Reflexionant sobre dissabte passat

El dissabte passat vaig tenir la sort de poder escoltar un parell de discursos, en persona, a una jornada on, en teoria, havíem de participar de l'elaboració de la ponència marc que el PSOE ens enviarà a les agrupacions per fer esmenes de cara al proper congrés.

Va començar la jornada amb la intervenció d'una dona que va donar pas al president de la gestora, que va dedicar el seu discurs a atacar a Pedro Sánchez amb al·lusions a lideratges buits i pràctiques caciquils i a retratar el partit definint els espais comuns on tots hi podem estar d'acord. Supòs que així volia que quedàs camuflada la crítica i la manca d'imparcialitat del seu discurs.

Després vaig escoltar part d'una taula redona on el que més em va agradar, i he de dir que vaig gaudir d'escoltar-la, va ser amb la intervenció d'Amelia Valcarcel. Un discurs on una frase que va dir se'm va quedar gravada a foc dins el cervell: La benzina que ens ha de moure no pot ser el ressentiment, ha de ser l'amor. I va ser fantàstic, al meu gust va sobrar la mostra d'adhesió al president gestor que pareixia imposada per contracte.

En acabar l'acte, a mode de conclusió, va intervenir n'Eduardo Madina que fent gala de la imparcialitat mostrada durant tot el dia (s'entengui la ironia) va dir que havíem d'analitzar les dues darreres eleccions que eren les que mos havien duit a aquesta situació.

En definitiva, el que fa la gestora no és mantenir-se neutral, pretenen esborrar del mapa tot allò que no els hi agrada, fins i tot amb anàlisis equivocats com el que proposa en Madina i que aquest article que comparteixc explica el que molts dels militants pensam. No tot va començar el desembre de 2015 amb les primeres eleccions generals d'en Pedro, la cosa ve de més enrera, amb les polítiques que vàrem aplicar amb els que donen suport a Susana Díaz.

En definitiva, el que fa la gestora no és mantenir-se neutral, pretenen esborrar del mapa tot allò que no els hi agrada, fins i tot amb anàlisis equivocats com el que proposa en Madina i que aquest article que comparteixc explica el que molts dels militants pensam. No tot va començar el desembre de 2015 amb les primeres eleccions generals d'en Pedro, la cosa ve de més enrere, amb les polítiques que vàrem aplicar amb els que donen suport a Susana Díaz.

Escrit a Facebook dia 20 de març

He tengut la sort de poder llegir llibres com aquest, on es veu com l'associacionisme obrer va donar lloc a un moviment polític i obrer, fort i ambiciós, que lluitava pels drets dels treballadors, que defensava la llibertat, es preocupava per la societat, per exemple, fent campanyes contra l'alcoholisme.

Una societat activa que va posar les bases d'una societat moderna, però que l'alçament militar i els quaranta negres anys de la dictadura ho va aturar tot. Ja sabem que volgueren exterminar qualsevol signe de modernitat. Escamparen la por i imposaren el silenci.Acabaren amb les vides d'homes i dones compromeses amb els seus veïnats, amb el seu poble, amb la lluita contra el capitalisme més ferotge. Però sobretot ens varen fermar de mans i peus, ens impediren avançar com a societat.

Només com a referència del que significà aquesta ruptura tenim l'exemple des Capdellà, el 1934 teníem una cèl·lula comunista, el poble lluitava pels drets dels treballadors, després d'això pràcticament no se n'ha sentit xerrar.

No m'és difícil imaginar quina societat tendríem ara si no haguéssim aturat aquests quaranta anys.
Crec que la república hauria assentat les bases del que representa ser ciutadà. No ho aprendríem ara contrastant models, a cops de veure notícies com les del camp de futbol d'Alaró, ni estaríem lluitant per a que part dels empresaris respectassin els drets dels treballadors i repartissin la riquesa creada entre els seus treballadors a través d'uns sous dignes.

Estam avançant, consolidam, poc a poc, drets com el d'accés al treball, amb polítiques actives d'ocupació que donen l'oportunitat de tenir la seva primera experiència laboral als joves amb titulacions superiors, però també als major de 45 i a altres sectors que han de menester de la feina de les administracions per aconseguir una feina. (http://ultimahora.es/…/conseller-negueruela-presenta-jovene…)

Hi ha més beques que la legislatura passada i si el senyor Montoro ens deixàs, tendríem una escola d'adults que pogués atendre més usuaris, però amb la seva reforma LRSAL no mos deixa emplear el superàvit. També recuperam el sistema de salut de l'estat en que el deixà el senyoret Bauzá, per exemple a Calvià s'ampliarà el PAC de Santa Ponça i l'accés a la salut torna a ser gratuït i universal i tenim una renda mínima garantida.

