Emlyn Hughes

Emlyn Hughes

(1977)
Biografia
Naixement	28 agost 1947 Barrow-in-Furness (Anglaterra)
Mort	9 novembre 2004 (57 anys) Sheffield (Anglaterra)
Causa de mort	càncer de cervell
Alçada	1,79 m
Activitat
Ocupació	futbolista, entrenador de futbol
Nacionalitat esportiva	Anglaterra
Esport	futbol
Posició a l'equip	Defensa
Trajectòria   Equip 1964–1967 Blackpool FC 28 (0) 1967–1979 Liverpool FC 474 (35) 1979–1981 Wolverhampton Wand. 58 (2) 1981–1983 Rotherham United F.C. 56 (6) 1983–1983 Hull City AFC 9 (0) 1983–1983 Mansfield Town FC 0 (0) 1983–1984 Swansea City 7 (0)   Selecció nacional 1967–1970   Anglaterra sub-21 8 (1) 1969–1980   Anglaterra 62 (1)   Entrenador – Rotherham United F.C.
Participà en
juny 1980	Eurocopa 1980
1970	Mundial de Futbol 1970
Premis
oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic

Emlyn Hughes (Barrow-in-Furness, 28 d'agost de 1947 - Sheffield, 9 de novembre de 2004) va ser un futbolista anglès. Va començar la seva carrera al Blackpool el 1964 abans de traslladar-se al Liverpool FC el 1967. Va jugar 665 partits amb el Liverpool i va ser capità de tres títols de lliga, una FA Cup el 1974, dues Copes d'Europa (l'únic capità que ha aixecat el trofeu dues vegades amb el club), inclosa la primera del Liverpool el 1977; i dues Copes de la UEFA. Hughes va ser nomenat Jugador de l'Any dels Escriptors de Futbol el 1977.

Després de dotze anys al Liverpool, va passar al Wolverhampton Wanderers FC el 1979, on va completar una sèrie completa d'honors nacionals del futbol anglès guanyant la Copa de la Lliga el 1980. A més dels Wolves, més tard va jugar al Rotherham United, al Hull City, al Mansfield Town i al Swansea City. Hughes va jugar 62 partits amb la selecció anglesa, de la qual també va ser el capità.

Després de retirar-se del futbol, va treballar com a personalitat mediàtica, principalment amb la BBC. Va ser nomenat OBE el 1980 pels seus serveis a l'esport. Hughes va morir d'un tumor cerebral, als 57 anys, el 2004. El 2026, Hughes va aparèixer al número 17 en una enquesta oficial del club sobre els millors jugadors del Liverpool.

Primers anys

Emlyn Hughes va néixer a Barrow-in-Furness, fill de Fred Hughes, un futbolista de rugbi de la Gran Bretanya, Gal·les, Barrow i Workington Town.

Carrera professional

Blackpool: 1964–1967

Després que l'equip local del Barrow li denegués una prova, Hughes es va unir al Blackpool de la primera divisió. Va debutar amb el Blackpool el 1964 jugant al costat de Jimmy Armfield i Alan Ball, inicialment com a davanter interior, però més tard com a mig esquerre.

Liverpool: 1967–1979

dècada del 1960

Estàtua a l'exterior d'Anfield que representa una escena del 1968 d'un Hughes lesionat sent tret fora del camp per l'entrenador assistent del Liverpool, Bob Paisley.

El febrer de 1967, després de 28 aparicions amb el Blackpool, Hughes va fitxar pel Liverpool, dirigit per Bill Shankly, per 65.000 lliures (equivalent to £1,035,719 el 2025). Hughes va debutar amb el Liverpool en una victòria de lliga per 2-1 contra l'Stoke City a Anfield el 4 de març de 1967. Va marcar el seu primer gol en una derrota per 6-0 contra el Newcastle United a Anfield el 26 d'agost del mateix any.

