Una remuntada lleu?

Per a qui ha nascut enmig dels anys de la bonança -o això diuen els majors- haver viscut les últimes setmanes d'una manera més o menys conscient de tot el que ens envolta, ha estat... inquietant.
I és que en la vida, com en els resultats del futbol o les eleccions, sempre hi ha diferents punts de vista per a explicar la realitat. O quasi sempre. Perquè la bona veritat és que des de fa temps no hi ha manera d'eixir de la voràgine de barbaritats (de barbaRITAts, ací més que en cap lloc...) que s'esdevenen dia sí i dia també.
Políticament, una part de la meua família es resignava a resistir, mentre que l'altra es capficava a tirar-li la culpa de tot a l'expresident d'Espanya, com un mantra insuportable... en fi, sembla que en tres mesos els actuals governants han fet bo l'anterior. O almenys, han demostrat que són igual d'inútils, mancats d'idees, incapaços, previsibles, mentiders, improvisadors, i tot el que se'ls vulga tirar en cara.
Entre primes de risc, escopetes que disparen a l'infinit, princeses desemmascarades, lladres de guant blanc, mestres indignats que ho paguen amb qui no té culpa, retallades criminals, esmenes a les esmenes d'allò que s'ha dit, petrolieres espoliadores... és que no hi ha manera de respirar. La capacitat de sorpresa, com si fóra el punt d'ebullició de l'aigua, arriba un temps que no dóna per a més.
Pel que fa al meu entorn... en fi, els últims dos o tres dies semblava que també anaven a ser crítics, que la barraqueta on ens aixoplugàvem estava a punt de ser engolida per un tornado... però sembla que seguirem tenint un sostre damunt del cap. Feble, pobret, insuficient, amb forats... però sostre.