Vés al contingut

Observatori Europeu Austral

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióObservatori Europeu Austral

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusorganització internacional
centre de recerca
observatori astronòmic Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1962
Activitat
Membre deAssociació per a la Promoció d'una Xarxa de Recerca d'Alemanya
European Open Science Cloud Association
arXiv
Eiroforum (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Membres16 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Gerent/directorXavier Barcons Jáuregui (2017–) Modifica el valor a Wikidata
Treballadors730 (2017) Modifica el valor a Wikidata
Format per
Lloc webeso.org Modifica el valor a Wikidata
Facebook: ESOAstronomy X: ESO Bluesky: eso.org Mastodon: esoastronomy@mastodon.social Instagram: esoastronomy Threads: esoastronomy LinkedIn (empresa): european-southern-observatory Youtube (canal): UCIhYoC2VIAJqCkoIWNHBQ3Q Vimeo: esoastronomy Flickr: 51207680@N04 Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Map

L'Observatori Europeu Austral, en anglès European Southern Observatory, o ESO, és una organització astronòmica internacional, formada per deu estats de la Unió Europea més Suïssa.[1] Creada el 1962, és famosa per haver construït i per operar alguns dels telescopis més grans i més avançats del món, com el NTT (New Technology Telescope), pioner en la tecnologia de l'òptica activa, i més recentment el VLT (Very Large Telescope), un instrument múltiple de 8 metres de diàmetre.

L'organització dóna feina a uns 730 empleats, i els països participants proporcionen aproximadament 143 milions d'euros anuals per a la seva feina.[2][3] Els observatoris de l'ESO es troben a Xile. La seu de l'ESO es troba a Garching, prop de Munic, Alemanya. Tanmateix, com que tots els telescopis es troben a l'hemisferi sud de la Terra i estan destinats a l'observació del cel meridional, l'organització s'anomena Observatori Europeu Austral.[4]

L'Observatori Europeu Austral és un excel·lent exemple de cooperació internacional que ha donat lloc a una sèrie de grans descobriments científics en el camp de l'astronomia i l'astrofísica modernes durant els darrers 50 anys.[5][6] Tot i que és desconegut per a molts com a tal, és oficialment l'observatori astronòmic més productiu del món, amb uns 700 articles científics publicats anualment. Va ser fundat el 1962 i actualment té 15 països membres; gestiona tres llocs astronòmicament molt importants al desert d'Atacama a Xile: La Silla, Paranal i Chinantor, que acullen un gran nombre de telescopis. Els tres llocs són extremadament adequats per a observacions astronòmiques i, pel que fa als astrònoms, tenen quatre propietats molt importants: el major nombre de dies clars a l'any, baixa humitat, gran altitud i foscor completa.

Els seus estats membres són Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Suècia, Suïssa i el Regne Unit. Xile n'és estat convidat, ja que allotja la majoria dels seus instruments, mentre que Àustria està en negociacions per adherir-s'hi.[1]

A més de tenir el telescopi òptic més gran i modern de la seva oferta científica actual, el Very Large Telescope o [nom de l'objecte], actualment treballa en la construcció i realització d'alguns dels projectes astronòmics més ambiciosos del món: l'European Extremely Large Telescope o [nom de l'objecte] (anglès) i els radiotelescopis (anglès). És el telescopi òptic més gran del món (diàmetre objectiu 40), amb un mirall primari diverses vegades més gran que el telescopi més gran actualment. Crea imatges fins a deu vegades més nítides, en el camp de la radioastronomia i l'astronomia infraroja.

Els observatoris de l'ESO han produït molts descobriments astronòmics, a partir dels quals s'han compilat diversos catàlegs astronòmics.[7] Els descobriments de l'organització inclouen l'observació de l'esclat de raigs gamma més distant i l'evidència d'un forat negre al centre de la Via Làctia.[8][9] El 2004, va permetre als astrònoms obtenir la primera imatge d'un planeta extrasolar (2M1207b) orbitant una nana marró a 173 anys llum de distància.[10] El cercador de velocitat radial de planetes d'alta precisió instal·lat al telescopi 3.6 més antic de l'ESO ha conduït al descobriment de planetes extrasolars, inclòs Gliese 581 c, un dels planetes més petits vistos fora del Sistema Solar.[11]

Instal·lacions

[modifica]
El nou edifici de l'organització, construït el 2013 a Alemanya .