Hughes es va establir al mig del camp del Liverpool durant un període de transició per al club, guanyant-se el sobrenom de "Cavall Boig" després d'una entrada il·legal de rugbi a l'extrem del Newcastle United, Albert Bennett. El Liverpool no va guanyar cap honor en les seves primeres quatre temporades allà, però Hughes va ser vist com un precursor del futur que Shankly tenia en ment. També es va notar la seva versatilitat: va ocupar les posicions de lateral esquerre i de defensa central, un tret que va ser detectat per l'entrenador d'Anglaterra, Alf Ramsey, el 1969.

Ramsey va fer debutar Hughes el 5 de novembre d'aquell any, fent-lo jugar de lateral esquerre en un amistós contra els Països Baixos a l'Estadi Olímpic d'Amsterdam. Anglaterra va guanyar per 1-0. Va jugar al següent partit en la mateixa posició. Hughes va marcar el seu únic gol internacional contra Gal·les, el primer gol d'una victòria per 3-0 al Campionat Britànic de Local a Ninian Park el 1972.

1970

Per a Hughes, 1970 va ser un any important en la seva carrera. Després que el Liverpool fos derrotat pel Watford de Segona Divisió als quarts de final de la FA Cup, Shankly va prendre la decisió de descartar molts dels jugadors sèniors que en els vuit anys anteriors havien guanyat dos títols de Lliga, una FA Cup i havien arribat a una final de la Recopa d'Europa, i reclutar jugadors més joves per substituir-los. Hughes, que encara no tenia 23 anys, va sobreviure al sacrifici, juntament amb Ian Callaghan i Tommy Smith, i van començar a arribar els nous reclutes que ajudarien a establir el domini del Liverpool a la dècada de 1970.

Mentrestant, Anglaterra estava a punt de volar a Mèxic i defensar la Copa del Món guanyada quatre anys abans. Hughes ja havia jugat sis vegades quan Ramsey el va incloure a la seva plantilla provisional de 27 jugadors, que va volar a Sud-amèrica per jugar partits amistosos d'aclimatació a l'altitud contra Colòmbia i l'Equador. Hughes no va participar en cap dels dos partits, però va ser seleccionat a l'equip final de 22. Va ser el jugador més jove seleccionat per Ramsey i l'únic jugador del Liverpool a l'equip.

Juntament amb Nobby Stiles, Hughes va ser un dels dos únics jugadors de camp que no van participar en cap partit. Anglaterra va arribar als quarts de final, on va ser derrotada per Alemanya Occidental. Es van plantejar dubtes sobre les decisions de Ramsey durant el partit. Va retirar de manera controvertida Bobby Charlton i Martin Peters a la segona part, però va retenir un Terry Cooper clarament esgotat, que va jugar de lateral esquerre els 120 minuts sencers, tot i que Hughes estava disponible per substituir-lo. Hughes mai jugaria en un Mundial.

1970–1971

A la temporada 1970–71, el Liverpool va arribar a la final de la FA Cup, perdent per 2-1 després de la pròrroga contra l'Arsenal, que va completar el llavors poc freqüent doblet de títol de Lliga i FA Cup. Hughes estava angoixat mentre recollia la medalla de perdedor, i el comentarista de la BBC Kenneth Wolstenholme va comentar: "Emlyn Hughes, realment absolutament malalta". En aquell moment, Hughes s'havia forjat una reputació per carregar cap amunt des de la seva posició de migcamp defensiu en curses llargues i per renyar constantment els àrbitres.

1972

El 2008, Tommy Smith va afirmar a la seva autobiografia que el 8 de maig de 1972, Hughes li va dir que havia estat parlant amb diversos jugadors de l'Arsenal que estaven "disposats a llançar un partit per 50 lliures per home". Posteriorment, el Liverpool no va guanyar el partit vital a Highbury, cosa que va significar que el Derby County va guanyar el títol de lliga. Smith va escriure que estava "disgustat" amb el qual va dir Hughes i que mai més va tornar a parlar amb ell fora del camp. Smith va sostenir que l'únic testimoni era Ian Callaghan. Smith també va declarar que pensava que Hughes intentava "tener-li una trampa" i que no intentava realment subornar els jugadors de l'Arsenal. Smith va dir que mai no li ho va dir a Shankly perquè li hauria "trencat el cor".

