Això diu que era jo...

Fa anys, jo no era jo, sinó una altra persona bastant diferent. Fa anys, quan vivia sola i gastava tot el temps en mi mateixa, la vida era una altra cosa. També, d’alguna manera, plena i estressant ─es veu que no puc viure tranquil·la…─, però amb tots i cadascun dels minuts del dia només meus.

Fa anys, treballava en un grapat de llocs. Feia classes a Torrent, a València, de matí, de vesprada, a funcionaris, a adults…

I jugava a bàsquet, em desplaçava amb bicicleta, canviava de parella de tant en tant, i esquiava una setmana sencera a Nadal, i sopava fora perquè sí…

Fa anys, de sobte, vaig començar a treballar en una escola, Gençana, que em va semblar la porta del Paradís. I en travessar-la, vaig aprendre que el mal de tocar el cel és que a partir d’eixe moment estàs més prop de l’infern de la decepció. Va ser una època amb moments dolços i amargs, però, sobretot, Gençana va marcar un punt d’inflexió en la meua vida. I és just reconèixer-ho.

Aquella època va ser l’inici, el moment concret en què va nàixer La Nova Jo. Potser era només una qüestió purament cronològica (eren els meus 30), però m’agrada pensar que no. Que conèixer situacions i gents complexes em va fer créixer interiorment com a persona… De fet, van ser moments de decisions importants, de canvis, d’abandonaments i benvingudes… segurament la dels 30 ha sigut la dècada més agitada de la meua vida, i mira que si una cosa no li ha faltat, a la meua vida, ha sigut moviment…

I per què ara, aquesta reflexió? Doncs perquè hui he quedat a fer un cafè amb dos excompanys de Gençana. No és un cas aïllat, de fet, és curiós quants extreballadors ha sigut capaç de «fabricar» aquella escola… Afortunadament, els decebuts ens agradem, i ens retrobem sovint. Si un mèrit tenien les persones que tiranitzaven aquella empresa és el de trobar professionals idealistes i compromesos dels quals aprofitar-se. Si faig una ullada enrere i al meu voltant, en són un grapat, les amistat i els contactes que conserve d’aquella etapa… de manera que supose que va estar bé.

És bonic pensar en el passat i veure’l difuminat en el present. Ser conscient que cada pas de tots els que has fet al llarg de la vida t’ha portat exactament al lloc que ara ocupes, o siga, que tots estaven ben caminats. T’han portat ací, al teclat de l’ordinador. Al badall que se t’escapa de la boca perquè fa hores que estàs desperta. Al cos calentet que t’espera en el llit (per més que hui no siga Blai, sinó Laieta, que hui dorm amb la mare).

Doncs això: bona nit! J

Monster High

Fa només uns dies, la meua germana penjava en el seu mur de Facebook un post angoixat a través del qual pregava als seus contactes que l’ajudaren a trobar una certa nina que la seua filla havia demanat als Mags d’Orient.

Després de diverses peripècies ─fins i tot amb Toni fent cua a hores matineres en botigues de joguets─, la seua insistència es va veure recompensada en forma de no una, sinó huit nines Monster High. L’aventura va ser motiu de riallades i comentaris burleta, clar. Veges si no!

Reconec que no m’hi veia reflectida: la meua filla sempre es conforma amb un regalet o dos, i generalment vol coses tan estranyes que no ens plantegen problemes: una bateria, un cos humà amb els seus òrgans, un llibre… però sembla que això era fins l’any passat. Perquè he descobert amb horror suprem que enguany vol, precisament, no una, sinó dues d’aquelles nines mortes!!!

De manera que ahir ─un mes abans de l’arribada oficial de Ses Majestats els Reis d’Orient─, em vaig proposar de buscar les nines. Ja hi havíem fet algun intent, però sense massa interès ─si és que la meua germana sempre ha sigut taaaaaaaaaaan exagerada… no cal, començar tan prompte la recerca, segur!!!─. La cosa és que hui he anat a només tres botigues, de les grans, i en les tres, els dependents-adolescents-contractats-per-a-la-campanya-de-Nadal m’han mirat amb cara de «No flipes! No queda una sola Monster High en tota la faç de la Terra», quan els les he demanades!

