Fa anys, jo no era jo, sinĂł una altra persona bastant diferent. Fa anys, quan vivia sola i gastava tot el temps en mi mateixa, la vida era una altra cosa. TambĂ©, d’alguna manera, plena i estressant ─es veu que no puc viure tranquil·la…─, però amb tots i cadascun dels minuts del dia nomĂ©s meus.
Fa anys, treballava en un grapat de llocs. Feia classes a Torrent, a València, de matĂ, de vesprada, a funcionaris, a adults…
I jugava a bà squet, em desplaçava amb bicicleta, canviava de parella de tant en tant, i esquiava una setmana sencera a Nadal, i sopava fora perquè sÅ
Fa anys, de sobte, vaig començar a treballar en una escola, Gençana, que em va semblar la porta del ParadĂs. I en travessar-la, vaig aprendre que el mal de tocar el cel Ă©s que a partir d’eixe moment estĂ s mĂ©s prop de l’infern de la decepciĂł. Va ser una època amb moments dolços i amargs, però, sobretot, Gençana va marcar un punt d’inflexiĂł en la meua vida. I Ă©s just reconèixer-ho.
Aquella època va ser l’inici, el moment concret en què va nĂ ixer La Nova Jo. Potser era nomĂ©s una qĂĽestiĂł purament cronològica (eren els meus 30), però m’agrada pensar que no. Que conèixer situacions i gents complexes em va fer crĂ©ixer interiorment com a persona… De fet, van ser moments de decisions importants, de canvis, d’abandonaments i benvingudes… segurament la dels 30 ha sigut la dècada mĂ©s agitada de la meua vida, i mira que si una cosa no li ha faltat, a la meua vida, ha sigut moviment…
I per què ara, aquesta reflexiĂł? Doncs perquè hui he quedat a fer un cafè amb dos excompanys de Gençana. No Ă©s un cas aĂŻllat, de fet, Ă©s curiĂłs quants extreballadors ha sigut capaç de «fabricar» aquella escola… Afortunadament, els decebuts ens agradem, i ens retrobem sovint. Si un mèrit tenien les persones que tiranitzaven aquella empresa Ă©s el de trobar professionals idealistes i compromesos dels quals aprofitar-se. Si faig una ullada enrere i al meu voltant, en sĂłn un grapat, les amistat i els contactes que conserve d’aquella etapa… de manera que supose que va estar bĂ©.
És bonic pensar en el passat i veure’l difuminat en el present. Ser conscient que cada pas de tots els que has fet al llarg de la vida t’ha portat exactament al lloc que ara ocupes, o siga, que tots estaven ben caminats. T’han portat acĂ, al teclat de l’ordinador. Al badall que se t’escapa de la boca perquè fa hores que estĂ s desperta. Al cos calentet que t’espera en el llit (per mĂ©s que hui no siga Blai, sinĂł Laieta, que hui dorm amb la mare).
Doncs això: bona nit! J

