Vés al contingut

Pierre de Lancre

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaPierre de Lancre
Biografia
Naixement(fr) Pierre de Rosteguy de Lancre Modifica el valor a Wikidata
1553 Modifica el valor a Wikidata
Bordeus Modifica el valor a Wikidata
Mort9 febrer 1631 Modifica el valor a Wikidata (77/78 anys)
Lobens Modifica el valor a Wikidata
Jutge
1582 – Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómagistrat, caçador de bruixes, advocat, teòric de la cacera de bruixes Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata

Pierre de Rosteguy de Lancre, conegut com a Pierre de Lancre (Bordeus, 1553 - Lobens, 9 de febrer de 1631), Senyor de Lancre,[n 1] va ser el jutge de Bordeus que va dur a terme la cacera de bruixes de Lapurdi de 1609. Occità d'ascendència basca, De Lancre havia estat nomenat jutge a Bordeus el 1582 i el 1608 el rei Enric IV li va ordenar que posés fi a la pràctica de la bruixeria a la veïna Lapurdi. Durant quatre mesos, De Lancre va condemnar a mort dotzenes de persones.[1]

Pierre de Lancre va escriure tres llibres sobre bruixeria en què analitzava l'aquelarre (anomenat encara a l'època 'sàbat'[2] en català) la licantropia i les relacions sexuals durant l'aquelarre.[3] En la seva opinió, Satanàs tenia poques relacions sexuals amb dones solteres, perquè preferia les casades, ja que això implicava també adulteri, i l'incest entre mares i fills al final de l'aquelarre era essencial per donar a llum fills demoníacs, així com un acte sexual entre una bruixa i un boc (es creia que el boc –l'akerbeltz basc– era Satanàs, present a l'aplec de bruixes i bruixots). També pensava que Satanàs estava satisfet amb un cos net però no amb una ànima neta (o pura), cosa que induïa la gent a rentar-se el cos i embellir-se amb ornaments.

Pensament

[modifica]

El seu avi, Bernard de Rostegui (cf. el cognom basc Aroztegi 'casa del ferrer'[4]), natural de la Baixa Navarra, s'havia canviat el cognom basc pel francès de Lancre en emigrar a Bordeus. Aquesta negació familiar sembla que va influir Pierre en un profund odi contra tot allò basc. Considerava els bascos ignorants, supersticiosos, orgullosos i irreligiosos. Les dones basques eren, als seus ulls, llibertines i seductores[5] i els capellans bascos eren per a ell només uns faldillers sense cap zel religiós. Pensava que l'arrel de la tendència natural basca cap al mal era l'amor a la dansa. Tots aquests prejudicis es reflecteixen a la seva obra Tableau de l'Inconstance des Mauvais Anges et Demons, publicada el 1612, poc després dels processos de Lapurdi.

Tot citant extensament fragments del Tableau, P.G. Maxwell-Stuart aclareix l'orientació legal de De Lancre sobre les proves de bruixeria a Lapurdi:

Description et figure du Sabbats des sorciers, gravat del Tableau de De Lancre (1613)

Les confessions de bruixots i bruixes concorden amb indicia tan forts que es pot sostenir que són genuïnes, reals i ni enganyoses ni il·lusòries. Això allibera els jutges de qualsevol dubte que puguin tenir. Perquè quan confessen l'infanticidi, els pares descobreixen que els seus fills han estat ofegats o que els han xuclat completament la sang. Quan confessen haver desenterrat cadàvers i haver violat la naturalesa sagrada de les tombes, hom descobreix que els cossos han estat arrencats de les seves tombes i ja no es troben on havien estat posats. Quan confessen que han donat un tros de la seva roba a Satanàs com a penyora, hom troba aquest tros revelador a la seva persona. Quan diuen que han llançat el mal sobre tal o qual persona o animal (i de vegades confessen que els han guarit), és evident que han estat subjectes a malefici, han estat ferits o han estat guarits. En conseqüència, això no és una il·lusió. Vet aquí la primera regla que ens fa veure clarament què ha fet la bruixa, ja sigui mitjançant la seva confessió reforçada per indicia convincents i presumpcions molt grans i molt fortes, o per testimonis impecables.[6]

El 1622, De Lancre va publicar un segon llibre: L'incrédulité et mescréance du sortilège plainement convaincue, que és una extensió del primer. Gràcies a aquests llibres sabem alguna cosa del que va passar en el procés que De Lancre va dirigir contra el poble de Lapurdi, perquè els registres judicials van desaparèixer durant la Revolució Francesa.