En fi, que estic ben fotuda. Un company de faena m’ha recomanat que li escriga a Laia una carta, de part del rei Gaspar, i que li explique alguna pel·lícula creïble per a justificar la desfeta, acompanyada, clar, del corresponent «Val per una Frankie i per una Spectra». Tanta ràbia que em fa la monarquia, i ara m’hi hauré de posar d’acord. Està clar que les situacions extremes proporcionen estranyes aliances.

Però almenys he extret dues conclusions de tot això. La primera és que els regals de reis dels menuts s’han d’apanyar tan prompte com siga possible. I la segona: mai he de tornar a burlar-me de la meua germana! J

Eppur si muove...

Potser haja semblat que, després de dos mesos llargs d'inactivitat "bloqueril", una donava aquest espai per tancat... Però de fet, no és així.
Encara que no ho semble, tanmateix es mou. I no ho dic per la vida entesa a la manera tradicional, amb volums, amb desplaçaments, amb preocupacions i alegries, que eixa és ben evident que es mou a velocitat de vertigen, sinó que em referisc a aquesta altra "dimensió", a la que es materialitza a través dels dits.
Cada dia sorgeixen un milió de coses que m'agradaria explicar (bé, potser unes poques menys), però ni tinc el moment ni aconseguisc llevar-me del cap la idea que el que puga explicar una persona normal i corrent com jo segur que no interessa a ningú. Heus ací la perversió, la paradoxa, la contradicció retorçuda: evitar exhibir intimitats que no interessen per si les llegeix molta gent, per més que estigues segura que no les llegirà quasi ningú!
Uf, se m'està fent un bucle... millor ho deixe ací. Això sí, m'he proposat seguir exercitant els dits. Al cap i a la fi, tinc el mateix dret d'escriure missatges sense interés que l'hipotètic lector desinteressat a no llegir-los! :)

Summer is over... o no?

Segons em van ensenyar en algun curs de primària (EGB quan jo hi anava!), l'estiu s'acaba el vint-i-poc de setembre. A pesar d'això, tradicionalment l'inici del curs escolar venia acompanyat del canvi en la temperatura... però enguany sembla que l'estació estival serà implacable, que la calor no deixarà de castigar fins que arribe el dia exacte... si tenim sort!
A banda d'això, l'estiu i la calor han coincidit amb una aturada llarga d'entrades en el bloc. No sé per què, supose que la vida en directe m'ocupa, també, el temps que pensava dedicar-li a la virtual. L'estiu, en compte de ser el moment d'avorrir-se, ha esdevingut una mena de voràgine d'activitats, anades i vingudes, visites i festes.
En aquests mesos han passat moltes coses, que, d'altra banda, és el que ha de ser una vida.
En el meu món xicotet hi ha coses bones: Julia i Montse estan bé (en eterna recuperació, a partir d'ara, m'imagine...); a Burjassot, per fi, tenim alcalde del Bloc (val, cal dir "Compromís"!); he fet 44 anys; Laia ha començat la primària; m'he apuntat a waterpolo (encara que de moment no he aconseguit anar a cap entrenament!).
I també hi ha coses roïnes. Lliges el diari, o escoltes la ràdio, i a banda d'allò que preocupa a tot el món, alguns tenim raons "extra" per a estar fotuts: polítics que pretenen privar-nos del dret dels nostres fills d'estudiar en valencià, sentències absurdes que es boten lleis que són bones objectivament, suposats professionals que exigeixen que els facen la faena, gent barallant-se per tot arreu...
Potser és la calor, que si a mi em posa de mala lluna, també podria produir el mateix efecte en altres persones... espere que siga això, perquè si la meua teoria és certa, al mal rotllo que flota en l'ambient li queden quatre dies: els que falten perquè s'acabe l'estiu!