Pens que anam en la direcció correcta. Queda molt per fer però tenc per mi que mos atracam al que somiaven aquells obrers que començaren el seu moviment per la recerca de la dignitat als centres de treball.

De cocinero a asesor del Consell.

Aquesta era la crítica que feia un pseudoperiodista de dretes a la meva designació com a secretari segon del Grup Socialista del Consell.

La dreta, sempre reaccionària, continua sent contrària a que la gent obrera pugui participar de la decisió i la gestió pública ja que considera que és un àmbit en el que ells haurien de monopolitzar el control dels recursos públics.

Aquesta feina m’ha permès participar en unes reunions per organitzar actes sobre memòria històrica. Per saber de què parlava, i estar informat, he anat llegint articles que fan referència a la coneguda com a guerra civil o la guerra dels tres anys (1936/1939). Deia en Cosme Bonet l’altre dia a facebook, reflexionant sobre uns retalls de l’obrero balear, que hi havia una Mallorca progressista que els feixistes varen voler callar i eliminar a cop de fusell.

Mogut per l’interès de tenir més informació sobre el tema he consultat algunes publicacions d’historiadors que xifren en devers 120 militants socialistes, tant homes com dones, que varen trobar la mort a mans dels colpistes. 

Consultant el Diccionari Vermell de Llorenç Capellà. Un llibre que recull el nom de molts dels homes i dones que foren assassinats pels repressors i n'escriu una breu biografia de la seva vida.

Llegint aquestes vides veig que molts d’ells eren gent normal i corrent com noltros. No feien dolenties. No eren criminals. Només militaven a partits o sindicats, defensant la seva ideologia i lluitant per construir un món més just. D’altres no se’n té constància de la seva militància política i no s’arribarà a saber mai el motiu pel qual els hi varen robar la vida.

Fent una lectura en diagonal m’he centrat en llegir el que deia dels que militaven al Partit Socialista.  N’hi havia que feien de sabaters, com en Bartomeu Fullana a Llucmajor, d’altres eren impressors com Antoni Fraus i altres venien entrepans a plaça com feia na Pilar Sánchez que  era una dona amb empenta i emprenedora.  

Només són tres noms, tres exemples de militància, tres persones que perderen la vida per pertànyer a un partit que volia aconseguir una societat més justa, amb les mateixes oportunitats per a tothom i que no fes distincions entre rics i pobres.

Llegint aquestes breus biografies, sents el pes  de la història caient damunt teu, sents el  que representen les sigles del Partit Socialista i, entens, que hi ha molta gent que ha pagat amb la seva vida la defensa dels valors socialistes.

Deixant el passat històric i tornant al passat personal més proper veig com ha evolucionat el meu pensament ideològic  ja que hi va haver un temps en que pensava que el que ens identificava com a societat era la llengua que parlàvem.  Després, fruit de la reflexió personal, de recordar i d’analitzar com vaig viure la meva infantesa, vaig arribar a la conclusió que també s’han de ponderar els valors en que creus, la vida que has viscut gràcies  a les polítiques basades en aquests valors i en com ha de ser la societat que vols deixar als teus fills (sí, esper qualque dia tenir fills). Vaig acabar militant al Partit Socialista. 

Però  amb titulars com el del principi, que només cerquen desacreditar-te pels teus orígens,  he sentit el pes de la història recaure damunt del carnet socialista que duc dins la cartera.

Una història que mos diu que la lluita no ha acabat, que hem de continuar perseguint la justícia social, la igualtat i la solidaritat perquè la dreta continua volent dirigir les regnes de la societat i amb el seu dit acusador vol ridiculitzar tot allò que no és capaç d’entendre,  ni pot controlar.

Estic orgullós de pertànyer a un Partit Socialista que és capaç de comptar amb un cuiner per nomenar-lo “assessor”, que ha tengut un ministre electricista, regidores  i diputades que eren i són cambreres de pis o regidors que són treballadors de serveis tècnics d’hotel. Això ho fa el Partit, amb orgull, perquè hi creu, perquè ho duu dins el seu ADN.

Des d’aquesta reflexió que no hauria d’haver escrit, si hagués seguit la màxima de no donar de menjar als trols, no puc més que acabar amb una altra frase d’en Pablo Iglesias (el bo) com la següent: “Sou socialistes no per a estimar en silenci les vostres idees, ni per a recrear-vos amb la seva grandesa i amb l’esperit de justícia que les anima, sinó per a dur-les a qualsevol lloc”.