Hughes va tornar a jugar amb Anglaterra als quarts de final del Campionat d'Europa de 1972, de nou amb Ramsey, i de nou s'enfrontà a Alemanya Occidental, de nou amb el mateix resultat; victòria per a Alemanya Occidental.

1973–1974

El 1973, Hughes va guanyar el seu primer títol de Lliga amb el Liverpool i el seu primer honor europeu amb la Copa de la UEFA, contra el Borussia Mönchengladbach. Després de marcar gols en una victòria memorable contra l'Everton, rival del Merseyside, a Goodison Park, Hughes va ser nomenat capità del Liverpool després que Tommy Smith tingués una baralla pública amb Shankly, qui, tot i així, el va mantenir a l'equip. La relació fora del camp de Smith i Hughes, que ja estava tensa a causa de l'incident del suborn 18 mesos abans, es va trencar irreparablement després d'això, tot i que mai va afectar visiblement el seu futbol.

Imatge de Hughes (amb Ray Clemence) al museu del Liverpool FC commemorant la victòria del club a la final de la FA Cup de 1974

L'octubre de 1973, Ramsey va seleccionar Hughes com a lateral esquerre quan Anglaterra va rebre Polònia a Wembley. Només una victòria d'Anglaterra asseguraria una plaça a la Copa del Món de 1974, i qualsevol altre resultat faria que Polònia es classificés. Anglaterra va dominar el partit, però el porter polonès Jan Tomaszewski els va aturar constantment. Aleshores, Polònia va tenir una escapada després d'una entrada equivocada de Norman Hunter a la segona part, i només Hughes i el porter Peter Shilton van tornar a defensar. La pilota va ser passada a Jan Domarski, que va xutar des de la frontal de l'àrea. Hughes va fer una entrada d'última hora, però el xut de Domarski va eludir el seu bloqueig i es va colar per sota del cos de Shilton fins a la xarxa. Anglaterra va empatar amb un penal d'Allan Clarke, però el partit va acabar 1-1 i Anglaterra no va aconseguir classificar-se.

Al final de la temporada 1973–74, el Liverpool va arribar a la final de la FA Cup i va derrotar el Newcastle United per 3–0, i Hughes va rebre el trofeu de mans d'Anna, Princesa Reial. Més tard aquell mateix mes, Hughes també va ser nomenat capità d'Anglaterra, substituint Bobby Moore, per l'entrenador interí Joe Mercer. Hughes va liderar Anglaterra per primera vegada l'11 de maig de 1974 contra Gal·les a Cardiff, que Anglaterra va guanyar per 2-0.

1975

Hughes va ser el capità d'Anglaterra durant els set partits de Mercer al càrrec, i inicialment va mantenir el càrrec quan Don Revie va ser nomenat successor permanent de Ramsey. No obstant això, després dels dos primers partits de classificació per al Campionat d'Europa de 1976, Revie va treure Hughes de l'equip, donant la capitania a l'excompany d'equip de Hughes al Blackpool, Alan Ball.

Amb el Liverpool sota la direcció de Bob Paisley després de la retirada de Shankly el 1974, Hughes es va centrar en el futbol de clubs. El Liverpool no va guanyar cap títol en la primera temporada de Paisley com a entrenador, però va aconseguir un altre campionat de Lliga i un doblet de la Copa de la UEFA el 1976.

1977

La temporada 1976–77 va començar amb una sorprenent crida a Anglaterra per part de Don Revie, que va jugar contra Hughes en el segon partit de classificació per a la Copa del Món de 1978, sota la direcció del capità nacional i company de club Kevin Keegan. Hughes ara era predominantment un defensa central i jugava en un equip tàcticament desastrós contra Itàlia a Roma, que va marcar el punt més baix del mandat de Revie com a seleccionador d'Anglaterra. Anglaterra va perdre 2-0.

