, aquelles nits parlant a la fresca tot bevent alguna cosa, aquella sensació de conèixer coses noves, de poder veure la vida amb els ulls d’altres que la veuen d’una altra manera...

Va tornar el setembre i novament feina, força feina, i estudiar, que ara sí que m’hi he de posar de debò, per recuperar el temps perdut (o guanyat, segons com es miri). Miraré d’anar escrivint, encara que no prometo molta assiduïtat, ja veurem.

De moment, i per petició popular del blocaire Jaume, faré una segona part de l’escrit del vint de juny passat titulat “Augment de pits”. A veure quan trobo una mica de temps, que la cosa és llarga d’explicar. I aviso que no serà apte per menors.

Fins aviat

Com ja deveu haver vist, ja fa força temps que la meva activitat a la xarxa és pràcticament nul·la. Així com a vegades he explicat que he tingut èpoques de molt poca feina, en que m’avorria força i això afavoria que em recreés escrivint articles o comentaris, ja fa molt de temps que el treball absorbeix bona part del meu temps i forces, sense deixar-me cap estona per poder escriure, tot i que de temes interessants per escriure no n’han faltat, com ara tot l’afer dels “indignats” que em van arribar a indignar i molt, o molts altres temes d’interès. Si tantes ganes en tingués, encara podria haver anat escrivint alguna cosa a les nits, però quan arribo tard a casa o a l’hotel, no tinc precisament ganes de posar-me a escriure. Trobo que fora de la feina, el meu bloc no té gaire sentit. A més, també estic fent un postgrau a distància al que hauré de dedicar més temps a partir d’ara i fins em plantejo no anar enlloc aquest agost per posar-me una mica al dia de tot.

El cas, és que tenir un bloc però no escriure-hi és una mica penós, i fins i tot m’he plantejat de matar a l’home del sac, el meu alter-ego. Finalment no seré tan radical, ja que segur que aviat el trobaria a faltar. En tot cas, el deixo una mica al congelador, a veure si passat l’estiu torna amb més força. Mentrestant, tot i no descartar que vagi sortint del congelador de tant en tant, només dir-vos molta sort i fins aviat. Encara que molts cops no tingui ni temps de deixar un comentari, us estaré llegint.

Augment de pits

Avui he anat al despatx d'un client. Un cop hem parlat de quatre coses, m'ha ofert una taula en una altra habitació per instal·lar-m'hi i anar-l'hi preparant diversa documentació. A la sala hi havia dues administratives, una de les quals ja només entrar me n'he adonat que estava boníssima. Una tia alta, primeta, guapíssima, amb el cabell llarg i deixat anar, vestida tota de negre i ajustada, el que li donava un toc elegant i mostrava el seu cos llarg i prim, sense excessives corbes, però perfectament proporcionat. A més, que a la taula on m'he posat me la podia anar mirant perfectament com treballava. La sensualitat dels seus moviments, els seus llavis, el voleiar dels seus cabells cada cop que es girava. En definitiva, una obra d'art.
Mentre he estat jo allí, ocupat amb les meves tasques, ella i l'altra administrativa anaven parlant, així com amb el seu cap cada cop que entrava, anaven fent-li brometes. Primer he entès que estaria uns dies fora, de vacances, però després he entès que l'havien d'operar perquè han començat a parlar d'anestèsia, quiròfans, etc. He pensat que no devia ser una cosa gaire breu, fent-ne tantes brometes, però a mesura que ha anat avançant el matí ho he anat entenent tot. L'endemà aquesta meravella es sotmetia a una operació d'augment de pits.
M'ha fet pena que una tia bona d'aquesta magnitud hagi de necessitar un retoc a cop de bisturí no sé ben bé perquè, si per sentir-se millor amb ella mateixa, si per posar més als mascles...
O potser és que té una amiga deu vegades més lletja, però que com que té molt de pit se n'adona que els homes se li miren més l'escot i li vol fer la competència... Després ha anat fent bromes, que si hauria de fer descans, no sortir de festa, que el seu nuvi no la podria tocar, o que ho haurien de fer en la posició que ja us podeu imaginar. I el seu cap encara l'animava, que no seria res i que després es veuria molt guapa, aniria pel carrer i tothom se la miraria, que com a dona se sentiria millor, etc.
Total, que la nena a més d'estar molt bona i ser bastant guarreta no ha escoltat la cançó dels Manel, i no sap que alguns guapos també viuen en un malson!