Aleteig de papallona

Fa 10 dies, amunt o avall, que no paren de passar coses. Tinc un dolor constant al taló del peu esquerre, ha sigut l'aniversari de Laia i el de Dani, a Julia li va eixir un mal resultat en l'operació (gràcies que a la fi està tot controlat!), ahir vaig anar a Sevilla a veure Mariajosé... i he tornat al costum de no dormir per les nits.
He canviat el cotxe a Noe, han operat mon pare, hi ha hagut la festa de la primavera, Laia se'n va d'excursió, la profe de piano està de baixa i ens n'han hagut de posar una altra.
I hi ha la campanya electoral. Enguany m'he esmunyit totalment del caos que sol representar, però sobretot perquè no he pogut dedicar-li ni un minut. Sort del col·lectiu, que ja és adult i fort, que si haguera de ser per la meua contribució...
Quan m'escolte dient que "Els caps de setmana anem a Bocairent", ja ni recorde el temps que fa que no anem a Bocairent els caps de setmana com una cosa habitual! I això, l'única cosa que deixa clara és que en el meu dia a dia no hi ha res que passe de manera habitual, cíclica o com es vulga dir.
En realitat, supose que això és exactament una vida: una successió d'esdeveniments que no controles, que habitualment s'escapen de les rutines més assentades. La vida et porta per viaranys que no imagines, i per això és tan bonica, perquè sovint ens sorprén.
Quan Laia va nàixer, escoltava sovint de pares i mares més experimentats la frase "et canvia la vida", per a referir-se al fet que hi ha un abans i un després de la maternitat. Però sempre he pensat que la vida te la canvia qualsevol decisió que prens, que reproduir-se és només un altre fet de vida.
Per exemple, si haguera decidit no anar a la inauguració de l'estudi de disseny de Pablo fa ara 10 anys, mai no hauria conegut a Blai, i per tant no hauria arribat Laia. Qué és, doncs, el que et canvia la vida? O, més ben dit, quina seria la meua vida si haguera decidit fer cas dels que m'advertien que treballar en determinada escola "alternativa" no era una bona idea? No hauria conegut a Pablo, i per tant no hauria anat a la inauguració de l'estudi, etc., etc., etc., i així fins a l'infinit.
Per això supose que totes aquestes coses que m'estan passant, o potser alguna d'elles, segurament, la més inesperada, em podrien canviar la vida. La que espere ara, vull dir. O siga, que hauria d'estar ben atenta, viure intensament tots i cadascun dels petits inconvenients, obstacles, alicients, o com es vulga dir, que m'apareixen al davant.

En fase de proves

Amb aqest post en mode sms done x inaugurads ls ntrades ds dl mobil. Visk la tcnologia!

A l'abril, cada gota val per mil

Fa un parell de setmanes vam viure el miratge de la primavera en la seua versió més radical: calor, calor i més calor. Però com diu la dita: "sempre plou quan no hi ha escola", i un cap de setmana i un altre se'ns ha aigualit la festa i, en aquest cas, també la vespra...
Però la primavera no sols era un miratge atmosfèric, sinó que la sensació d'acabament de la campanya editorial també era falsa... seguisc amb faena fins al coll, despertant-me a les 4 de la matinada i sense poder tornar a adormir-me. Amb la necessitat que tenen els meus ulls d'un bon descans!
La primavera, però, m'ha dut un parell de coses positives (bé, moltes altres, perquè bàsicament sóc una persona optimista).
La primera, en forma de llibre: Els ulls grocs dels cocodrils. Ja sé que no és una novetat, que l'ha llegit tot el món i que no és original ni glamurós que m'agraden els best-sellers, però mira, què hi farem. Feia molt de temps que no m'empassava sis-centes pàgines en quatre dies!
L'altra té més gràcia: superada la por inicial, he descobert que m'agrade amb canes. Sóc una tia de 43 tacos amb els cabells com George Clooney, i m'encanta lluir-los. M'agrada fer-me major, supose que és perquè em trobe bé tal i com estic.
Al cap i a la fi, són ja 43 primaveres, no?