La majoria de les instal·lacions d'observació es troben a Xile, mentre que la direcció i el quarter general es troben a Garching, a prop de Múnic, Alemanya. L'ESO opera tres grans observatoris situats al desert d'Atacama de Xile:

Un dels projectes més ambiciosos de l'ESO és l'Overwhelmingly Large Telescope (OWL, literalment «telescopi aclaparadorament gran», les seves sigles, a més signifiquen «mussol»). Si finalment es construeix serà el telescopi òptic més gran del món.[12]

Instruments a La Silla

[modifica]
Vista general de La Silla des de la carretera que porta a l'observatori de Las Campanas

La Silla és una muntanya situada a la vora del desert d'Atacama, a uns 600 km al nord de Santiago de Xile, la capital de Xile, prop de la ciutat de La Serena, i acull diversos telescopis. És el primer observatori de Xile, que funciona des del 1977. Amb uns 300 articles científics publicats anualment, La Silla és el segon observatori més productiu del món.

Històricament, el primer observatori de l'ESO va ser La Silla. Aquesta muntanya, habitada per un gran nombre de telescopis, es troba en un dels llocs més foscos i aïllats del planeta Terra. Com el Paranal, reuneix totes les condicions que la converteixen en un lloc perfecte per a observacions astronòmiques. Els anomenats telescopi de 3,6 metres són només algunes de les instal·lacions astronòmiques operatives que han donat lloc a descobriments científics molt importants. El telescopi de 3,6 metres té l'espectroscopi més precís que s'utilitza per caçar planetes extrasolars.

Dels divuit telescopis de l'Observatori de La Silla, tres pertanyen a l'ESO:[13]

  • Telescopi de 2,2 m: És un telescopi prestat per l'Institut Max Planck. La seva instrumentació disposa d'un espectroscopi i d'una càmera CCD de camp ampli, capaç de captar imatges de grans parts del cel en una sola exposició.
  • Telescopi de 3,6 m: Telescopi convencional amb montura de forquilla, utilitzat bàsicament per a espectroscopia en l'infraroig.
  • New Technology Telescope (NTT): Tot i que és de la mateixa grandària que el telescopi de 3,6 m, la seva òptica activa li proporciona una resolució molt superior. També disposa de sistemes de control tèrmic per millorar les condicions d'observació en el mateix telescopi i a la cúpula on està situat.[14]

Instruments a Cerro Paranal

[modifica]
Campament base de Paranal amb, a la part superior esquerra, l'altiplà de la muntanya de Paranal on es troba el VLT
El Very Large Telescope, actualment l'observatori més gran de l'ESO, utilitza un làser per calibrar l'òptica adaptativa .

L'instrument principal és el Very Large Telescope (VLT), que és el telescopi òptic més gran del món, situat al desert d' Atacama, a Xile. Consta de quatre telescopis de 8,2 metres, cadascun mil milions de vegades més potent que l'ull humà. Connectats entre si per un ordinador, els telescopis recullen tanta llum com un sol mirall de 16,4 metres. Posteriorment s'han afegit al VLTI quatre telescopis auxiliars d'1,8 m per poder utilitzar-lo quan els telescopis principals s'utilitzen per a altres estudis. I es poden veure molts detalls del cel (per exemple, un astronauta caminant per la superfície de la Lluna).[15]

L'observatori també allotja el VLT Survey Telescope de 2,5 m i el VISTA de 4 m.