Retallar no, però aprimar una mica potser sí…

Estic en contra de qualsevol retallada que provoqui una disminució de la qualitat dels serveis bàsics que reben els ciutadans, sigui sanitat, educació, etc. És cert que les despeses s’han d’ajustar als ingressos i des d’aquí el meu rebuig més contundent als que simplement es posen darrere de la pancarta a cridar contra les retallades, però sense aportar cap solució ni explicar quina solució utilitzarien ells. El que està clar és que la Generalitat no es pot continuar endeutant i acabar com Grècia. Per mi, la solució és molt senzilla: recuperar el que ens roben. Com que tenim un govern covard o que en relació a això té una estratègia definida que no vol trencar o no ho veu viable per no tenir prou suport de la mateixa gent que després es queixen, doncs la solució és reduir despesa.

No sé on és el límit, però n’estic segur que la despesa es pot aprimar de forma important sense que se’n vegi afectada la qualitat del servei. Tota administració està plagada de despesees innecessàries, despeses que s’han produït algun any i que s’han anat reproduint cada any simplement per vici. Quan l’aixeta raja, ningú es pregunta aquestes coses i es van fent més i més coses, i més privilegis, i més personal i més assessors, i unes moquetes més cares i una decoració més no sé què i ajudes a no sé qui... Si aconseguim acabar amb molts d’aquests mals vicis, la crisi haurà tingut almenys una bona conseqüència. Almenys aprimar una mica de greix innecessari per poder tornar a començar una (malauradament) nova etapa d’engreixament, que això de les administracions públiques, sembla que de dieta no en saben fer.

Miopia

Això de dividir avui en dia entre dretes i esquerres em sembla de la miopia més gran... Sents candidats parlant de que han tret mals resultats perquè l’esquerra ha tret mals resultats a tot arreu, o del tipus “aquest poble sempre ha estat bastant de dretes, però mai tant”, etc... Que en un poble puguin dir que s’ha votat a un candidat per ser de dretes o d’esquerres no té cap mena de sentit. Però en general, a tot arreu. La gran majoria de la gent no valora entre dretes i esquerres, de fet, si són com jo, no l’hi saben veure la diferència, almenys en les polítiques que apliquen. La gent valora maneres de fer, que un candidat caigui més simpàtic, o sembli més seriós, més de fiar, que inspiri confiança, que doni la sensació de que farà un bon govern, de que serà accessible, etc., però no si és de dretes o d’esquerres. Això de dir a algú que és de dretes s’ha convertit en un recurs fàcil pel que va d’esquerranós. Sempre tenen aquest tic de titllar als seus rivals de ser de dretes... Com si això fos un insult més gran que ser d’esquerres, i quan molt majoritàriament el que “insulten” no ho és pas de dretes i potser des de la seriositat és capaç de fer polítiques socials més eficaces.

A més, en un país on l’eix ara mateix és el nacional, el d’espoliació – no espoliació, el de llibertat – submissió, els que tracten de dividir entre dretes i esquerres, em penso que no cal que diguem en quin bàndol estan.

ERC, qui t’ha vist i qui et veu

No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure i n’hi ha que ni ara ho volen veure. Però d’altres em sembla que ja fa temps que ho veien i esperaven el seu moment. Per l’històric partit de Macià i Companys vénen uns mesos decisius. De les persones que n’agafin el control o de l’estratègia que es fixi en depèn que puguin tornar a resultar creïbles o que es quedin per sempre més en la marginalitat i la irrellevància. No crec que tinguin ja cap més oportunitat.