Les dones i les curses

El passat ha sigut un cap de setmana d'allò més reivindicatiu: he assistit a una de les primeres reunions del nounat col·lectiu Dones en Bloc de Burjassot (atenció: sóc una de les vocals... no sé quina, però espere que en siga una de ben oberta! ;))) i a més, he participat (activament) en la Cursa de la Dona, en companyia de les meues germanes, la Roig i 7.500 dones més.
He arribat al dilluns literalment baldada, i això que per culpa de/gràcies a la Roig la vaig fer caminant... sort de l'excusa: a la meua edat es paguen cars els excessos, per més que siguen de confiança en les pròpies possibilitats físiques!
Però és un cansament, el físic, que et deixa un bon regust. I més quan la causa és tan noble com fer visibles tantes i tantes dones que lluiten dia a dia amb malalties com el càncer de pit i d'altres formes de patiment exclussivament femenines (la Roig en sap prou: l'endometriosi és la malaltia anònima que pateixen moltíssimes dones i que no té un tractament específic i molt menys definitiu... sovint, les pacients van d'un metge a un altre, fins i tot s'operen més d'una vegada, i no hi troben solució.
Segur que si aquesta malaltia la patiren homes ja hi hauia un tractament amb cura definitiva, però és el que hi ha...
Per això hem de serguir associant-nos i fent curses, perquè la de la dona és una cursa d'obstacles, que sovint et deixa baldada, però que et brinda l'oportunitat de comptar amb altres corredores de fons, que et somriuen i t'animen quan estàs a punt de defallir, que et donen la mà quan no pots més, altres que són com tu.
Ah, i perquè es veja que corriem per una bona causa, ací teniu una foto de part de l'equip:

Una paraula tabú

Vinc de sopar amb un grup d'amigues. És divendres, Laia i Blai estan a Bocairent i jo m'he quedat a treballar, per tant no té res d'extraordinari que haja eixit amb gent que no veig sovint.
Però aquesta nit tenia alguna cosa especial. Una de les persones que més m'estime té càncer de pit. I només uns mesos després que una altra bona amiga.
La paraula mateixa fa por. Només sis lletres, però com pesen. Fa uns anys patir un càncer era sinònim de mort, però per sort, en aquest món globalitzat, despersonalitzat i lleig, algunes coses milloren. Entre eixes coses, el pronòstic per a les dones que es veuen atacades per la malaltia maleïda.
Aquesta nit hem sopat, ens hem fet unes cerveses i ens hem compromés a regalar-li a la malalta un mocador ben bonic cadascuna, per si li cauen els cabells. Crec que és la manera més adequada de plantar-li cara al càncer, de dir-li que lluitarem en contra, totes, que no ens vencerà, perquè cada dia som més fortes. Perquè, passe el que passe, si hi ha suport i estima és possible guanyar-li a qualsevol malaltia.
Espere que et cures ben prompte, que us cureu ben prompte. Encara ens queden molts sopars en terrassetes, molt per viure i per riure. Encara hem de passar penes i alegries, hem de destapar moltes botelles de vi i tastar menjars típics de ciutats en les quals mai no hem estat. I encara tenim moltes muntanyes nevades per baixar, a tota velocitat, amb el vent castigant-nos la pell de les galtes. Encara ens hem de queixar molt pels quilos que se'ns posen al voltant de la cintura, i pels polítics (encara que a cadascuna ens agraden uns de diferents) que es gasten els nostres diners. Encara ens hem de fer velles i buscar aquella residència de iaios on passarem els ultims anys de les nostres vides, recordant quan erem joves i tancàvem els bars del Carme.
Espere que tot això siga, ben prompte, cosa del passat. Julia i Montse, a lluitar i a guanyar.

