Giorgio Strehler
.svg){kind=logo}
Giorgio Strehler (Barcola,Trieste, 14 d'agost de 1921 — Lugano, 25 de desembre de 1997) va ser un teòric i director d'òpera i teatre. Va dirigir nombroses òperes a La Scala de Milà. Va fundar el Gruppo Teatro e Azione i cofundar el Piccolo Teatro. Addicionalment va ser membre del senat italià i del parlament europeu.
Va néixer a Barcola, un barri dels afores de Trieste, en una família de músics. La seva mare, Albertina Lovrić (de nom artístic Albertina Ferrari), era una coneguda violinista nascuda a Zara (avui dia Zadar, a Croàcia).[1] El seu pare, Bruno Strehler, era de Viena i Giorgio Strehler va tenir una mainadera austríaca perquè aprengués l'alemany, la llengua del seu pare, que va acabar dominant com si fos la seva llengua materna.[1] Durant la seva infància va patir un doble dol: el seu pare mor de tifus quan ell tenia només tres anys i l'avi, que passa a ser per a ell la figura paterna, mor quan el nen en té set. Aleshores, la mare i ell se'n van viure a Milà.[2]
Des de l'adolescència té una gran afició pel teatre, i el 1940 es va matricular a l'Accademia dei Filodrammatici (de teatre d'aficionats) de Milà; va fer estudis d'art dramàtic i va dirigir obres de teatre universitari.[2][3] Durant la Segona Guerra Mundial va exiliar-se a Suïssa i al principi va estar internat en un camp de refugiats, on va coincidir amb Luigi Einaudi i Amintore Fanfani.[4] Va tornar a Milà el 1945.[3] El 1947 va cofundar el primer teatre estable d'Itàlia, el Piccolo Teatro, en el qual va dirigir obres de teatre clàssiques, en innovadores versions revisitades, d'autors com Carlo Goldoni, Luigi Pirandello, Anton Txékhov i Bertolt Brecht.[2]
El 1968 deixa el Piccolo Teatro i crea un companyia de teatre basada en el cooperativisme: el Gruppo Teatro e Azione, però torna al Piccolo Teatro el 1972, quan Paolo Grassi passa a dirigir La Scala de Milà.[4] El 1982 va ser nomenat director del Théâtre de l'Europe a París, on va dirigir muntatges d'obres de Pierre Corneille, Bertold Brecht, Samuel Beckett, Eduardo De Filippo, entre d'altres.[5] A París va tenir com a assistent el català Lluís Pasqual, a qui va cedir la direcció del teatre el 1989,[4] quan ell va passar a presidir la Unió de Teatres d'Europa.[5]
El teatre era el centre de la seva vida; tot i això, diverses vegades va renunciar al seu càrrec, en protesta pel suport molt escàs de l'Estat a les necessitats artístiques del teatre. Strehler va dir alguna vegada que «la vida del Piccolo ha estat i és un continu risc. Risc de morir en cada espectacle. Hem treballat i vam treballar sense xarxa. Sempre. Per a nosaltres cada estrena ha estat una agonia i ha suposat el risc d'haver de tancar el teló per a sempre.»
Giorgio Strehler va rebre diversos doctorats Honoris Causa. El 1992, per la Universitat de Pavia;[6] el 1994 per la Universitat Autonoma de Barcelona (la investidura va tenir lloc el 26 de juny de 1995).[7] La Universitat de la Sorbonne Nova (abans Universitat de París III) va conferir-li la distinció el 1997,[8] però Strehler va morir abans que es pogués celebrar la cerimònia d'investidura i Ferruccio Soleri, l'intèrpret històric del seu Arlequí, va recollir la insígnia del títol.[9]
Il Piccolo Teatro
[modifica]El 1947 Giorgio Strehler, Paolo Grassi i Nina Vinchi van fundar el Piccolo Teatro di Milano,[6] que Strehler i Grassi van codirigir fins al 1968 i després va dirigir Strehler sol de 1972 a 1997.[3] Volen fer un teatre amb una visió nova i que sigui a l'abast de les classes populars; de fet, el Piccolo Teatro va ser el primer teatre públic —depenent de l'Ajuntament de Milà i en un local municipal que, durant el feixisme, havia estat espai de tortura— i estable d'Itàlia.[2] El teatre va inaugurar-se el 14 de maig de 1947 amb l'obra L'albergo dei poveri (L'hotel dels pobres), de Maksim Gorki.[6]
Strehler va estar fortament unit al desenvolupament del teatre polític i va ser qui va difondre Bertolt Brecht a Itàlia.
L'objectiu del Piccolo Teatro era ser un teatre popular i ideològicament oposat al moviment feixista. Van innovar en el repertori i en l'estil d'interpretació. Streheler va fer sis versions diferents d'El criat de dos amos, de Carlo Goldoni, que van obtenir gran fama. La primera versió és del 1948 i les següents posades en escena s'anaven despullant progressivament fins a acabar sent teatre pur.
Referències
[modifica]- 1 2 Battocletti, Cristina. Giorgio Strehler. Il ragazzo di Trieste. Vita, morte e miracoli (en italià). La nave di Teseo, 2021-04-22. ISBN 978-88-346-0560-8.
- 1 2 3 4 Casalini, Roberto. «Strehler, l'irascibile genio» (en italià). Cultweek, 21-05-2021. [Consulta: 19 gener 2026].
- 1 2 3 «Strèhler, Giorgio» (en italià). Treccani - Enciclopedia on line. [Consulta: 19 gener 2026].
- 1 2 3 Castellanos, Jordi. «Presentació de Giorgio Strehler». A: Doctor Honoris Causa: Giorgio Strehler. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1995.
- 1 2 Mazzoleni, Biancamaria. «Strehler, Giorgio» (en italià). Enciclopedia Italiana - V Appendice (1995). [Consulta: 19 gener 2026].
- 1 2 3 Simone, Andrea. «Cent'anni fa nasceva Giorgio Strehler, onore al merito» (en italià). Teatro.Online, 14-08-2021. [Consulta: 19 gener 2026].
- ↑ «Giorgio Strehler - Doctors honoris causa - Universitat Autònoma de Barcelona - UAB Barcelona». [Consulta: 19 gener 2026].
- ↑ «Arrêtés du 24 octobre 1997 conférant le titre de docteur honoris causa» (en francès). Journal officiel de la République française. Lois et décrets, 01-11-1997. [Consulta: 19 gener 2026].
- ↑ Banu, Georges. «Pour Giorgio Strehler» (en francès). Alternatives théâtrales, 10-05-1998. [Consulta: 19 gener 2026].
| 1946–1975 |
|
|---|---|
| 1976–2000 |
|
| 2001–present |
|
- Directors de teatre italians
- Directors d'òpera italians
- Doctors honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona
- Distingits amb el Pour le Mérite (classe civil)
- Morts a Lugano
- Distingits amb la Pour le Mérite (classe militar)
- Músics de Trieste
- Professors de teatre
- Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana
- Cavallers de la Legió d'Honor
- Medalla Goethe
- Naixements del 1921
- Morts el 1997