Fins ara, han fet tot el que no havien de fer, actuant des de la més gran de les miopies. La renovació ha de ser total. Cal fer foc nou, engrescar i il·lusionar.

És surrealista que persones com Portabella o Ridao no descartin agafar el timó. En Portabella, que en dues eleccions ha anat a dues eleccions i a cadascuna ha perdut la meitat dels votants anteriors, fins i tot havent intentat en aquestes últimes vestir la candidatura d’una falsa unitat, sense haver fet cap mena d’autocrítica ni haver descartat més tripartits. O en Ridao, que des de la secretaria general ha conduit el vaixell contra les roques i ara proposa presentar-se a les generals amb ICV. Què tenen en comú amb aquests pseudo-comunistes reciclats, excepte les ganes d’unir-se a veure si salven el cul? Una aliança així segurament seria el final. No crec que passi. El comandament l’agafarà n’Oriol Junqueras, ja està decidit. Una persona que se la veu prou intel·ligent i dialogant per fixar un camí atractiu de veritat i crear sinèrgies amb els grupuscles independentistes emergents i amb els sobiranistes de CiU, que al pas que anem ho acabaran sent gairebé tots. Fa falta una persona que sense haver de renunciar necessàriament a la seva ideologia, posi el país per davant. Que busqui la difícil unitat i que faci una oposició constructiva des dels plantejaments independentistes. Caldran moltes complicitats entre partits i grups d’origen diferent per als pròxims anys que seran decisius per al futur del país. I només fixant clarament sense més dilacions quin és el destí, es pot trobar unitat entre els companys de viatge.

En suport a Felip Puig

Em sembla molt bé protestar, moure's, que els de dalt vegin que estem atents i els vigilem. Però la cosa havia degenerat. Hi va haver eleccions i van passar d'elles dient que no els representaven i com a molt van fer vot nul. Com si no hi haguessin partits molt i molt d'esquerres que es presentessin, almenys a Barcelona, i partits que reclamen democràcia directa, etc. Ells no, ells diuen que no els representen i es queden tan amples perquè és més bonic fer acampades i assembles de malabaristes i rastafaris que volen canviar el món i instaurar una democràcia real que no saben ni que vol dir. Diuen que l'actual democràcia està segrestada pels banquers i lobbies capitalistes. Jo diumenge vaig anar a votar i no va venir cap banquer ni cap capitalistes a dir-me el que havia de votar. Ni a mi ni a ningú. I si ells no tenen representació és perquè o bé ni es presenten o bé les seves opcions per sort són minoritàries. La cosa s'havia d'acabar. S'ha tingut tolerància i se'ls ha deixat parlar, però em penso que tot té un límit i l'espai públic és de tots. No es pot tolerar que cap grup es faci amo i senyor del carrer. Poden fer manifestacions, concentracions, protestes, fins i tot una acampada si cal, però convertir la Plaça Catalunya en un càmping durant dues setmanes em penso que ja no. La gent normal va a una manifestació i després cap a casa a dutxar-se, no converteix la manifestació en un circ. Potser sí que els Mossos s'han passat, però és que portaven des de les sis del matí demanant que marxessin simplement per netejar i en comptes de marxar, cada cop en venien més.
Ara tots els grups polítics oportunistes es posen a demanar la dimissió de Felip Puig. Els mateixos que abans donaven suport a Saura. O els de SI que sembla que van més perduts del que em pensava i no saben on tirar la canya per caçar quatre vots. Ja ho podeu deixar córrer tots, que de vot no en pescareu ni un... per un cop podrien tots tenir dignitat i posar-se al costat dels ciutadans que treballem, votem i ens indignem perquè volem que aquest país tiri endavant.