El Very Large Telescope és actualment l'observatori astronòmic més productiu i potent del planeta, situat a l'altiplà del Cerro Paranal, a una altitud de 2400 metres. Donada la seva importància i propietats científiques, rep anualment de 4 a 6 vegades més sol·licituds d'ús del telescopi que el nombre d'hores disponibles.[16]

Tot i que no és particularment gran pel que fa a la mida del mirall primari (Telescopi Gran Canària 10.4, Observatori Keck 10), el seu avantatge sobre altres és que les unitats de telescopi individuals es poden apilar en un interferòmetre, donant als astrònoms la capacitat d'observar el cel amb molta precisió, com si l'observessin a través d'un telescopi molt més gran. Els telescopis individuals es poden apilar en grups de dos o tres, però també es poden utilitzar individualment, que és el cas en la majoria d'observacions.

Instruments a Llano de Chajnantor

[modifica]
Estats membres per ordre d'adhesió.

Estats membres i associats

[modifica]

Des de la seva creació amb cinc membres el 1962, l'ESO s'ha ampliat per incloure onze països més, i actualment el total és de setze membres. Un cop el Parlament brasiler hagi ratificat l'acord del 29 de desembre de 2010. El Brasil es convertirà en el primer país no europeu[17] i en el dissetè estat membre. El 2017, Austràlia va signar un acord de col·laboració amb l'ESO. Aquest acord de deu anys podria conduir a la plena adhesió al seu venciment.

El 10 d'octubre, el parlament irlandès va votar a favor d'un pressupost per al 2018 que inclou el finançament necessari perquè Irlanda esdevingui membre de l'ESO el 2018, i l'adhesió entrarà en vigor a partir de setembre de 2018.[18]


La llista detallada és la següent:[19]

País Estatut Des de Comentari
Alemanya Alemanya membre 1962 Fundador (a qui s'hi va unir l'Alemanya de l'Est (RDA) el 1990 durant la reunificació)
Austràlia Austràlia col·laboració 2017 El 2017 es va signar un acord de col·laboració de deu anys, amb la possibilitat d'adherir-s'hi al final d'aquests deu anys.
Àustria Àustria membre 1 juliol 2008 14è país membre[20]
Bèlgica Bèlgica membre 1962 Fundador
Brasil Brasil en curs de ratificació 2010 Futur (?) 17è país membre i després 1r país no europeu
Dinamarca Dinamarca membre 1967 6è país membre
Espanya Espanya membre 1 juliol 2006 12è país membre
Finlàndia Finlàndia membre 1 juliol 2004 11è país membre
França França membre 1962 Fundador
Irlanda Irlanda membre 28 setembre 2018 16è país membre[21]
Itàlia Itàlia membre 24 maig 1982 8è país membre
Països Baixos Països Baixos membre 1962 Fundador
Polònia Polònia membre 8 juliol 2015 15è país membre. Acord d'adhesió signat el 28 d'octubre de 2014,[22] ratifié le 8 juliol 2015}}[23]
Portugal membre 27 juny 2000 Primer país col·laborador des del 1990 fins a la seva adhesió, i després 9è país membre
Suècia Suècia membre 1962 Fundador
 Suïssa membre 1981 7è país membre
Txèquia Txèquia membre 1 gener 2007 13è país membre
Regne Unit Regne Unit membre 8 juliol 2002 10e país membre

La Xarxa de Divulgació Científica de l'ESO

[modifica]
La Xarxa de Divulgació Científica de l'ESO (ESON).

  États membres de l'ESO
  État hôte des observatoires de l'ESO
  État membre et hôte de l'ESO
  autres membres de l'ESON
  au moins une langue prise en charge

A més dels divuit estats esmentats anteriorment, dotze estats més formen part de la Xarxa de Divulgació Científica de l'ESO (ESON). Aquests inclouen Xile, l'estat amfitrió dels observatoris de l'ESO, així com Albània, els Estats Units, Hongria, Islàndia, Letònia, Noruega, Romania, Rússia, Sèrbia, Turquia i Ucraïna.[24] El nucli del lloc web de l'ESO està disponible en 21 idiomes diferents, els comunicats de premsa es tradueixen a 18 idiomes diferents i les Imatges de la Setmana i els anuncis també estan disponibles en altres idiomes. Els diversos nodes d'ESON actuen com a contactes locals per als mitjans de comunicació i la divulgació/promoció, amb l'objectiu general de promoure la missió de l'ESO i demostrar els molts aspectes inspiradors de l'astronomia. També serveixen com a contactes entre els mitjans de comunicació i els científics de la seva regió i també es pot contactar amb ells en el context de projectes de l'ESO i altres iniciatives de divulgació científica.[24]