Insomni

Són les cinc de la matinada i ja fa quasi dues hores que estic davant de la pantalla de l'ordinador.
Sempre he dormit més bé poc. Ja de menuda solia esquivar la prohibició benintencionada de ma mare de llegir a fosques, i arribava fins i tot a amagar-me un flexo menut entre els llençols per a poder il·luminar les pàgines del conte de torn. Fins i tot el les jornades posteriors a les festes interminables de la meua època d'estudiant de filologia solia despertar-me no més tard de les deu... Aleshores, el cos ho aguantava tot, és ben cert. I era una tria personal motivada, sobretot, per les ganes de no perdre'm res del que passara al món.
El de hui és un insomni diferent. No és agradable, perquè en realitat voldria estar dormint. A més, sé que la conseqüència se'm reflectirà en la cara i en l'ànima durant tot el dia.
Ja fa quatre anys que patisc aquesta mena d'episodis. No és cada nit, sols quan la jornada laboral no m'arriba, quan les coses no ixen com jo voldria. Aleshores, aplegue a casa esgotada, sense forces per a fer absolutament res, em fique al llit... i unes poques hores més tard, em desperte.
En fi, que són un exemple de l'actitud amb què no s'ha d'enfocar el treball.
Malauradament, no sé com s'ix d'aquesta espiral... Potser m'hauria de prendre la vida d'una altra manera, però no és fàcil renunciar per a guanyar. Quina contradicció, no?

Cap de setmana

Sovint, quan vinc a Bocairent, amb mala consciència per no haver-me castigat prou el cos al llarg de la setmana, intente quedar amb la meua cunyada Salomé per a fer alguna activitat física. Com a dona entrada en la quarantena, necessite un cert grau d'ascetisme, privacions i sacrifici per a sentir-me bé amb mi mateixa.
En realitat, el gran sacrifici sol limitar-se a fer uns llargs a la piscina d'Ontinyent, suficients com per a justificar l'esmorzar posterior. O siga, que ja voldria poder sacrificar-me cada dia!
Però hui hem introduït una modificació en la nostra mena de rutina: perquè Vero (l'altra cunyada) poguera sumar-se al club de les "sacrificades", hem anat a caminar.
El pla era pujar al Sant Crit, un viacrucis que acaba a la part de dalt d'una muntanya que, els que som de prop del Cap i Casal, veiem equiparable a l'Everest. Ací el podeu veure (hui no estava nevat, aquesta foto l'he agafat "prestada":

Així, les tres maries ens hem enfilat muntanya amunt cap a les huit i mitja. Els vint primers minuts de costera, amb els dotze passos del viacrucis explicats en les casetes que rematen cada revolt han sigut més o menys durs, la veritat. Hem arribat a dalt del tot quasi sense alè. Però a partir de l'ermita, la cosa canvia. La ruta era llarga, però més o menys plana, accessible per a urbanites com jo que, encara que de jove he patejat bona cosa, ara no camine res de bo.
La caminata ens ha agradat (les meues cunyades mai no l'havien feta, tampoc), però en alguns trams sí que ens ha deixat un poc decebudes l'aspecte desèrtic ("sembla Mart", ha dit Salomé, encertadament) que ha deixat l'incendi de fa tot just sis mesos...
La bona qüestió és que hem caminat durant dues horetes llargues. Ha sigut una caminata llarga però molt entretinguda: diria que mai no havíem estat tant de temps seguit les tres, parlant, comentant, rient... m'ha agradat. També m'ha agradat que Òscar s'haja quedat amb un pam de nas perquè no ha fet falta que vinguera a per nosaltres! Home de poca fe!!! ;)
I damunt, com no, hem esmorzat! Mmmmmmmmmm, que bé que sap una torrada de tomaca i un suc després de l'esforç!