Revie va seleccionar Hughes per a més partits durant la primera part de 1977, temps durant el qual el Liverpool va buscar un triplet sense precedents: el Campionat de Lliga, la FA Cup i la Copa d'Europa. Van guanyar el títol però van perdre la final de la FA Cup contra el seu rival més acèrrim, el Manchester United FC. Quatre dies més tard, Hughes va ser el capità del Liverpool i va guanyar per 3-1 el Borussia Mönchengladbach a Roma, guanyant així la final de la Copa d'Europa de 1977, la primera vegada que l'equip guanyava el títol de clubs més prestigiós d'Europa. Va jugar com a titular la final de la Copa d'Europa de 1977, a l'Estadi Olímpic de Roma, la primera a la qual va arribar el Liverpool FC, que la va guanyar contra el Borussia Mönchengladbach per 3 a 1. Va ser elegit Futbolista de l'Any per l'Associació d'Escriptors de Futbol.

1978–1979

Revie va tornar a Hughes la capitania d'Anglaterra per a un partit internacional contra Escòcia quan Keegan no estava disponible, abans de seleccionar-lo per a l'equip que faria una gira per Sud-amèrica a l'estiu. En tornar a Anglaterra, Ron Greenwood va assumir el càrrec d'entrenador de la selecció anglesa, retornant la capitania a Hughes. Anglaterra no es va poder classificar per a la Copa del Món després de la derrota contra Itàlia, però Hughes va celebrar la seva 50a internacionalitat quan Anglaterra va derrotar els italians per 2-0 a la final de la fase de classificació a Wembley a finals de 1977.

El 1978, Hughes va formar part de l'equip del Liverpool que va jugar i perdre la seva primera final de la Copa de la Lliga, contra el Nottingham Forest de Brian Clough en un partit de repetició. El títol de lliga també va ser per al Forest, però el Liverpool va retenir la Copa d'Europa amb una victòria per 1-0 contra el Club Brugge a l'estadi de Wembley, cosa que va permetre a Hughes aixecar el trofeu per segon any consecutiu. En aquell moment, el lloc de Hughes a l'equip estava amenaçat pel jove i talentós defensa escocès Alan Hansen, que havia arribat la temporada anterior per 100.000 lliures procedent del Partick Thistle.

La temporada següent, Hughes només va jugar 16 partits amb l'equip, suficients per guanyar la seva última medalla de títol. El Liverpool va perdre contra el Manchester United a les semifinals de la FA Cup, amb Hughes enxampat fora de posició per al gol de la victòria. Mai més va tornar a jugar amb el Liverpool. Va ser venut al Wolverhampton Wanderers FC per 90.000 lliures l'agost de 1979. Hughes va deixar el Liverpool després de 665 partits amb el club, marcant 49 gols. Els seus 59 partits amb Anglaterra mentre era al Liverpool el van convertir en el jugador amb més internacionalitats del club fins que el davanter gal·lès Ian Rush va batre el rècord més de deu anys després.

Wolverhampton Wanderers: 1979–1981

Hughes va debutar amb els Wolves al Baseball Ground el 22 d'agost de 1979 en una victòria per 1-0 contra el Derby County. Va guanyar la Copa de la Lliga en la seva primera temporada amb els Wolves, l'únic trofeu que no va guanyar amb el Liverpool, i la va aixecar com a capità després d'una victòria per 1-0 contra el Nottingham Forest a Wembley.

Va continuar sent seleccionat per a les seleccions d'Anglaterra fins i tot després de deixar el Liverpool. Va participar esporàdicament en la reeixida campanya de classificació d'Anglaterra per al Campionat d'Europa de 1980, va ser capità de l'equip per última vegada en el partit internacional de 1980 que va empatar 1-1 contra Irlanda del Nord a Wembley i va guanyar la seva 62a i última internacionalitat contra Escòcia en el següent partit com a suplent.