Publicació

[modifica]

Des de maig de 1974, l'ESO publica una revista titulada The Messenger.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 «Observatori Europeu Austral». Gran Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «About ESO». ЕСА.. Arxivat de l'original el 30. 03. 2012. [Consulta: 12 gener 2013].
  3. ↑ «Member States», 02-04-2017. Arxivat de l'original el 06. 05. 2018. [Consulta: 15 juny 2018].
  4. ↑ Còpia de fitxer a la Wayback Machine. "About ESO", 2011.
  5. ↑ «ALMA website». Arxivat de l'original el 06. 10. 2011. [Consulta: 21 setembre 2011].
  6. ↑ «Welcome to ALMA!». [Consulta: 25 maig 2011].
  7. ↑ «ESO Archive». Arxivat de l'original el 26. 07. 2011. [Consulta: 28 abril 2011].
  8. ↑ Tanvir, N. R.; Fox, D. B.; Levan, A. J.; Berger, E.; Wiersema, K. Nature, 461, 7268, 2009, p. 1254–1257. arXiv: 0906.1577. Bibcode: 2009Natur.461.1254T. DOI: 10.1038/nature08459. PMID: 19865165.
  9. ↑ Gillessen, S.; Eisenhauer, F.; Trippe, S.; Alexander, T.; Genzel, R. The Astrophysical Journal, 692, 2, 2009, p. 1075–1109. arXiv: 0810.4674. Bibcode: 2009ApJ...692.1075G. DOI: 10.1088/0004-637X/692/2/1075.
  10. ↑ Chauvin, G.; Lagrange, A.-M.; Dumas, C.; Zuckerman, B.; Mouillet, D. Astronomy and Astrophysics, 425, 2, 2004, p. L29. arXiv: astro-ph/0409323. Bibcode: 2004A&A...425L..29C. DOI: 10.1051/0004-6361:200400056.
  11. ↑ «The HARPS Home page». Arxivat de l'original el 23. 03. 2019. [Consulta: 21 setembre 2011].
  12. ↑ Gough, Evan. «Rise of the Super Telescopes: The Overwhelmingly Large Telescope» (en anglès). Universe Today, 28-02-2017. [Consulta: 29 maig 2022].
  13. ↑ «Observatorio la Silla» (en castellà). Astro Turismo, s.d. [Consulta: 28 maig 2022].
  14. ↑ Wilson, R.N. «The History and Development of the ESO Active Optics System». History of Active Optics, 9-2003.
  15. ↑ "The Very Large Telescope", publisher=ESO, 2011.
  16. ↑ "The Very Large Telescope — The World’s Most Advanced Visible-light Astronomical Observatory handout", publisher=ESO, 2011.
  17. ↑ (anglès) Brazil to Join the European Southern Observatory
  18. ↑ Observatoire européen austral. «L'Irlande rejoint l'Observatoire Austral Européen - L'Irlande devient le 16ème état membre de l'ESO». eso.org, 26-09-2018. [Consulta: 21 octubre 2018].
  19. ↑ (anglès) “Member states” sur le site de l'ESO.
  20. ↑ Àustria es converteix en el 14è membre de l'ESO.
  21. ↑ Observatoire européen austral. «Ireland Ratifies ESO Membership - Ireland becomes ESO's sixteenth Member State» (en anglès). eso.org, 09-10-2018. [Consulta: 21 octubre 2018].
  22. ↑ «La Pologne rejoint l'Observatoire Européen Austral». eso.org. [Consulta: 12 agost 2020].
  23. ↑ «Poland Ratifies ESO Membership - Poland becomes ESO's fifteenth Member State». eso.org. [Consulta: 12 agost 2020].
  24. 1 2 «New Countries Join ESO Science Outreach Network» (en anglès). www.eso.org. [Consulta: 12 agost 2020].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Observatori Europeu Austral
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Observatori_Europeu_Austral&oldid=38416759»