Tast

Des de fa aproximadament un parell d'anys o una mica més, assistisc periòdicament als tasts que prepara el retaurant Ida y Vuelta de Godella. Al llarg d'aquests mesos, després de tastar una gran quantitat de vins de procedències i qualitats diverses, només sé que no en sé res.
M'agrada beure vi, i he arribat a la conclusió que el més important, el que més influeix perquè tinga èxit el ritual de destapar una botella, és saber que te'n beuràs el contingut en la companyia adequada.
També ajuda, és clar, l'elecció dels aliments adequats (d'això Pedro i Rafa en saben bastant!), però és ben cert que guarde records fantàstics de copes i suros maridats amb pizzes de tarradellas, en la taula de la cuina de Bocairent, amb Òscar i Salomé... O els dinars gloriosos a casa de Gemma i Vicent, o a la d'Eugeni i Begonya, les botelles fantàstiques encetades a casa de Susi i Toni, amb pa i tomaca i companatges d'allò més exiquisits...
El vi, puc dir-ho, acompanya gran part dels records més dolços dels últims anys.
El tast de hui també ha tingut els tres ingredients imprescindibles: el sopar maridat per Rafa i Pedro (cap altra persona pot presumir d'haver aconseguit que jo haja menjat rabo de toro i arròs amb secreto ibérico, i menys a la nit!!!), uns caldos més que acceptables (i de Jumilla!), i una bona companyia: la meua germana menuda i Rafa, la seua parella.
De Noe ja sé que sempre està per a tot, no és nou (però no per això té menys mèrit). Si no fóra per ella, no podria arribar a la meitat de les coses que faig.
I Rafa... senzillament, és una sorpresa molt agradable. M'encanta veure que s'entenen i que es duen bé. Que tenen complicitat, que els agraden coses semblants, que s'adapten l'un a l'altre. Si Noe fins i tot balla en els sopars de cosins!
I és que, ja ho vaig dir el primer dia que el vaig conéixer: algú a qui li agraden els xiquets i els gossos no pot ser mala persona!
Per això m'alegra poder gaudir amb ells d'un bon vi. Per més que siga de Jumilla!

Matinada

Són quasi les tres de la matinada. Demà (en realitat, hui) és dilluns, per tant hauria d'estar dormint per a poder alçar-me en condicions a les 6:30, com cada dia. Però seguisc en aquesta mena de voràgine d'urgències que acabarà amb la meua salut... Com que porte una hora en el llit pensant com he de distribuir tasques i què he de fer al llarg del dia, doncs l'ordinador és un lloc més adequat.
De vegades em pregunte si paga la pena...
Per sort, els dies que passen tenen altres coses, al marge d'aquesta espiral de tasques, comandes, revisions i invencions. Hui começa la setmana de Carnestoltes!
O siga, que als requeriments quotidians d'una vida -la meua- ja de per si frenètica, ara hem d'afegir les recerques de complements inverosímils: una perruca, una corbata, la disfressa de torn, pintures de cara...
I damunt, sense TV3...

LipDub

M'agrada aquest LipDub. El vaig penjar en l'altre bloc, però periòdicament el recorde i em pose sentimental.
O siga, que ací està de nou:



M'encanta!