Greenwood el va incloure a la plantilla per a la final del Campionat d'Europa a Itàlia com a reserva experimentat, però Hughes no va jugar cap partit i Anglaterra va quedar eliminada a la fase de grups. Hughes va ser l'única connexió d'Anglaterra amb la seva anterior incursió a les finals d'un torneig –la Copa del Món de 1970–, però la seva no participació en cap de les dues finals el va convertir en el jugador amb més internacionalitats d'Anglaterra que mai no va participar en una final important. També va esdevenir el cinquè jugador a representar Anglaterra en tres dècades separades, unint-se a Jesse Pennington, Stanley Matthews, Bobby Charlton i Peter Shilton. Els 57 partits internacionals que Hughes va aconseguir a la dècada del 1970 el van convertir en el jugador d'Anglaterra amb més internacionalitats de la dècada.

Rotherham United: 1981–1983

Hughes va deixar els Wolves el 1981 i va fitxar pel Rotherham United com a jugador-entrenador. Heretant un equip que havia guanyat el campionat de Tercera Divisió amb Ian Porterfield, amb jugadors com John Breckin, Tony Towner i Ronnie Moore, el Rotherham va tenir un inici de temporada irregular i va quedar en zona de descens al gener. No obstant això, va seguir una ratxa de nou victòries consecutives i el Rotherham va pujar del penúltim al tercer lloc de la lliga. L'ascens va ser per quatre punts, però el setè lloc va ser el més alt dels Millers des dels anys 60.

La temporada següent, el Rotherham semblava mantenir la seva posició a la Segona Divisió i era novè a l'inici de 1983. No obstant això, l'equip va caure en picat a la taula. El matí del 20 de març es va demanar a Hughes que dimitís com a entrenador. S'hi va negar i va ser acomiadat, i l'endemà el va substituir George Kerr. El Rotherham va descendir després de guanyar només un partit més durant la temporada.

Carrera futbolística posterior

Hughes també va jugar pel Hull City, i més tard va esdevenir director. Va fitxar pel Mansfield Town breument el 1983, però no va jugar cap partit amb el club. Més tard aquell mateix any també va jugar pel Swansea City, amb el qual va posar fi a la seva carrera com a jugador.

Carrera posterior al futbol

El 1979, Hughes va esdevenir capità de l'equip del concurs de llarga durada de la BBC A Question of Sport, al costat de l'exfutbolista de rugbi Gareth Edwards. Va deixar el programa el 1981, però hi va tornar el 1984, aquesta vegada jugant contra l'excapità de la selecció anglesa de rugbi, Bill Beaumont. Hughes va ser molt imitat per la seva naturalesa competitiva i les seves protestes agudes quan no podia recordar una resposta. Una vegada va identificar una foto d'un genet molt enfangat com la de John Reid, només per descobrir que era la princesa Anna. Més tard, en la mateixa sèrie, va aparèixer al programa, unint-se a l'equip de Hughes. Hughes va causar un petit debat nacional quan va desafiar el protocol i la va abraçar. La va anomenar "senyora" en tot moment, excepte en una ocasió, en què es va referir a ella com a "companya". Hughes es va unir més tard al seu equip per al molt criticat projecte It's a Royal Knockout, una idea del seu germà, el príncep Eduard.

La participació de Hughes a la BBC també va incloure treballs com a analista a la ràdio. Juntament amb Peter Jones, va ser present al desastre de l'estadi Heysel el 1985, dient que "el futbol ha mort i els hooligans han guanyat". També va ser membre del panell d'experts per a la cobertura de la BBC Television de la Copa del Món de la FIFA de 1986. Hughes va presentar el programa de concursos de la BBC , Box Clever, de curta durada, durant el 1986 i el 1987. No obstant això, va deixar A Question of Sport –i la corporació en conjunt– el 1987 per anar a ITV i ser el capità d'un equip a Sporting Triangles. A través d'això, ocasionalment apareixia com a comentarista a la cobertura de futbol d'ITV. També va ser immortalitzat en forma de tires còmiques, ja que va ser fitxat pel Melchester Rovers a la tira de Roy of the Rovers ; també va escriure una columna per a la revista de futbol adolescent Match. Juntament amb Peter Jones, va ser present al desastre de Hillsborough l'abril de 1989. Més tard, va visitar els pares d'Andrew Devine, que va quedar en coma després de la tragèdia, a l'hospital i els va oferir suport i assistència.