P.G. Maxwell-Stuart escriu sobre De Lancre a la seva obra Witch Hunters que:

...L'incrédulité et mescréance du sortilège plainement convaincue (1622), produït dotze anys després de la seva llarga relació personal amb les bruixes i la bruixeria, dedica una quantitat impressionant d'aprenentatge a demostrar que la màgia de qualsevol tipus no és una il·lusió i no ha de ser rebutjada per aquells que es complauen a pensar el contrari. Aquesta obra va despertar la ira de Gabriel Naudé, ex-metge de Lluís XIII i més tard bibliotecari del cardenal Barberini, qui el 1625 va publicar una resposta ferotge, Apologie pour tous les grands personages qui ont esté faussement soupçonnés de magie, a la qual de Lancre, degudament irritat, va respondre dos anys més tard amb la seva obra final, Du sortilège. (p. 38)

En reconsiderar De Lancre i les seves obres, el professor Jonathan Pearl diu el següent a la seva obra Crime of Crimes: Demonology and Politics in France 1560–1620:

Com ja s'ha indicat, molts historiadors han descrit de Lancre com a un ridícul fanàtic obsessionat. Se li han aplicat termes com ara «alegre», «orgullós», «infantil», «sàdic» i «intolerant». Però en els seus escrits, de Lancre emfatitzava constantment allò desagradable de la tasca en què estava involucrat. Certament, es creia totalment el testimoni que escoltava, condemnava persones a mort basant-se en aquest testimoni i treballava per convèncer els seus col·legues perquè seguissin el seu exemple. Però hi ha poques proves a la seva obra que donin suport a la imatge que tan sovint se n'ha dibuixat. (p. 142-143)

I també:

Seria també un error [...] qualificar de Lancre de ximple, una figura estranya o ridícula. Va ser un fervent defensor d'una visió del món que no era insignificant en el seu temps. Es va prendre seriosament l'educació que va rebre de respectables erudits ortodoxos, i no va dubtar d'ells durant la seva llarga vida. (p. 147)

Obres

[modifica]
  • Tableau de l'inconstance des mauvais anges et démons. París, 1612 (reeditat el 1613)
  • On the Inconstancy of Witches: Pierre de Lancre's Tableau de l'inconstance des mauvais anges et demons (1612), editat per Gerhild Scholz Williams, 2006 (primera traducció anglesa). ISBN 0-86698-352-X
  • L'incrédulité et mescréance du sortilège plainement convaincue. París, 1622
  • Du Sortilège. 1627 (obra rara i menys coneguda, segons informa Augustus Montague Summers a la seva The History of Witchcraft)

Notes

[modifica]
  1. ↑ De vegades escrit de l'Ancre ('de l'Àncora'), ja que el seu escut d'armes n'inclou tres.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Pearl, Jonathan L. French Catholic Demonologists and Their Enemies in the Late Sixteenth and Early Seventeenth Centuries (en anglès). Church History, 1983, p. 461.
  2. ↑ «sàbat». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. ↑ Caro Baroja, Julio. «El problema de la hechicería». A: Los vascos (en castellà). Madrid: Ediciones Istmo, 1971, p. 329 (Fundamentos, 9). ISBN 84-7090-010-2.
  4. ↑ Michelena, Luis. Apellidos Vascos (en anglès). Donostia: Editorial Txertoa, 1997, p. 180. ISBN 84-7148-008-5.
  5. ↑ Machielsen, Jan. The Basque Witch-Hunt: A Secret History (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2024-10-03. ISBN 978-1-350-44151-4.
  6. ↑ Tableau, llibre 6, discurs 5, secció 5, a Maxwell-Stuart 2003, p. 33

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pierre de Lancre
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pierre_de_Lancre&oldid=38831600»