Degeneració macular associada a l'edat

Tinc 43 anys.
Tinc 43 anys, això és un fet. Ja en fa tres que em van arribar puntualment els primers símptomes de la presbícia. Diria que va ser a la setmana de fer els 40.
No em puc queixar: la resta del meu cos, encara que flàcid en alguns punts conflictius (això em va dir una massatgista vintanyera fa una setmana, que ja la voldria veure jo d'ací a vint anys...), aguanta el pas dels anys amb bastant decència.
Però els ulls, no. Resulta que no m'hi veig, i a més no acabe d'adaptar-me a les ulleres de vidres progressius (i mira que són caríssimes!!!). I a més a més, treballe llegint. I disfrute llegint.
Total, un drama.
La cosa és que hui se m'ha oblidat agafar les ulleres. Les bones, les de portar tot el dia, les de quasi 1000 euros. I he hagut de tirar de les de prop (les de iaia que em pose en la punta del nas quan no estic de cara a la lletra, i que em fan mirar per damunt de la muntura quan parle amb algú).
I he tornat conduint des d'Alzira, després de 10 hores d'ordinador i paper escrit, a les huit de la nit.
I m'hi veia!
A veure si tot són imaginacions meues, i resulta que tinc vista de linx, o de mussol (era nit tancada!). A veure si resulta que els meus ulls, com la resta del cos, aguanten estoicament la maduresa. Al cap i a la fi, tenen la mateixa edat!

Sopar de germanes

Quan pense en la meua adolescència (la part del passat que més clarament recorde) em venen al cap escenes que barregen crits i baralles, soroll i moviment, manca d'espai i d'intimitat... Una família de sis persones amb gossos o gats o peixos o pardalets en un pis de 90 metres... En fi, un devenir caòtic, en el millor dels casos.
Mai no vaig saber què era la tranquil·litat, i de segur que l'he trobada a faltar en més d'una ocasió. A casa era normal haver d'estudiar amb el soroll de fons de la tele o de les menudes discutint, o haver de competir en l'aspecte acadèmic amb una germana que, tot i anar un curs avançada a la seua edat, m'avergonyia traient més bones notes que jo.
Les meues germanes. De cadascuna recorde les peculiaritats.
Susi sempre anava amb mi, discreta i amagada fins que va tindre edat d'eixir de darrere de la germana major. Humiliant-me, sense voler-ho amb la seua capacitat innata per a fer-ho tot més bé: millors notes, millors dibuixos, millors tirs a cistella... I suèters més xulos que li furtava quan no se n'assabentava!
Pili era tan constant com ara, molt ordenada i sistemàtica. I punyetera com ningú. La persona capaç de dormir més hores seguides (crec que hui en dia encara deu tindre algun rècord).
I la menuda, Noèlia, que escrivia cartes als alcaldes dels pobles i rebia un grapat de cartes amb 8 o 9 anys, que es va creuar la península ibèrica als 14 per a fer un campus de bàsquet no-sé-on, que es passava la vida tocant animals i agafant puces! La primera víctima de les activitats extraescolars, que va fer aeròbic, teatre, júniors, bàsquet, guitarra...
I recorde les baralles constants per quasi tot: em molestes, no et menges el meu iogurt, m'estàs fent por, deixa de llegir, et toca arreglar l'habitació, què et penses, jo no sóc la teua criada...
Des de fa uns anys hem instaurat el "Sopar de germanes", que se celebra aproximadament cada dos mesos o tres, o quan l'ocasió ho requereix. Fa una estona he tornat de l'últim.
Un sopar de germanes és la prova que els vincles genètics existeixen i que, de vegades, fins i tot perduren més enlla de l'adolescència. Quan ens reunim, torna la millor part d'aquells anys. A casa es queden fills i parelles, i tornem a parlar com aleshores, però amb la maduresa que dóna el temps, sense discussions, i amb el punt cínic que tan bé se'ns dóna. No hi ha absolutament res igual que un sopar de germanes.
El cas és que sé que a tots els germans no els passa igual, ni tan sols a totes les germanes, és una llàstima.
I aquests sopars són l'única cosa que sé que no li podré deixar a la meua filla, i quan ho pense em ve una miqueta d'amargor. Només espere que la vida li proporcione relacions com la que jo tinc amb les meues germanes.