Anys finals

En anys posteriors, Hughes va viure una jubilació tranquil·la, treballant ocasionalment com a orador després de sopar o motivacional. El 1992, va aparèixer en un episodi de GamesMaster promocionant el videojoc de futbol que portava el seu nom, Emlyn Hughes International Soccer. A partir del març del 2002, va esdevenir presentador i comentarista del programa nocturn de futbol a Real Radio Yorkshire. A partir de 1995, Hughes va esdevenir el principal mecenes de l'organització benèfica FABLE (For a Better Life with Epilepsy), amb seu a Sheffield.

El 2003 es va anunciar que patia un tumor cerebral, pel qual es va sotmetre a cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia. Hughes estava casat amb Barbara i tenia un fill i una filla, tots dos anomenats en honor seu (Emlyn Jr. i Emma Lynn).

La seva última aparició pública va ser al Grand National del 2004, set mesos abans de la seva mort; va ser entrevistat a Grandstand com a propietari de Mantles Prince, un dels corredors. Va morir a casa seva a Dore, Sheffield, als 57 anys. L'endemà al vespre es va guardar un minut de silenci a Anfield abans del partit del Liverpool contra el Middlesbrough a la Copa de la Lliga. El seu funeral va tenir lloc a la catedral de Sheffield.

Llegat

Una estàtua de Hughes davant de la casa d'Emlyn Hughes, a Barrow-in-Furness

Vuit dies després de la mort de Hughes, els jugadors d'Anglaterra van portar braçalets negres en un amistós contra Espanya. El davanter anglès Wayne Rooney va generar controvèrsia després de llançar el braçalet negre a terra, després d'una substitució d'Alan Smith al minut 42. Rooney es va disculpar més tard.

Hughes va ser votat com a número 10 a l'enquesta del lloc web oficial del Liverpool Football Club "100 jugadors que van sacsejar el Kop". Una estàtua de Hughes va ser inaugurada al seu lloc de naixement, Barrow-in-Furness, el 2008. Està situat davant d'un nou edifici d'oficines a Abbey Road, que també va rebre el nom d'Emlyn Hughes House en honor seu. Una organització benèfica de suport contra el càncer en nom de Hughes està dirigida pels maçons de Tapton Masonic Hall a Sheffield, dels quals Hughes era membre. Hughes també és recordat a Anfield, i el 2020 es va inaugurar una estàtua seva portada per Bob Paisley.

Premis

En els Honors de Cap d'Any de 1980, Hughes va ser nomenat Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic (OBE) pels seus serveis al futbol, i més tard va aparèixer al programa d'homenatge de televisió This Is Your Life.

El 24 de juliol de 2008 es va anunciar que Hughes seria inclòs al Saló de la Fama del Museu Nacional del Futbol. El Museu Nacional del Futbol de Preston va iniciar el seu Saló de la Fama el 2002 amb els membres escollits per un jurat de selecció que incloïa Gordon Banks, Sir Trevor Brooking, Sir Alex Ferguson, Sir Bobby Charlton, Jack Charlton, Mark Lawrenson i Gary Lineker. Els premis es van lliurar a la cerimònia anual, celebrada al Millennium Mayfair Hotel de Londres el 18 de setembre.

Palmarès

Liverpool

• Football League First Division: 1972–73, 1975–76, 1976–77, 1978–79
• Copa FA: 1973–74 ; subcampió: 1970–71, 1976–77
• Escut de Beneficència de la FA: 1974, 1976, 1977
• Copa d'Europa: 1976–77, 1977–78
• Copa de la UEFA: 1972–73, 1975–76
• Supercopa de la UEFA: 1977

Wolverhampton Wanderers

• Copa de la Lliga de Futbol: 1979–80

Individual

• Premis Rothmans Golden Boots : 1973, 1974
• Futbolista de l'any de la FWA : 1977
• Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic: 1980

Enllaços externs

• Fitxa d'Emlyn Hughes al lloc web del Liverpool FC
• Obituari a la BBC
• Obituari de The Guardian
• Obituari del Daily Telegraph