Tempus fugit

Ja fa 15 dies de l'últim post. El temps passa, i és cert que com més gran et fas, més de pressa se t'escola entre els dits, com l'arena de la platja...
Estic en plena voràgine "editorial", i això significa, bàsicament, que no pare de treballar, a la taula de la faena i a la de casa. Si fins i tot he somiat els dibuixos dels llibres de mates, igualet que quan veia baixar les figures del tetris entre examen i examen, durant els anys inconscients i feliços com a filòloga en projecte...
I clar, quan ets mare d'una criatura de cinc anys i mig... o t'aïlles de veritat o tot el teu temps és d'ella! Per això, a la fi, he sucumbit al xantatge emocional que em proporciona la meua torturadora dolça, i demà me'n vaig a Bocairent. No puc suportar ni una telefonada més amb la cançoneta "mami-havies-dit-que-vindries!".
La realitat és que al fet de ser econòmicament autosuficients, a això de demostrar al món que som capaces de tot, no li acabe de veure l'avantatge. I no és que vulga quedar-me a casa i que algú em cuide, no, ni de lluny, però és que veig com se m'apaguen els ulls, com se m'arruga la cara, com el cos se'm marceix... i no li acabe de trobar la gràcia. Potser hauria de parar un poc, encara que fóra per a escriure un post absurd que no li interessa a ningú, però que escric perquè vull, perquè m'abelleix i, sobretot, perquè tinc temps per a fer-ho.
Temps... amb quina indiferència el deixem marxar de vegades, com si no comptara. Com si no l'anàrem a trobar a faltar en qualsevol moment. El temps fuig, quina veritat més gran!

Vida familiar

Són les tantes. acabe de tornar d'un sopar de mares de l'escola, però la cosa va més enllà: per enèsima vegada des de setembre, aquest ha sigut un cap de setmana individual... com que tinc faena, Blai i Laia han marxat per a deixar-me temps i espai.
Segur que ells ho viuen d'una manera diferent: tinc faena -de la remunerada- i és necessari que dispose de temps per a fer-la. De fet, és així: ha estat un dissabte ple de llibres i propostes didàctiques. Però clar, també hi ha hagut temps per a mi.
I no em referisc precisament al sopar de mares de l'escola (que, tot s'ha de dir, ha sigut molt més agradable del que em pensava!), sinò a coses més quotidianes (com ara compre i depilacions...).
Els éssers humans naixem -quasi sempre- d'un en un. Des del meu punt de vista, la individualitat és la norma, i qualsevol manera de viure en grup és artificial, creada per l'organització social en què viviem de manera artificial. Gregària. És dur, però cert.
De tota manera, m'agrada la meua unitat familiar. Sobretot, m'agrada perquè puc trobar-los a faltar de tant en tant. Laia encara no ho entén, però Blai sí -crec-, i això és fantàstic. Espere que aquesta manera de viure -un tant peculiar, massa bé que ho sé- puga perdurar en el temps. Em fa feliç, i crec que a ells, d'alguna manera que potser no comprenen, també.
I demà, un altre dia normal i corrent. Un diumenge. Un altre.

Tornar a la càrrega

Fa un mes llarguet que no passe per ací. El Nadal, com sempre, ha suposat un parèntesi d'obligat compliment quasi per a tot (dieta inclosa), però ara ja em trobe instal·lada en la dolça rutina. Fins i tot ha tornat la rutina de despertar-me de matinada i no poder dormir pensant en la faena... què hem de fer!
En la meua llista de bons propòsits hi ha el d'animar una miqueta el bloc. De moment, un tastet en forma de post per a certificar que estic viva (virtualment parlant!), però m'he promés a mi mateixa que seré més exhibicionista a partir d'ara. Sense passar-me, clar!
Doncs això: benvingut, 2011, a pesar de ser una xifra tan lletja! Espere que vingues carregat de terminis acomplits, amigues (i cunyades) prenyades, filles precioses, germanes primes, cotxes nous, companys de faena satisfets, relacions consolidades per a qui les busque, mares i pares saludables... i tot el que et deixes demanar. Que no és poc, però per demanar que no quede!